COM UN GOS, AL CARRER...

Amb les paraules del títol del present article es tanca el llibre El Procés, de Frank Kafka. Un dia qualsevol, toquen a la porta de casa i s’emporten Josef K., protagonista de la història, per haver comés un crim que ell mateix desconeix. Finalment, i sense haver aconseguit saber de què se l’acusa, el llancen per un precipici. Un fet similar li ocorre al  personatge principal de La Metamorfosi, Gregory Samsa. Després d’una nit plena de malsons, es desperta, i quan es mira a l’espill, s’adona que s’ha convertit en un gran insecte. 

Podríem considerar aquestes dues situacions com una metàfora nítida del que està ocorrent actualment. La inseguretat, la tenim servida i en qualsevol moment ens podem quedar sense feina. És aleshores quan caiem en un cercle viciós amb preguntes de respostes incertes: En tot cas, no he complit? Tan malament ho he fet? Són qüestions existencials. Després ens fem uns altres interrogants, però més bé vitals: Com pagaré l'hipoteca? Com menjaran els meus fills? Però la tragèdia s’accentua encara més en el moment en què vénen i et trauen de «ta casa». Sí, sí, com sentiu: et fan fora de «ta casa»! Recalque «ta casa» perquè en gran part dels casos l’habitatge està (si tenim en compte els interessos) mitjanament pagat. Ens en foten fora i ens obliguen a continuar pagant. Algú em podrà dir que així és com funciona el nostre sistema. En aquestes ocasions, benvinguda siga la regla d’or de la Filosofia Moral: «El que és legal no sempre és moral». 

L’ésser humà conviu, a hores d’ara, amb una angoixa existencial terrible i en determinades ocasions acudeix al suïcidi. En aquest sentit, un col·laborador de Tele 5 s’atreveix a afirmar que: «No és correcte establir una relació causaefecte entre desnonaments i suïcidi». El proper pas quin serà? Ens preguntarem sobre els fonaments del Principi de Causalitat? O acudirem a un argument teològicament simplista tot afirmant que qui se suïcida és un covard i mereix l’infern? No és tan complicat. Li ho explicaré a aquest senyor... No tens feina, no pots pagar el pis, te’l lleven, et quedes al carrer, caus en un estat depressiu greu i et suïcides. Ho entén ara? Doncs ja ho sap! No ens insulte amb aquestes paraules, la realitat és molt més senzilla. Deixem la fonamentació del principi de causalitat per a Kant, Hume i d’altres filòsofs que s’ocupen d’aquestes històries epistemològiques.

 Qui ens ho haguera dit... A aquestes alçades, ni parlarne de Drets humans: ni feina, ni casa... i ja veurem com acaben la sanitat i l’educació. Tot està fet un fàstic! Fins i tot determinats contertulians qüestionen públicament la llibertat d’expressió. De fet, els darrers mesos s’ha estés el que es denomina escarni (escrache), que consisteix a acudir al domicili o lloc de treball d’un polític o d’un personatge públic amb poder per tal que reconsidere la postura que ha adoptat sobre algun tema d’interés social (normalment espinós). Es pot considerar això assetjament? I els bancs, no en fan? Què passa, que quan l’assetjament és legal ja no és assetjament? Els membres de la PAH (Plataforma Antidesnonaments) han anat al Congrés, han recollit tres milions de signatures, porten quasi deu anys convivint amb¡ gent desnonada, han perdutamics que s’han suïcidat... Creieu que practiquen l’assetjament? No estarem més bé davant d’un victimisme per part del govern? Assetjament és el que reben els funcionaris públics, els pensionistes; assetjament és el que estan patint milions de persones a qui fan fora del seu treball sense cap motiu; assetjament és el que sofreixen els desnonats... I mentre que alguns periodistes ens informen que gran part dels joves agafen la maleta i viatgen cap a Suïssa tot normalitzant-ne la situació, determinats polítics agafen també la maleta, aquesta plena de bitllets, i també se’n van cap a Suïssa... 

Tornant al tema dels desnonaments, hem de ressaltar que el tribunal de Justícia de la Unió Europea ha afirmat amb rotunditat que la llei espanyola sobre hipoteques i desnonaments no protegeix el consumidor. Fins i tot, va més lluny i aclareix que davant la sospita d’un abús sobre algú en qüestió, el jutge podrà aturar cautelarment el desnonament. Vaja, quina cosa més curiosa! Ni Zapatero, ni Rubalcaba, ni Gallardón, ni Rajoy, ni la nostra banca, ningú no s’ha atrevit a qüestionar la legalitat d’aquesta llei. Un pèl estrany, no? O no ho sabien –cosa que seria molt preocupant– o no ho volien saber –cosa més preocupant encara–. Ale, com veieu, ací tenim la política al servei del poble i per al poble!

LLENGUATGE HUMÀ

Quan ja portava una estona passejant la gosseta, la vaig cridar, però ella no em va fer cas. Aleshores, de sobte, em vingué a la memòria una classe d'Antropologia en els meus temps d'estudiant. Em captivà des d'un principi, no sols el contingut de l'assignatura sinó també aquell professor que, amb la seua llarga experiència docent, ens aproximava els continguts filosòfics amb un llenguatge molt col·loquial. Vaig recordar aquella sentència que el professor repetia tantes vegades: "L'home és tan natural com una carxofa". Un dia, quan ens explicava el significat de la frase aristotèl·lica "l'home és un animal racional", ens invità a servir-nos de la imaginació. Proveu de cridar (ens comentava) el vostre gos (o el del vostre veí, cosí...) amb un to de veu dolç, amable, però amenaçant-lo lingüísticament, dient-li alguna cosa com: "Cabró, vine, que vaig a tallar-te el coll". El gos, segons el professor, no dubtaria en acudir al seu reclam, ja que el to de veu és allò que ell reconeix i, en aquesta ocasió, es tractava d'un to de veu agradable, suau i aparentment ben intencionat. A hores d'ara, tinc molt clar que els gossos no parlen o no tenen llenguatge com els humans, si volem parlar de llenguatge animal és més adequat referir-nos al qualificatiu instintiu o específic. El llenguatge humà, per contra, és clarament racional i simbòlic.

Els humans també utilitzem un llenguatge no verbal. Quan estem contents resulta habitual tenir una boca somrient, uns ulls alts, una mirada desperta, una boca humida, un caminar recte i un cap ben alt. Per contra, quan estem tristos, el nostre caminar es torna corbat, baixem el nostre cap i, generalment, ens tornem lents i poc expressius en el nostre parlar. En el llenguatge no verbal, els gestos ocupen un lloc privilegiat. Veiem un exemple que ens farà entendre la importància dels gestos. Tots hem anat alguna vegada al metge i li hem dit el que ens fa mal, el que ens molesta o el que ens preocupa. El metge, com a professional -i això s'estudia- ha de fixar-se no solament en allò que diu el seu pacient (llenguatge verbal), sinó també en allò que realment està sentint i expressant amb el seu llenguatge corporal (el llenguatge no verbal). De vegades, pels motius que siguen, pot succeir que el metge o terapeuta no faça cas a les dues parts: què diu i com ho diu. Imagineu-vos que un bebé va al metge i, com que no parla, el pediatra li diu: "Senyora, el xiquet no diu el que li passa i, per tant, no puc saber-ho". Seria una bogeria, veritat? Gràcies a déu, els xiquets ja se'n queixen de ben petits i això ha permés (entre d'altres coses més) que els estudiosos avancen en els seus estudis.

El llenguatge verbal és un llenguatge que sovint magnifiquem. Cal tenir present que tant el llenguatge verbal com el no verbal, no deixen de ser meres convencions. El premi Nobel d'Economia John Forbes Nash, fou un incomprés en temps d'estudiant, fins a tal punt que quan retornà a la facultat per acabar la seua tesi doctoral molts estudiants universitaris encara es burlaven d'ell. Quan el llenguatge d'una persona no és l'habitual, quan una persona parla de realitats subjectives, aleshores disparem amb la fletxa enverinada dels prejudicis. Però al llarg del temps el llenguatge verbal varia, de la mateixa manera que varia el llenguatge no verbal. És important saber que hi ha persones autòmates, gent que no manifesta allò que sent. També hi ha gent que és massa expressiva i magnifica un poc massa els seus estats mentals. Què hi fem? El llenguatge ha de ser sempre un referent, però mai l´únic i, molt menys, la veritat absoluta.

Finalment la meua gosseta vingué. Pel que sembla tenia ganes de córrer, d'olorar i de jugar, coses de gossos. Quan arribàrem a casa, em vingueren a la memòria alguns comportaments que al llarg de la meua vida havien tingut amb mi els gossos. Quan estan en soledat molt de temps, ploren; quan tu estàs malalt ells vénen i et llepen; quan volen sortir, et lladren o et miren i t'acompanyen a la porta (la meua gossa Neleta, en més d'una ocasió, m'ha portat la corretja perquè la traga a passejar). Els gossos han evolucionat desenvolupant un llenguatge emocional molt proper al dels humans. De vegades, ens sorprenen i podem pensar: "Aquest gos m'entén quan li parle". Ells no entenen el "significat" de les paraules, però sí que capten el to de veu i detecten quan l'amo està content, enfadat i quan s'ha enfadat per algun mal acte. Tinc un amic que es dedica a ensinistrar gossos, un dia vaig anar a veure com treballava, pel que sembla tot funciona a base d'estímul-resposta. Si fan una cosa ben feta, els solen donar un premi que pot ser un joguet o alguna coseta de menjar. També està qui està sonat i quan el gos comet algun error li fot una pallissa. D'aquesta manera no aconseguim absolutament res; simplement, confondre'l. A fi de comptes, l'educació d'un gos guarda una estreta relació amb l'educació d'un fill, sobretot quan ens referim a edats més juvenils en aquest últim.

Els humans, des de ben petits aprenem a comunicar-nos no solament amb el món extern que ens envolta, sinó també amb nosaltres mateixos. Parlem ara del llenguatge interior. La psicologia moderna dissenya estratègies per a canviar el llenguatge que tenim de i sobre nosaltres mateixos. No s'ha d'oblidar tampoc que en referència al llenguatge exterior, n'hi ha de molts distints: hi ha qui utilitza molt la primera persona del singular. Solen ser persones que, sense adonar-se'n, consideren que tot gira al seu voltant: "Jo, a aquests polítics, els tancaria a tots". "Quan jo era jove...". No vol dir que siguen persones egocèntriques, de vegades simplement poden ser insegures o que no veuen més enllà del seu propi micromón. D'altres persones prefereixen escoltar i es reserven molt abans de fer cap judici de valor. La humilitat, tot siga dit, diuen que sempre ha sigut un bon símptoma de saviesa!

Sempre s'ha pensat que el llenguatge és un simple instrument de comunicació de pensaments. Però realment no és així, el llenguatge, tal i com pensava Benjamin Whorf, també és un gran formador d'idees. Els esquimals, per exemple, tenen uns deu termes per a designar l'aigua: aigua en gel, granissada, en pols... En funció de quin concepte utilitzen estan pensant en una o altra cosa. El llenguatge a més de complir la meravellosa funció de comunicar-nos, també és una maquinària de fabricació cultural motiu pel qual tants intel·lectuals lluiten perquè no desaparega la nostra llengua. Imagineu-se què podria a passar si perguérem tot el llenguatge a propòsit de les taronges: navelines, clausellines, navelates, clemenvilles, clemenules, lanelate, okitsu, salustiana, sanguineli, marisol, valències, fortunes...Veritat que seria molt trist que sols tinguérem el terme "naranja" i "mandarina? Veritat que això suposaria, en certa manera, oblidar gran part de la realitat? Perillós, no?

El llenguatge humà és adquirit, simbòlic, racional, verbal, no verbal, però compte!, és un llenguatge amb un alt marge d'error. Els humans no hem creat suficients paraules per descriure allò que ens envolta. És per aquest motiu que tenim les paraules polisèmiques o les sinònimes. El vitalista Friedrich Nietzsche ja deia que la realitat que ens envolta és molt extensa i el llenguatge és molt limitat, motiu pel qual ens veiem amb l'obligació de mentir. Sempre que parlem estem generalitzant i, per tant, estem mentint. Això no vol dir que hàgem de quedar-nos muts, el llenguatge és necessari per comunicar-nos i gràcies a la comunicació podem comunicar-nos i encara no ens hem extingit. Però compte!, no som animals perfectes, som al cap i a la fi animals supervivents. Som, com deia el professor Josep Arrufat, tan naturals com una carxofa. 

TORNAR A COMENÇAR

Tornar a començar una dieta que abandonàrem, tornar a fer esport, tornar a començar amb una vida sense parella, tornar a començar amb una nova feina...També hi ha qui ha de tornar a començar després d'una greu malaltia, de la mort d'un familiar o d'un determinat problema amb la justícia. Com que els humans som tan diferents, tornar a començar és per a uns, un camí de roses i per a altres, un camí d'espines ben esmolades. En el segon cas, ens lesionem amb el llenguatge: "Tot em surt malament" "Sóc un fracassat", "No servisc per a res"... Però la realitat és clara i no en queda una altra que tornar a començar. A més, les persones també tendim a llançar les culpes a l'atzar o a la mala fortuna i és llavors quan ens preguntem per què no tenim mai bona sort. 

La recreació que Albert Camus fa del mite de Sisif ens ve com anell al dit. Sisif desafià els déus i, com a conseqüència d'això, aquests el condemnaren a pujar una pedra molt pesada fins al cim d'una muntanya. Cada vegada que estava a punt de conquerir el seu objectiu, la pedra li queia i havia de repetir l'esforç un altre cop per tal d'aconseguir el seu propòsit. Si ens fixem, no hi ha treball més inútil i dolorós que l'estèril i el desesperançat. És tot just la condemna del protagonista  la mateixa amb què, d'una manera o d'una altra i més prompte que tard, ens retrobem tots i cadascun de nosaltres. El missatge sembla clar: l'absurditat està servida i és el suïcida aquell qui més l'entén; ara, però, cal elegir entre renunciar al que va en contra de la lògica i de la raó o acceptar-ho i reincorporar-nos.

El mateix dia a dia és també un tornar a començar. L'obrer que de bon matí es desperta i treballa sense descans per guanyar-se el jornal; el docent que tots els dies es troba amb la realitat complexa dels alumnes i de les famílies; els metges que cada jorn han de tragar-se les impertinències de pacients concrets... Camus assenyala: "Despertar-se, tramvia, quatre hores d'ofic­ina o de fàbrica; dinar, tram­via, quatre hores de treball; sopar, dormir, i dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte al mateix ritme..." Per a molts, malauradament, la rutina és encara més absurda: "casa, casa, atur, casa, atur...". És clar que podem lamentar-nos o fins i tot plorar-li a la mala sort, però encara que això siga natural no és gens constructiu, ja que l'atzar és, a més d'invisible, una força indomable sobre la qual els humans res no podem fer.

A més del victimisme o de l'acceptació, també hi ha qui opta per la resignació, una opció tan moral com qualsevol altra. Imagineu aquell qui després de tanta lluita contra l'alcohol o les drogues decideix llançar la tovallola. L'home major que ha perdut la seua muller i ja no s'esforça ni tan sols per fregir-se un ou o també qui té una malaltia greu i no veu el sentit de seguir les pautes d'un tractament. Però clar, tots nosaltres hem estat domesticats amb allò de "la vida és molt bonica i cal viure-la". Ara bé, si pensem una mica entendrem que, simplement, estem davant d'un eslògan que pretén vendre'ns una realitat molt diferent a la real i que en la pràctica esdevé enormement dura. Resulta comprensible també que molts ens refugiem en la religió i veiem aquesta vida com una prova implacablement cruel per a després, en l'altra, aconseguir recompensa.

De petits, generalment ens convencen -i ens autoconvencem- que als divuit anys serem més feliços. Quan arribem a la majoria d'edat ens adonem que no és tan fàcil i ajornem pujar la pedra per al moment que tinguem una bona feina. Quan som ja adults, som conscients de les peripècies que cal fer per arribar a la fi de mes. Aleshores, tornem a decebre'ns i ens fem creure que ja vindran les vaques grosses. Però, en un tres i no res, ens fem majors i confiem en la jubilació. Mireu com d'enrevessats som que fins i tot a l'època on totes les debilitats estan a flor de pell, encara confiem que aconseguirem una vida més feliç. No sé si sóc pessimista o massa realista, també és veritat que marcar-se objectius i projectar un futur millor ens anima a seguir lluitant en aquesta absurditat humana i tornar a començar. De fet, tampoc està gens malament allò de "cal viure la vida"; això sí, una vida en la qual cadascú faça la seua. Ah, se m'oblidava! Arriba un moment en què ja no podem tornar a començar: és quan el silenci etern tan temut esdevé, en aquesta ocasió, el nostre aliat i ens allibera. 

UNA LLANÇA A FAVOR DEL MEU AMIC

Avui he anat a visitar Enric, un amic que feia temps que no veia. Hem pres café a sa casa i hi hem mantingut una conversa agradable. Ara fa uns deu anys que li diagnosticaren esquizofrènia paranoide i, com podeu suposar, ha hagut de lluitar molt davant dels colps de la vida. Patí la mort dels seus pares, un divorci traumàtic i un munt de dificultats per poder recuperar i mantenir el contacte amb el seu fill. Siga com siga, ara ho porta tot avant: la casa, el fill i alguna que altra responsabilitat més.
M'ha cridat l'atenció la seua indignació per la imatge que els mitjans de comunicació donen, sense treva, dels malalts mentals. De fet, és curiós com sempre que hi ha alguna persona amb problemes psicològics greus que comet un assasinat, en destaquen l’apel•latiu i el posen en majúscules perquè tothom en siga sabedor: “ASSASSINAT A MANS D’UN MALALT MENTAL”.
Entre glopet i glopet de café, Enric es preguntava: I què passa quan un diabètic mata la seua muller? Per què no ho diuen? I quan ho fa un malalt de càncer? És evident que els titulars d'aquestes notícies són vertaders, ja que en cas contrari estarien cometent una greu il•legalitat. Però, atenció, una cosa és que estiguen dins de la llei, i altra ben distinta, que siguen morals. Em sembla normal que Enric se senta indignat: ell mai no ha sigut ni agressiu ni violent, sinó justament el contrari.
Són molts els estudis que justifiquen que els “malalts mentals” no destaquen precisament per la seua agressivitat; alguns són ansiosos, malencònics, introvertits, solitaris, obsessius o potser agressius... El problema és que aquests titulars provoquen molt de dolor i quan es llegeixen o se’n fan comentaris, aquells que o bé són massa joves o bé no destaquen per la seua lucidesa, en trauen conclusions que inconscientment afecten bones persones com ara el meu amic. Una vegada un home li digué: "Tu el que has de fer és treballar i deixar-te de menjar-te el cap". En tot cas, eixe home sap què suposa viure amb una esquizofrènia?
Si férem la prova de preguntar a un grup d’adolescents sobre l’esquizofrènia, de segur que ens respondrien: "Són eixos que et persegueixen", "Són eixos que maten gent i l’esquarteren”... Els joves solament han escoltat titulars sense ni tan sols parar-se a llegir la notícia sencera o plantejar-se’n el fonament.
En definitiva, és inqüestionable que els mitjans de comunicació, com a empreses que són i en el mercat competititu en què ens trobem, necessiten mostrar espectacle i carnassa perquè es consumisquen els seus productes. És per això que cada vegada estic més convençut que no solament atravessem una crisi econòmica, sinó també una CRISI de valors, ara sí, en majúscula.

TENDRESA

Fa uns dies, a classe de ciutadania, realitzàrem una escala de valors. És a dir, apuntàrem a la pissarra tots aquells valors que, de forma espontània, ens anaven sorgint amb la finalitat que, després, cadascun dels alumnes els numerara segons les seues prioritats. Una vegada acabada l’activitat, em vaig adonar que, no sols l’alumnat sinó també jo mateix, havíem oblidat un gran valor: la tendresa.

La tendresa és un valor que podríem definir tot comparant-lo amb l’amor i amb l’amistat. Des d’aquesta perspectiva, doncs, hem de dir que la tendresa no sempre necessita coneixença entre els implicats; contràriament, l’amor i l’amistat, sí. Tenint aquesta idea com a referència, podríem considerar la tendresa com una mena de valor profundament humà i espontani que s’oposa a l’odi, al menyspreu i a la violència i es relaciona, de manera inseparable, amb valors sublims com ara la pau, l’amor i la solidaritat.

Imaginem que en un parc hi ha un xiquet que gaudeix d’un gelat mentre juga amb els seus amics. La mare l’observa, asseguda, en un dels bancs de l’indret. De sobte, una nena li agafa el gelat i se’l posa a la boca. El xiquet arranca a plorar i la mare hi té una reacció doblement elogiable: hi acudeix immediatament per a consolar-lo i, com que ha presenciat, atenta, la situació, ha entés que la família de la menuda que li ha arrabassat el gelat travessa problemes econòmics, cosa que dedueix després d’haver vist, amb llàstima, com la seua mare –amb mirada trista i desesperada– demana almoina a les persones que hi ha al parc. Seguidament, la mare agafa el seu fill i li diu: «Carinyo, no et preocupes, eixa xiqueta passa molta fam». Estareu d’acord amb mi que aquesta acció és un autèntic gest de tendresa no solament cap al fill, sinó també cap a la nena que ha aconseguit engolir-se, famolenca, un gelat sense pagar ni un cèntim.

En aquest cas hipotètic, la mare no coneix la xiqueta que ha robat el gelat, com tampoc no coneix la seua mare. No obstant això, l’empatia i la pietat l’han feta actuar amb aquesta tranquil·litat espiritual…Tot just això és la tendresa, un valor que consisteix en el fet de sentir pietat i empatia pels altres, generalment de la nostra espècie. I dic, generalment, pel respecte que em mereixen els animals. Ells també són dignes d’assaborir aquest gran valor!

Actualment, el valor de la tendresa, amb freqüència, es menysprea per dos motius incomprensibles. En primer lloc, perquè es confon amb les qualitats de blanesa, debilitat o fragilitat. En segon lloc, perquè es considera un valor femení, és a dir, característic de les dones (o d’homes efeminats). De fet, cal tenir ben present que sempre ens han inculcat que els barons són forts, impulsius, decidits i, en canvi, les dones són tendres, receptives i sensibles. Amb aquests prejudicis, el que han fet és partir-nos per la meitat obligant així, tant homes com dones, a ser el que realment no som. Ja està bé! Els sentiments i les emocions no tenen gènere!

Com que imaginar és debades i, a més, guareix momentàniament l’ànima, permeteu-me que imagine un món amb tendresa. El polític que s’equivoca i el seu oponent que li ho explica amb tendresa. Els professors que renyen amb tendresa i els alumnes que es disculpen també amb tendresa. Els xiquets que quan veuen un animal abandonat l’arrepleguen amb tendresa. Els policies que –amb tendresa– expliquen la infracció al conductor. Para, para! Alguns pensareu que tot això és una utopia! Personalment, crec que no ho és; sinó més bé al contrari. És un ideal assolible que es manifesta en detalls petits: saber escoltar atentament, tenir un gest amable, demostrar que es té interés per l’altre...Ara bé, en els temps que corren no és cosa fàcil escoltar ni mantenir el silenci. Aprofite aquestes línies per a enviar-vos una abraçada, amb tendresa...

PENSAR AMB INCERTESA

No recorde cap moment de la meua vida en que no haja tingut incertessa: On podria anar de vacances? Què podria fer durant el cap de setmana? On podria anar de sopar amb la meua parella? Quina carrera vullc estudiar? Compte, aquesta incertesa pot extrndre's també a situacions més delicades: Ara que m'he divorciat, què serà de la meua vida? Ho superaré? Com afrontaré aquesta greu malaltia que m'han diagnosticat? Seré capaç? De vegades, cosa normal, també m'ha rondat pel cap algun que altre dubte de tipus existencial: Em despertaré demà? Hi haurà vida després de la mort? No li pegueu voltes, així som els humans: pensem i ho fem, moltes vegades, amb incertesa.

Quan la incertesa s'hi manifesta, les persones optem per la planificació: organitzem les vacances, els caps de setmana, els aniversaris, telefonem al restaurant per reservar taula o inclús ens confesem per asegurar-nos un accés directe allà en la vida eterna. Així és, detestem la incertesa i, sempre que podem, intentem esquivar-la. Per cert, l'altre dia, el meu amic Carles em contà que la seva parella era d'eixes persones que necesiten tenir-ho tot planificat: l'hora en que han de quedar, el lloc on aniran el cap de setmana, el que han de menjar cada dia...Segons em contà, molt apenat, el control era tan bestial que no pogué evitar tirar la toalla. Ara bé, sempre hi ha gent més despreocupada que abrassa la incertesa amb total convicció que és un dels camins que cal prendre per viure una vida mínimament feliç. Acàs sabem què ocorrerà aquesta nit? Acàs sabem si demà ens despertarem? A saber...Tenir-ho tot controlat és imposible i sentir incertesa tampoc ens hauria d'angoixar massa.

En els temps difícils que corren, la incertesa s'amplia també a qüestions de vital importància: Fins quan em durarà el treball? Em faran fora? O en el pijor dels casos: Què faig ara sense treball i sense casa? Com done de menjar ara als meus fills? Com els pague el menjador de l'escola? En aquestos casos tan extrems apareixen entremesclats, junt a la incertesa, sentiments durs i dolorosos com la tristessa, l'angoixa, la desesperació i la impotència....Malgrat l'individualisme polític en què vivim, ha arribat un moment en que ens preocupem inclús d'allò que podria acabar ocorreguent però que, de moment, encara tenim: S'acabarà l'educació de qualitat? Tindrem en un futur accés a una sanitat gratuïta? Es destruirà la democràcia que tant de temps ha costat aconseguir? Continuarem governats per gent corrupta? Continuaran pujant els aliments de primera necesitat?

Determinats polítics, com ja sabeu, són l'excepció que confirma la regla. Ells mai han sentit incertesa. Mai han tingut el mínim dubte de que era convenient gastar-se 160 milions d'euros en l'aeroport de Castelló, de fet, tampoc mai han manifestat a posteriori cap tipus d'explicació. La cúpula del govern valencià mai ha manifestat incertesa davant el projecte i la construcció de la Ciutat de les Ciències i les Arts, amb un dèficit de més de 600 milions d'euros.

Tant els professors com els pares també lluiten diàriament contra la incertesa dels seus respectius. Ens hem acostumat a donar solucions i ens convertim en tot un referent de seguritat moral per als nostres condescendents. Potser caldria ajudar a que els nostres joves descomposaren els problemes i foren ells mateixos qui trobaren les solucions. Seria interessant que es treballaren valors com la tolerància a la frustració, la creativitat, la fortalesa, així com la flexibilitat i l'empatia. Acàs l'escola prepara els alumnes per a la societat de l'incertesa? Ensenyem a que els xavals pensen i s'enfronten a la societat que els depararà? O més bé col.laborem a que seguisquen demonitzant la incertesa? Acàs nosaltres que som en certa manera un referent, comulguem amb l'exemple? O també vivim en la incertesa?

Altre tema que gira al voltant de la incertesa és la frustració. Quan les coses no ens surten tal i com planifiquem resulta habitual que caigam en un estat de frustració. Aquell xicot que vol estudiar medicina i es frustra perquè no ha aconseguit la nota per poder accedir-hi o l'home vetllet que sempre ha sommiat en ser un home de diners i finalment es fa major amb un sou mileurista. Per cert, una vegada vaig tenir una amiga que volia estudiar Infermeria. En aquells temps, una vegada superat el batxillerat, els alumnes havien d'omplir un llistat amb un màxim de deu carreres universitàries que desitjaven estudiar, totes elles ordenades -evidentment- d'acord amb la preferència i la Universitat desitjada. Doncs bé, ella erre que erre, al llistat, solament volia posar els estudis d'Infermeria. La vaig convéncer per a que no deixés tant d'espai buit i posés alguna carrera que, d'alguna manera, estigués relacionada amb Infermeria. Jo sabia que ella no tenia nota suficient i que, posiblement, acabaria quedant-se fora si no posava altres opcions. I res, així va ser, després de molta discusió va posar biologia, veterinària i alguna que altra carrera universitària més. Passat un temps acabaren cridant-la a la facultat de biologia. No us podeu imaginar quant plorà! Doncs al que anàvem, actualment és especialista en tècniques de reproducció asistida i treballa a un hospital, junt a tot un equip mèdic. Ha aconseguit posar-se bata i ajudar la gent, que era, a fi de comptes, el que ella volia fer. De vegades, creguem tenir la certesa d'alguna cosa però realment no és així.

Està clar que la planificació és necessària per a que es cumplisquen objectius. No obstant, seria molt més intel.ligent que aprenguérem a conviure amb la incertesa i a viure amb certa espontaneitat. Quan ens fem majors, tots coincidim amb el mateix:  "Dia que passa, dia que et trobes, xiquet". No és molt aconsellable planificar massa, doncs el futur no existeix més que en la nostra ment; el futur ni el toquem, ni l'olorem, solament el projectem, és això, pura projecció, un concepte, una idea....Deixar una porta oberta a la incertesa, tampoc està tan malament.

EL CAFÉ I LA CORBELLA

València. Estació del Nord. El tren tardarà encara mitja hora a sortir i tinc temps de fer-me un café. Entre a un restaurant, m’assec  a la barra, observe el cambrer. Està molt ocupat. Espere i, quan em mira, li demane "Un café, per favor!”. "De seguida" -em contesta amb un aire melòdic molt simpàtic-. M’hi pose mig sobre de sucre i remoc la beguda estimulant amb una cullereta. A la meua dreta hi ha una dona major; a la meua esquerra, un home de mitjana edat que porta una guitarra penjada a l'esquena. De sobte, entra un xic i s'endú una safata amb dos tallats i dos croissants. Tot seguit, hi torna a entrar i, amb accent d’embriaguesa, crida potentment: "Posaaaa’m un entrepaaaà de pernillllll!!!". El cambrer, visiblement temorós, li explica que no n’hi ha i que solament té el que es pot observar a l’aparador. El xic es posa a pegar punyades a la barra. El café em tremola a la mà mentre em mossegue la part esquerra del llavi inferior. El cor també em batega amb força. Observe el cambrer i em fa llàstima. Ja m’ha atés altres vegades i sembla bon xaval. Continua explicant-li que no pot fer-li l'entrepà i l'individu l'amenaça de cridar la policia. Malgrat això, ell manté una conducta lloable. En cap moment perd els papers. L'altre segueix pegant colps i demana el llibre de reclamacions de forma reiterada. Deixe el café damunt del platet. El cor em batega encara més ràpidament. “Si la cosa es complica, hauré de fer alguna cosa” –em dic-. El xicot de la guitarra em mira, i jo també el mire a ell. Fa cara de circumstàncies i segurament pensa, com jo, que aquest no s'atén a raons. Finalment, el mala bèstia desapareix maleint i sense pagar, i tot torna a la normalitat, la temperatura baixa i la tensió es regula. El cambrer, tot atabalat, s'equivoca dues vegades amb el canvi i no pot donar prou coll. Els clients, que han presenciat la situació, ho comprenen. Un home, amb to amable, li indica que no s'ha cobrat bé. El cambrer es disculpa i ell el mira amb cara tendra mentre li comenta que no té més importància. El xic mig quequeja, té la boca seca i està blanc com la llet. Em fa pena, molta pena. No hi ha dret... Mire el rellotge i només falten cinc minuts perquè isca el tren, però abans li pregunte si necessita alguna cosa. Em respon que el que sent realment és que jo haja passat per aquest tràngol. Li dic que es tranquil·litze, que ha actuat com un campió.  Me n'acomiade. El tren ja surt...

Arribe a Sueca, agafe el cotxe i decidisc parar al supermercat abans d'anar a casa. Hi entre, salude l'encarregada (una morena boniqueta). Em pose a comprar. Sent com un xic jove parla també amb la xica. Pel to de veu, sembla enfadat. Em gire i corrobore el que em pensava: està molt, però que molt emprenyat... De sobte, hi apareix un jove suecà a qui casualment conec de vista i es posa a parlar amb la xicona. El primer xic, empipat i amb to amenaçador, amplifica la veu: "Escolta, tio, espera, estava parlant jo abans amb ella!!!". L'altre li contesta que només volia saber una cosa. Es posen a discutir i el de Sueca, evitant-lo, li diu que el deixe en pau i que se’n vaja d’allí. Contra tot pronòstic, li fa cas i ix del supermercat. Gràcies a déu la cosa no ha anat avant i tothom respira tranquil! De sobte, les portes automàtiques s'obrin i tots hi dirigeixen, estupefactes, la mirada. És ell, novament... Està molt nerviós i porta una corbella enganxada a la corretja. No hi ha dret! Torne a mossegar-me el llavi, aquest cop més fort que l’anterior. Desitge amb tota la meua ànima que no ocórrega res, per favor... Intentaria clavar cullerada, però si en el cas del restaurant no ho he cregut convenient, en aquest encara menys, instint de supervivència. El tio està sonat, li falta un bon regó i, a sobre, va calent d'orella i podria sentir-se ofés. S'apropa a la caixa, les empleades criden molt angoixades i li recalquen al xicon suecà -que està pagant a caixa- que córrega perquè porta una falç... Deixe el carro de la compra i m'aprope on es troba tota la gent mentre que, amb el puny al cor, espere que arribe a temps de fugir. El jove amb la corbella a la mà, li demana que es disculpe. El xic de Sueca no ho dubta ni un segon: "Perdona, tio, perdona, no faces barbaritats amb això...". L’altre surt del súper, agafa el cotxe i s'esfuma a tota velocitat... Un pare abraça la seua filla, que està espantada. Almenys no ha passat res!

L'encarregada telefona la Guàrdia Civil, que només triga cinc minuts a arribar-hi. Testifique i deixe les meues dades a l'agent en qüestió. Finalment, me'n vaig cap a casa. Mentre conduïsc, vaig repassant tots els fets i no puc deixar de repetir-me, mentre esbufegue, que ha sigut un matí molt mogudet. Alhora hi reflexione i em dic que el que resulta curiós i positiu és que, tant en el primer cas com en el segon, la gent ha empatitzat amb qui, de manera innocent, estava sofrint. De fet, és en aquestes situacions quan els humans ens sentim units i ens protegim sense buscar res a canvi. Clients i treballadors tots a una i consolant-se.

D’altra banda, i posant-me en el paper de jutge, els aplique, als dos individus, les condemnes que els correspondrien tenint en compte les lleis que, al meu parer, han infringit. Al primer ninot, el faria treballar i servir cafés en un restaurant de molta tirada. Al segon, amb la mateixa corbella que ha amenaçat, el faria netejar tot el riu Xúquer, que bona cosa de falta li fa. De segur que amb l'esquena escaldada sí que atendrien a raons. Finalment,  em pregunte què passaria si a aquest últim mala peça li pega per tornar al supermercat, però, sobretot, per què aquest establiment no té agent de seguretat. Decidisc no pensar-hi, millor oblidar el que ha  ocorregut i creure que als humans encara ens queda la pietat. Curiosament convivim amb persones de pols clarament extrems; unes, en "guerra de tots contra tots"; les altres, amb bons sentiments. Heus ací Hobbes i Rousseau, una bipolaritat total! Bé, faré una becadeta...

LA MONETA DE FORTALENY

A la localitat riberenca de Riola, vivia un home amb la seua dona i els seus tres fills. Pep es dedicava al transport, concretament al de plantons de taronger. En un dels seus viatges rudimentaris a l'estranger, un client li regalà una moneta com a símbol de gratitud. Ell, totalment sorprés per l’obsequi, no dubtà a agafar el primat als braços i, molt il•lusionat, se l’emportà cap a casa. En arribar-hi, encara que la mare no veia massa clar el fet de conviure amb un animal d'aquestes característiques, els fills insistiren fins a tals extrems que no pogué fer més que resignar-s’hi, però amb la condició prèvia que serien ells qui se n'ocuparien.

En la mesura en què anà passant el temps, la moneta agafà grandària fins convertir-se en una autèntica bèstia de difícil domesticació. Mentrestant, Pep continuava viatjant pel món i els seus fills seguien amb la rutina de sempre: de casa a l'escola, i de l'escola al carrer. La moneta, com podreu imaginar, sovint estava sola i cada dia se la notava més entristida. Quan cridava, semblava que demanava auxili, però ningú no l'escoltava. Precisament era la senyora Carme la que se sentia tendrament afligida de veure patir l'animalet i, per això, es preocupava de donar-li de menjar .

Per aquells temps, a Fortaleny, acabaven de construir una plaça, tot just a l'entrada del poble. Allí, hi fabricaren també una gàbia molt gran que ompliren amb galls dindi i d'altres animals exòtics. Casualment, buscaven una moneta. Quan la senyora Carme se n'assabentà, reuní tota la família, exposà les seues preocupacions, i insistí que l'animal ja no podria continuar a casa. El seu marit ho va comprendre immediatament i no oposà cap resistència. Els fills, com que ja havien superat el període de fascinació, tampoc no es mostraren massa preocupats per la decisió de la mare.

 En un principi, la mona se sentia bastant còmoda al seu nou hàbitat; ara almenys podria moure's encara que fóra entre quatre murs no gaire separats entre si. Com que els xiquets preguntaven per l'animal, tant el pare com la mare els informaven que, allí, s’hi trobava la mar bé i que, a sobre, hi comptava amb la companyia dels veïns del poble que, jorn rere jorn, de manera religiosa, acudien a visitar-la. No obstant, d'una manera progressiva, la moneta –com havia passat anteriorment- anà entristint-se, fins que arribà un moment en què es quedà arraconada a la gàbia sense voler saber res de ningú. 

 Amb la innocència pròpia dels xiquets, tots seguien visitant-la i li donaven cacaus, però la seua resposta era una mirada lenta i plena d’esgotament. Imagineu-vos l'infern que hagué d'aguantar quan arribaren les falles i els xiquets més rebels li llançaven coets a tothora, cosa que provocà un empitjorament considerable en la salut de l'animalet. La moneta no mereixia tot allò; era evident que no havia tingut massa bona sort. De fet, aquell nou petit espai li limitava els seus moviments i, per a més inri, no tenia la tranqui•litat necessària que requereix un bon descans. En determinades ocasions, l'animal cridava d'una manera punyent, alhora que sacsejava la porta de forma brusca. Els més ingenus n’interpretaven que volia jugar, però era inqüestionable que tenia un desig ingent de fugir d'aquell lloc i, per tant, demanava llibertat. 

 Segons conta molta gent de Fortaleny, l’animalet es passà tota una nit trencant fils d'aram i, treballant com un corcó, s’escapà abans que es fera de dia. Quan les persones més majors es despertaren, comprovaren que anava solta pel carrer. Alguns intentaren agafar-la, però s'espantà tant, que utilitzà la força bruta dels seus braços. Finalment, uns homes pescadors feren servir una xarxa de pescar per capturar-la. Així, en un moment en què l'animal es trobà indefens, s’hi llançaren i la deixaren completament immobilitzada. Diuen que la lligaren i la portaren de nou a la seua gàbia. Unes setmanes després, el senyor alcalde repensà la situació i aconseguí trobar la millor solució, tant per als veïns del poble com per l'animalet. Passaren els anys i, a hores d’ara, de la moneta, ja mai no se n’ha sabut res més.

 ---------

 De vegades, sense adonar-nos-en, fem patir els animals i no som conscients que també són éssers vius. Per aquest motiu, hauríem de detenir-nos uns instants i pensar que nosaltres, en definitiva, també som animals; racionals, però animals.

LA MONETA DE FORTALENY

A la localitat riberenca de Riola, vivia un home amb la seva dona i els seus tres fills. Pep es dedicava al transport, concretament al transport de plantons (tarongers). En un dels seus rudimentaris viatges a l'estranger, un client li regalà una moneta com a símbol de gratitud. El senyor Pep, totalment sorprés pel regal, no dubtà en agafar la moneta als brassos molt il.lusionat en emportar-se-la cap a casa. En arribar a casa, encara que la mare no ho veia massa clar això de conviure amb un animal d'aquestes característiques, els fills insistiren fins a extrems que la mare acabà acceptant amb la prèvia condició que serien els fills qui se n'ocuparien d'ella.

Tal i com anà passant el temps, la moneta anà agafant tamany fins convertir-se en una autèntica bèstia de difícil domesticació. Mentrestant, Pep continuava viatjant pel món i els seus fills sempre el mateix: de casa a l'escola i de l'escola al carrer. La moneta, com podreu imaginar sempre estava sola i cada dia se la notava més entristida. Quan cridava semblava que demanava auxili però ningú l'escoltava. Casualment era la senyora Carmen qui es sentia apenada de veure patir l'animalet i qui es preocupava en donar-li menjar tots i cadascun dels dies.

Per aquells temps, a Fortaleny acabaven de construir una plaça just a l'entrada del poble. Allí, construiren també una gàbia molt gran que ompliren amb pavos reals i d'altres animals exòtics. Casualment, també buscaven una moneta. Quan la senyora Carmen s'assabentà d'aquesta última noticia reuní tota la familia i exposà les seves preocupacions insistint en què l'animal ja no podria continuar a casa. El seu marit ho va comprendre immediatament i no oposà cap resistència, com que els fills ja havien superat el periode de fascinació tampoc es mostraren massa preocupats per la decisió de la mare.

En un principi la mona es sentia bastant cómoda, ara almenys podria moure's encara que fos entre quatre murs no massa separats entre sí. Com que els xiquets preguntaven per l'animal, tant el pare com la mare els informaven que la moneta allí es trobava molt bé i que damunt comptava amb la companyia dels veins de Fortaleny que, cada dia, de manera religiosa, acudien a visitar-la. No obstant, d'una manera progressiva, la mona anà entristint-se i arribà un moment en que es quedà arraconada a la gàvia sense voler saber res de ningú. Amb la innocència pròpia dels xiquets, tots seguien visitant-la, li donaven cacaus però la moneta sols responia amb una mirada lenta i de cansanci. Imagineu-se l'infern que hagué d'aguantar quan arribaren les falles, els xiquets més rebels li llançaven coets a totes hores cosa que provocà un empitjorament considerable en la salut de l'animalet. La moneta mereixia no mereixia tot allò, estava clar que no havia tingut massa sort. Aquell petit espai li limitava els seus moviments i a més no tenia la tranquilitat necessària que requereix un bon descans. En determinades ocasions, l'animal arrancava a xillar d'una manera desesperada a la vegada que sacsejava molt bruscament la porta. Els més ingenus interpretaven que la moneta volia jugar, però estava clar que l'animal demanava llibertat i desitjava pegar a fugir d'aquell lloc.

Segons conta molta la gent del poble, la mona es va passar tota una nit trencant fils d'aram i treballant dur per escapar abans que es fera de dia. Finalment ho va aconseguir. Quan la gent més major es despertà comprovà que l'animalet anava solt pel carrer. Alguns intentaren agafar-la, però l'animal s'espantà utilitzant la força bruta dels seus brassos. Finalment, uns homes pescadors utilitzaren una xarxa de pescar per atrapar-la. Quan l'animal es trobà indefens, tres homes es llançaren i la deixaren completament inmobilitzada. Diuen que la lligaren i la portaren de nou a la seva gàvia. Setmanes després, el senyor alcalde repensà la situació i aconseguí trobar la millor solució tant per als veins del poble com per a l'animalet. Vàries persones resultaren ferides i de l'animal mai s'ha sabut ja res més.

---------

De vegades, sense adonar-nos, fem patir als animals. Cal anar amb compte amb tot açò i pensar que nosaltres, a fi de comptes, també som animals, racionals però animals.