UNA LLANÇA EN FAVOR DEL MEU AMIC

Avuí he he visitat un amic que feia temps que no veia. Hem pres café a casa seva i hem mantingut una conversa agradable. El meu amic pateix d'una "esquizofrènia paranoide" diagnosticada ara fa uns deu anys. I res, com podeu suposar, ha tingut que lluitar molt. Va sofrir la mort dels seus pares, un divorci molt traumàtic i moltíssimes dificultats més per poder recuperar i mantenir el contacte amb el seu fill. Siga com siga, ara ho porta tot avant: la casa, el fill i alguna que altra responsabilitat més.

M'ha cridat l'atenció la indignació que el meu amic té en referència a la imatge que els mitjans de comunicació continuament dónen dels malalts mentals. Curiosament, sempre que hi ha algun malalt mental que comet un assasinat, ho destaquen això de “malalt mental”, ho posen entre majúscules per a que tothom ho sàpiga. Mentre prenia café el meu amic es preguntava: I què passa quan un diabètic assasina la seua muller? Per què no ho diuen? I quan ho fa un malalt de càncer? Està claríssim que els titulars d'aquestes noticies són vertaders, doncs en cas contrari estarien cometent una greu il·legalitat. Però ull, una cosa és la legalitat i altra ben distinta és la moralitat. Em sembla normal que el meu amic es senta indignat doncs ell mai ha sigut ni agressiu ni violent, sino justament el contrari. 

Són molts els estudis que justifiquen que els “malalts mentals” no destaquen justament per la seva agressivitat; alguns són ansiosos, melancòlics, introvertits, solitaris, obsessius o potser agressius....El problema és que aquestos titulars provoquen molt de dolor. I quan es llegeixen o es comenten els titulars, aquells que o bé són massa joves o bé no destaquen per la seva lucidesa, dóncs trauen conclusions que inconscientment afecten a bones persones com el meu amic. Mireu el que un home li digué una vegada al meu amic: "Tu el que has de fer és treballar i deixar-te de menjar-te el cap". Acàs eixe home sap el què suposa viure amb una esquizofrènia?

Una vegada em disposava a explicar Psicologia als meus alumnes de Batxillerat. Com que la unitat tractava sobre enfermetats i transtorns mentals els vaig fer la seguent pregunta: Sabeu què és l'esquizofrènia? Alguns dels alumnes respongueren compulsivament amb respostes diverses: "Són eixos que et persegueixen", "Són eixos que maten gent i la desquartitzen"...Doncs bé, no esperava menys d’uns adolescents que estan completament desinformats i que solament han escoltat titulars sense ni tan sols parar-se a llegir la noticia entera o qüestionar-se sobre el fonament d’aquesta. Està clar que els mitjans de comunicació, com a empreses que són i en el mercat competititu en el ens trobem, necesiten mostrar espectacle i carnassa per a que es consumisquen els seus productes. Es per això que cada vegada n’estic més convençut que no solament atravessem una crisi de tipus econòmic sinó també una crisi de valors.

LA XICA DE LA CORBA

La història que ara us contaré diuen que passà fa molt de temps en les corbes de Garraf, una successió de corbes tancades i molt perilloses. En aquells temps, encara no estava construïda l'autopista que ara creua les entranyes d'aquesta muntanya. Aquella nit plovia suau però d'una manera ininterrompuda, a més la boira cobria la nit impedint una normal visibilitat.

Diuen que un home prou jove circulava amb el seu cotxe per aquella zona. Aquest senyor havia acabat la seva dura jornada de treball i conduïa amb moltes ganes d'arribar a casa per retrobar-se amb la seva família. De repent, en una de las corbes d'aquell camí, l'home veié una autoestopista, una jove rosa, mullada per la pluja, amb un llarg vestit blanc, esgarrat i brut de fang. Cal dir que en aquells temps, era habitual trobar-se gent que es desplaçara fent autoestop. L'home s'apiadà de la jove i s'aturà amb la finalitat d'ajudar-la. Una vegada parà el cotxe i la xica li explicà el lloc on es dirigia, l'home es mostrà molt amable invitant-la a pujar amb total naturalitat.

Durant gran part del trajecte mantingueren una conversa sobre coses sense gran importància, quan, en un moment donat, abans d'arribar a una de les corbes més tancades i perilloses, la jove avisà l'home de què reduïra la velocitat, advertint-lo també que circulés amb molta precaució al pas per aquella corba. L'home obeí la jove i passat el perill comprovà, molt atemorit, que de no haver fet cas, probablement haurien caigut pel barranc i s'haurien matat. Passat un minut, l'home es relaxà i li donà les gràcies per les seves indicacions. La jove respongué:

 - No em dónes les gràcies, és la meva missió; en aquesta corba em vaig matar jo fa més de 25 anys, era un dia com aquest...

Quan escoltà aquelles paraules, el conductor es quedà tan sorprès que no pogué evitar girar-se cap al lloc on la jove seia. La xica havia desaparegut i solament deixà una única prova: el seient humit de l'acompanyant.

LA CHICA DE LA CURVA

Cuentan que esto sucedió una noche de niebla espesa, en las curvas de Garraf , una sucesión de curvas cerradas y muy peligrosas, hace muchos años, mucho antes de que se construyera la autopista que ahora cruza las entrañas de la montaña de Garraf. Era noche cerrada, caía una lluvia suave pero ininterrumpida y la niebla cubría la noche con su manto blanquecino, impidiendo ver más allá de 15 metros. 

Un hombre iba conduciendo su coche por las curvas, deseoso de llegar a su casa y reencontrarse con su mujer y sus dos hijas después de un largo fin de semana de trabajo. 

En una de las curvas del camino, vió a una autoestopista, una joven rubia, demacrada y pálida, empapada por la lluvia, con un largo vestido blanco desgarrado y sucio de barro . Este hombre se apiadó de la joven y, pisando los fre

nos, decidió llevarla consigo y acercarla hasta el pueblo más cercano.

Durante gran parte del trayecto, el hombre y la joven fueron hablando de cosas triviales, cuando, en un momento dado, antes de llegar a una de las curvas más cerradas y peligrosas de las cuestas, la joven le avisa de que reduzca la velocidad hasta casi detenerse y que pase muy poco a poco. 

El hombre lo hace, y comprueba, asustado, que, de no haber sido advertido por ella del peligro, probablemente se hubiera despeñado por barranco con el coche. Le da las gracias, agradecido por haberle salvado la vida, a lo que la joven contesta: 

- No me lo agradezcas, es mi misión; en esa curva me maté yo hace más de 25 años, en una noche como ésta... 

Y después de pronunciar éstas palabras, desapareció, dejando como única prueba de su espectral aparición, el asiento húmedo del acompañante por sus ropas mojadas... 

Copiado de www.kruela.ciberanika.com

JESÚS I EL SEU BURRET

Fa molt de temps, hi havia un xiquet que es deia Jesús i vivia amb sa mare en una pedania de la localitat riberenca de Riola. Maria, la mare, li demanà al seu fill que anara al poble i comprara un sac gran de creïlles. Jesús li explicà a la seua mare que ell desconeixia la ubicació on es trobava la botiga. La mare li digué que allò no era cap problema i que únicament havia d'entrar al lloc on veiera entrar molta gent. Com que la mare insistí tant, el xiquet finalment acceptà la tasca encomanada.

Jesús agafà el seu burret i cavalcà per vora del Riu Xúquer en direcció cap a Riola. A males penes eren tres-cents metres els que separaven la pedania de la localitat. El ritme que portaven era lentíssim, però això a Jesús no li importava, ja que comprenia massa bé que l'animal estava ja molt vellet. A més, el burret era més que un animal de transport; era, a fi de comptes, un més en la família.

Passats deu minuts, Jesús arribà al poble tot recordant les paraules d'indicació que li havia donat la seua mare. De moment, ell encara no havia vist gent entrar a cap lloc. Prosseguí amb el burret fins que finalment veié en la distància un munt de persones molt ben vestides que entraven dins d'un edifici molt bonic. Jesús sols recordava haver passat per aquell lloc amb el seu avi, però d'això ja feia molt de temps. Quan el menut arribà al lloc de destinació, baixà del burro, i tal com ja havia fet en anteriors ocasions, el lligà, en aquesta ocasió, a una finestra situada just al costat de l'edifici en qüestió.

Jesús entrà en aquell lloc sense saber encara on es trobava. Hi havia moltíssima gent ben vestida i un senyor amb un vestit blanc parlava i parlava. Estava clar, Jesús estava a l'església però ell encara no se n'havia adonat. Just en aquell moment, el rector estava fent l'homilia -ja sabeu, és l'explicació que els religiosos fan just després d'haver llegit l'evangeli corresponent al dia en qüestió-. El capellà es dirigí, alçant els braços, al públic tot dient:

- Digueu-me germans: Qui és Maria?

Jesús, de manera impulsiva i content de conéixer la resposta, respongué:

- Maria és ma mare!

Tota la gent es girà fent un murmuri que Jesús no entenia. Molts d'ells somreien; d'altres estaven clarament escandalitzats. El rector esquivà el problema i continuà amb el seu discurs.

.- Germans, digueu-me: a qué vingué Jesús al poble?

Jesús respongué una altra vegada:

- A comprar una bossa gran de creïlles....

La gent, un altre cop, es va girar. Alguns no podien evitar somriure, d'altres totalment escandalitzats afirmaven que el xiquet era un maleducat. El rector, totalment encoleritzat baixà de l'altar i es dirigí cap al lloc on estava el xiquet.

- Xiquet, però tu eres poc burro...

El xiquet s'adonà que alguna cosa estava passant que ell no entenia. No obstant, no pogué evitar respondre al capellà.

- No, no, jo no sóc burro, el burro està a la porta.

Finalment una senyora acompanyà el xiquet al carrer. No sabem bé com, però gent del poble comenta que veié el xiquet amb el seu burret carregat d'un sac gran de creïlles en direcció a les Barrraques.

MÉS ANIMAL QUE UNA HACA

Fa molts anys mon pare em contà la història de Pep, un senyor de Sueca. Deien que era més animal que una aca, tantes barbaritats feia aquell senyor que aconseguí una considerable fama per tota la Ribera Baixa. 

En aquesta ocasió la seua dona Carmensín no parava d'insistir-li que volia fer-se una reforma a la casa. Durant molts anys, com que el senyor Pep no volia gastar-se diners, ignorava o esquivaba la seva muller deixant passar el temps. Arribà un moment en què s'aproximà el casament del seu fill i casualment Pep havia tingut una molt bona campanya amb la taronja. Considerà que ara seria el moment per fer la reforma que tant desitjava la seua muller, així d'aquesta manera ja no la sentiria mai més renegar. Comenten per Sueca que la seva dona el va fer recórrer totes totes les cases de taulells de la Comunitat Valenciana i que inclús visità les cases més conegudes de Castelló. Pel que es conta, la senyora Carmensín estava molt obsessionada amb la idea de posar-se uns taulells brillants i clars en què resulta fàcil reflectir-se quan estan ben nets. Tan capficada estava la senyora Carmensín amb aquesta idea que ho repetia en tot moment i de manera compulsiva, sense adonar-se'n i fent-se de notar allà on anava.

Però al senyor Pep no li feia massa gràcia aquella brillantor. Ell era un home llaurador dels de tota la vida, però no aconseguí de cap manera convéncer la seva dona per a que el.legiren uns taulells un poc més rústics. Finalment, després d'haver triat tot el material necessari, els obrers es posaren, mai millor dit, mans a l'obra: parets, portes, fontaneria i evidentment taulells nous. Foren vora dos mesos de sorolls, de cansanci i de poc de descans però finalment l'obra s'acabà, tot fet i pagat, tal com les coses es feien abans. 

Després d'un dia molt dur al camp, el senyor Pep arribà a casa. Obrí la porta i allí, al menjador, estava la seua dona amb una cara d'un pam de nassos. En principi, Pep no li donà massa importància, doncs ja era bastant habitual que, la seua dona s'enfadara per qualsevol cosa sense gens d'importància. No obstant, passats uns segons li preguntà a què era deguda eixa cara de pocs amics. La dona li explicà que el sòl relliscava molt i que estava penedida d'haver triat aquells taulells tan brillants. Pep es quedà petrificat, no s'ho podia creure, havien rodat tota la Comunitat buscant taulells i finalment -en contra de la seva voluntat- havien triat d'entre els més brillants els de millor qualitat. Però la seua dona ara, després de tota la feina, erre que erre li explicava que no aconseguia poder caminar amb normalitat per aquella casa. Cal saber que estaven acostumats a caminar sobre formigó i aquell canvi evidentment s'havia de notar. 

Segons conten, el senyor Pep se n'anà immediatament a buscar algú que li venguera un camió d'arena. Sí, sí, com sentiu, un camió d'arena. L'endemà de matí, aprofitant que la seua dona passava el dia a casa sa mare, Pep aprofità per descarregar el camió d'arena a la porta de sa casa. A continuació, amb el carretó va escampar l'arena per tota la casa. Finalment, arribà la seua senyora Carmensín, obrí la porta i allí estava Pep esperant-la. El senyor Pep seia al menjador totalment esgotat de tota la feina feta. Diuen que Carmensín agafà l'escombra i el perseguí a granerades per tota la casa. Mentre Pep corria, comenten que deia: "Però no deies que t'esvaraves...?"

TORNAR A COMENÇAR

Tornar a començar una dieta que abandonàrem, tornar a fer esport, tornar a començar amb una vida sense parella, tornar a començar amb una nova feina...També hi ha qui ha de tornar a començar després d'una greu malaltia, de la mort d'un familiar o d'un determinat problema amb la justícia. Com que els humans som tan diferents, tornar a començar és per a uns, un camí de roses i per a altres, un camí d'espines ben esmolades. En el segon cas, ens lesionem amb el llenguatge: "Tot em surt malament" "Sóc un fracassat", "No servisc per a res"... Però la realitat és clara i no en queda una altra que tornar a començar. A més, les persones també tendim a llançar les culpes a l'atzar o a la mala fortuna i és llavors quan ens preguntem per què no tenim mai bona sort. 

La recreació que Albert Camus fa del mite de Sisif ens ve com anell al dit. Sisif desafià els déus i, com a conseqüència d'això, aquests el condemnaren a pujar una pedra molt pesada fins al cim d'una muntanya. Cada vegada que estava a punt de conquerir el seu objectiu, la pedra li queia i havia de repetir l'esforç un altre cop per tal d'aconseguir el seu propòsit. Si ens fixem, no hi ha treball més inútil i dolorós que l'estèril i el desesperançat. És tot just la condemna del protagonista  la mateixa amb què, d'una manera o d'una altra i més prompte que tard, ens retrobem tots i cadascun de nosaltres. El missatge sembla clar: l'absurditat està servida i és el suïcida aquell qui més l'entén; ara, però, cal elegir entre renunciar al que va en contra de la lògica i de la raó o acceptar-ho i reincorporar-nos.

El mateix dia a dia és també un tornar a començar. L'obrer que de bon matí es desperta i treballa sense descans per guanyar-se el jornal; el docent que tots els dies es troba amb la realitat complexa dels alumnes i de les famílies; els metges que cada jorn han de tragar-se les impertinències de pacients concrets... Camus assenyala: "Despertar-se, tramvia, quatre hores d'ofic­ina o de fàbrica; dinar, tram­via, quatre hores de treball; sopar, dormir, i dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte al mateix ritme..." Per a molts, malauradament, la rutina és encara més absurda: "casa, casa, atur, casa, atur...". És clar que podem lamentar-nos o fins i tot plorar-li a la mala sort, però encara que això siga natural no és gens constructiu, ja que l'atzar és, a més d'invisible, una força indomable sobre la qual els humans res no podem fer.

A més del victimisme o de l'acceptació, també hi ha qui opta per la resignació, una opció tan moral com qualsevol altra. Imagineu aquell qui després de tanta lluita contra l'alcohol o les drogues decideix llançar la tovallola. L'home major que ha perdut la seua muller i ja no s'esforça ni tan sols per fregir-se un ou o també qui té una malaltia greu i no veu el sentit de seguir les pautes d'un tractament. Però clar, tots nosaltres hem estat domesticats amb allò de "la vida és molt bonica i cal viure-la". Ara bé, si pensem una mica entendrem que, simplement, estem davant d'un eslògan que pretén vendre'ns una realitat molt diferent a la real i que en la pràctica esdevé enormement dura. Resulta comprensible també que molts ens refugiem en la religió i veiem aquesta vida com una prova implacablement cruel per a després, en l'altra, aconseguir recompensa.

De petits, generalment ens convencen -i ens autoconvencem- que als divuit anys serem més feliços. Quan arribem a la majoria d'edat ens adonem que no és tan fàcil i ajornem pujar la pedra per al moment que tinguem una bona feina. Quan som ja adults, som conscients de les peripècies que cal fer per arribar a la fi de mes. Aleshores, tornem a decebre'ns i ens fem creure que ja vindran les vaques grosses. Però, en un tres i no res, ens fem majors i confiem en la jubilació. Mireu com d'enrevessats som que fins i tot a l'època on totes les debilitats estan a flor de pell, encara confiem que aconseguirem una vida més feliç. No sé si sóc pessimista o massa realista, també és veritat que marcar-se objectius i projectar un futur millor ens anima a seguir lluitant en aquesta absurditat humana i tornar a començar. De fet, tampoc està gens malament allò de "cal viure la vida"; això sí, una vida en la qual cadascú faça la seua. Ah, se m'oblidava! Arriba un moment en què ja no podem tornar a començar: és quan el silenci etern tan temut esdevé, en aquesta ocasió, el nostre aliat i ens allibera.  

"ETS UN BORRATXO I UN GOS"

Avui m'he trobat al bar amb un amic que feia temps que no veia. Amb una mirada, he intuït que les coses no li anaven massa bé. A ritme de cassalla, m'ha explicat que estava en procés de divorciar-se. Jo sols he fet que posar-li la meua mà sobre el seu muscle. En aquestes situacions pense que les persones rumiem ja el suficient com perquè vinga un setciències i ens done lliçons moralitzadores. Desprenent ràfegues de fenoll, el meu amic repetia compulsivament les últimes paraules que havia escoltat a la seua muller just abans que aquesta fotera el camp: "Ets un borratxo i un gos". He sortit del bar amb impotència i considerant que aquell no era un bon moment per conversar. Amb la meua mà al seu muscle m'he acomiadat d'ell.

Molts de nosaltres hem afirmat alguna vegada allò d' "Ets l'amor de la meua vida" o "No puc viure sense tu". Però una vegada ens fem majors, ens n'adonem que l'amor no és com un cotxe o un ordinador, l'amor és una realitat abstracta. Com a idea que és no dóna de menjar, ni paga els bolquers, ni molt menys, la hipoteca. No anava tan enganyat Joan Fuster en Diccionari per a ociosos quan afirmava que l'amor era un invent del segle XII, concretament de la literatura trobadoresca. Els més romàntics pensaran que els sentiments han d'estar per damunt de qualsevol dificultat; ara bé, quan perillem econòmicament surten molts problemes que debiliten allò que encara ens mantenia en peu; els nostres sentiments.

En referència a l'alcohol, allò realment preocupant és tot allò que gira al voltant del seu consum excessiu: els diners, els canvis de personalitat, l'apatia, la monotonia, l'avorriment i evidentment la dependència que aquest ocasiona. Normalment, aquells que s'habituen a ofegar les seues penes amb beguda blanca, és gent que acaba perdent el seu esperit dinamitzador i ritualitza la seua conducta. De casa al treball, del treball al bar, del bar a dormir... I quan no hi ha treball: de casa al bar, del bar a dormir, convertint-nos en un ésser gris i indesitjable per a tothom. Siguem sincers, quan hi ha problemes l'alcohol ens evadeix, però una vegada reposa en la sang, el molt punyeter es barreja amb tota la nostra tragèdia existencial. Els grecs ja parlaven de Dionisios; ara bé, una cosa és contemplar-lo com a públic i una altra ben distinta és dormir amb ell tots els dies. 

TELEVISIÓ

Recorde quan els meus pares compraren aquell primer televisor Thompson en blanc i negre. En aquell temps encara no existien els comandaments a distància però tampoc no feien falta ja que solament hi havia dos canals. Avui en dia, amb el Tdt i Internet, tenim a la nostra disposició vora un centenar de canals. No hi ha cap dubte que, si atenem a termes tecnològics, la televisió és un clar símbol de progrés: millor resolució, molts més canals, també més informació....Però compte, hi ha un preu a pagar: el valuós temps que perdem i l'impacte negatiu que, sobre nosaltres, pot tenir la mala qualitat televisiva si no sabem gestionar-la.

Molts de nosaltres ens haurem preguntat com és possible que les programacions sobre temes culturals són deu vegades superades en audiència per realities o tertúlies on la gent alça la veu, no segueix el torn de paraula, s'insulta i atempta, de vegades molt irrespectuosament, contra la dignitat de l'altre. Els canals televisius, com a empreses que són, saben que els humans preferim la carnassa: la polèmica, els insults i uns continguts tan senzills i bàsics que no ens permeten ni aturar-nos ni molt menys pensar. Està clar que un bon gelat o uns bons profiterols, sempre ens agradaran molt més que una amanida d'enciam o un puré de verdures. Però, compte, el puré i l'amanida, encara que inicialment no resulten atractius, són molt més saludables. Ja sabeu el que diuen les mares als xiquets: "S'ha de menjar de tot". Sí, com llegiu, hem de menjar de tot, inclús eixes "bledes" que tenim aparcades al frigorífic i que de vegades ens parlen: "Ei mira, ací estic, sóc una bleda, si vols em menges i sinó, doncs...t'entenc perfectament..." No obstant, eixes verduretes verdes i aparentment deprimides, amb uns allets i uns trosets de pernil, tampoc estan tan malament i tenen bones repercusions per a l'estòmac. Amb açò, cal preguntar-se també si els intel·lectuals, els artistes o els científics han sabut divulgar les seues idees o si més bé han preferit permanèixer còmodes a la torre de marfil, cosa que també han fet i continuen fent encara molts polítics. També és veritat que tampoc els ho hem posat massa fàcil.

És evident que el públic prefereix deixar-se atrapar per les programacions habituals. Si ho pensem bé, la persona que després d'una dura jornada laboral arriba a casa, és normal que preferisca deixar-se dur per l'espectacle vulgar que seure a analitzar els diners que deu, els problemes de la feina, reflexionar sobre la crisi econòmica o escoltar el programa que fan a la 2 sobre literatura o a la Sexta sobre divulgació científica. D'igual manera també, els humans preferim alimentar-nos de xocolate o llepolies, però tot açò mereix una racionalització, ja que no desitgem que el nostre cos patisca les conseqüències negatives d'una mala alimentació. El problema més perillós no és que la televisió puga idiotitzar-nos, allò realment preocupant és que ni tan sols ens n'adonem: ha de venir el metge per a dir-te: "Tens la tensió alta, també tens colesterol, si segueixes així..."

La televisió és, possiblement, l'instrument d'alienació més potent que existeix en l'actualitat. Està bé que aprenguem a superar la fascinació i aprenguem a mirar la televisió sense cap obediència. En la mesura que això siga possible, aconseguirem ser més crítics i com a conseqüència, ser també més lliures. El problema, ja ho deia Joan Fuster, no està a posar el cap sota l'ala (apagar el televisor), sinó a fer-ho obedientment. El mestre Fuster recalcava l'adverbi "obedientment", doncs és ahí on radica la problemàtica ja que si no contemplàrem la televisió amb obediència, aquesta esdevindria inclús una font de comicitat, d'ira, d'incredulitat o inclús de fàstic. Entenc que tots necessitem d'eixos moments en què ens tombem al sofà i consumim allò que ens ofereixen, sense mostrar cap resistència ni oposició. Benvinguda siga la catarsi domèstica! Però compte amb això, educar és un terme molt ampli i no acaba, ni tan sols comença, amb l'escola. Els xiquets no tenen culpa de ser xiquets i fixeu-se com imiten freqüentment allò que fem els majors, al menys fins assolir la majoria d'edat.

Recorde aquells temps en què de manera constant s'apagava el llum, com que també s'apagava el televisor, els meus pares engegaven una espelma i tots plegats conversàvem sobre qualsevol cosa. Xe quins temps! No vull posar-me nostàlgic però el diàleg familiar era una cosa habitual; actualment, és la televisió (també Internet) allò rutinari i el diàleg, ara està descuidat: en perill d'extinció. Alerta, el concepte diàleg prové de "dialogos", que significa "dos logos": dues persones pensant. Atenció, l'acció de pensar requereix també del verb "escoltar". Però tornant a l'analogia: si volem menjar xocolate, si volem menjar llepolies, hem de ser conscients, és la nostra responsabilitat, saber que engreixarem i que no són uns nutrients adequats per a una bona salut física i mental. Potser ens importe "tres pepinos" això de la nostra salut, possiblement molts ni ens hem parat a pensar en les programacions que segueixen els nostres fills. Doncs bé, a fi de comptes, molts encara consideren que l'educació està únicament a l'escola. Apa, doncs aparqueu els vostres fills a l'escola que allí els mestres faran d'ells uns hòmens o dones de profit....

COMUNICACIÓ DE PANTALLA

L'altre dia, com que havíem de fer un treball, vaig portar els alumnes a l'aula d'informàtica. Vaig obrir la porta i vaig provar de no dir-los res i, efectivament, al cap de cinc minuts, més de la meitat ja estaven connectats a la xarxa social, cosa que vaig comprovar gràcies a un programa d'eixos controladors. A continuació, els vaig manar la feina. Existeix en ells una obsessió a saber si determinada persona els ha acceptat, els ha escrit o els ha comentat alguna de les seues fotografies. És tant l'interés que mostren a entrar a la xarxa, que, molts pares, ho utilitzen com a estímul positiu per tal que els seus fills es concentren: "Si acabeu la tasca, podreu connectar-vos cinc minutets". Com a usuari que sóc de les xarxes, allà tenim una gran amplificació del que suposen les relacions interpersonals: podem enfadar-nos, pertànyer a un grup, pujar la nostra autoestima, conéixer gent, enamorar-nos o fer-nos els xulets… Ah, i tot això sense el risc de córrer vergonya. De fet, el curs passat tenia una alumna molt introvertida, em resultà xocant com a la xarxa era una gran twittera amb un gran nombre de seguidors i amics. Tot i que reconec els aspectes positius de la xarxa social, em plantege fins a quin punt estem davant d'un fet normal o d'un símptoma generalitzat que convindria pal·liar. 

En una de les seues declaracions, el cardenal Rouco Varela considerà que la comunicació a través de les xarxes socials ofereixen formes de vida "menys acordes amb la dignitat humana". Aquesta afirmació potser és massa violenta i xocant per a joves que han nascut en aquesta manera de comunicar-se. A més, està clar que la declaració no és gens constructiva, ja que resultaria una pel·lícula de ciencia-ficció que la joventut actual oblidara la pantalleta i solament es comunicara a la manera tradicional. A més, per la mateixa regla de tres, deixaríem d'utilitzar el correu electrònic i arrancaríem el telèfon, tornant a la comunicació via carta o mitjançant les colomes missatgeres. El senyor Rouco Varela es nega a veure que també hi ha llum en la nova comunicació, concretament en la comunicació a través de la xarxa social. Per contra, el Papa Francesc ha représ el compte de Benedicto XVI i actualment ja té més de 10 milions de seguidors.

Gràcies a la xarxa social podem retrobar-nos amb persones que fa temps que no veiem. És un mitjà també per felicitar els aniversaris, compartir fotografies, difondre una notícia, donar consells, opinions o compartir qualsevol experiència. Els humans som animals que necessitem interactuar i això també es veu reflectit a través de la xarxa. Els més ortodoxos, segurament consideraran més positiva la comunicació tradicional amb què veiem la mirada, la intenció o la implicació de l'altra persona. Aquests consideraran que no resulta possible mantenir diverses converses al mateix temps, sense que aquestes no perden en qualitat i autenticitat. És convenient que aprenguem a fer-ne un ús racional de les xarxes, convé xafar terra i adonar-se que tots els qui figuren com a amics, realment no ho són en la nostra realitat habitual. 

Si ens fixem, existeix tant en joves com en els més crescudets, una creixent compulsió a compartir tots i cadascun dels nostres moviments. Em crida l'atenció la quantitat d'experiències, pensaments i sentiments que la gent comparteix. Hi ha joves (i no tant joves) que consideren la xarxa social com una plataforma on compartir fotografies picants sense reparar en si estan arriscant un poc massa la seua intimitat. D'altres, més majorets, s'atreveixen expressant emocions o sentiments que sempre hem considerat privades. És curiós com l'interés compulsiu de tenir seguidors és tan gran que hi ha gent que arriba a enfadar-se si algun suposat amic no li dóna al "m’agrada" després d'haver penjat una foto o redactat qualsevol comentari, per estúpid o simple que siga.

La comunicació de pantalla augmentà encara més en el moment en què els telèfons mòbils foren dotats de tots aquests programes informàtics. La necessitat d'estar connectats és tan gran que surt la necessitat de substituir els petits telèfons per d'altres amb pantalla molt més gran. Així són les coses, tornem a les rajoles! Els nous telèfons, a més de ser una extensió dels nostres propis cossos, ens permeten estar completament connectats, o desconnectats, depén de com es mire.  

ENTRE REIXES

En temps no tan llunyans, s'aplicava la pena de mort amb instruments variopints: desde la guillotina, el garrot, el potro, fins la màquina elèctrica i la injecció letal...La donzella de Nuremberg sempre m'ha cridat l'atenció. Aquest sarcòfag duia a les portes uns claus molt llargs i afilats. En aquell lloc col·locaven el condemnat i quan tancaven les portes, els claus es clavaven a l'interior de la persona provocant una mort molt lenta. La guillotina es convertí en l'instrument preferit pels condemnats. El filòsof francés Michel Foucault, en la seua obra Vigilar i castigar ens explica el pas que hem realitzat d'una societat de càstig a una societat de control i reconsidera molts aspectes del control carcelari. 

Resulta curiós el control que es viu a les presons. Existeix un horari estipulat, uns funcionaris que vigilen, unes cel·les que s'obrin i es tanquen, unes alarmes que sonen...A més, la figura del Panòptic que dissenyà el filòsof Jeremy Bentham permetia que des de la torre de control els presoners foren totalment vigilats sense a males penes adonar-se'n. Posteriorment, al segle XX, Michel Foucault considerà que aquesta estructura, tard o prompte, s'acabaria aplicant a les fàbriques, a l'educació o a l'exèrcit. Evidentment, la tecnologia es convertí en el Gran Hermano, aquell que tot ho veu i tot ho controla. Em ve a la memòria un cas que succeí estant a la universitat. Un company de classe es posà en peu i amb un to de veu alt explicà al professor que estava cansant que el perseguiren i que posaren càmeres als semàfors. El professor es quedà bocabadat i la resta de l'alumnat sense paraules. A continuació, se n'anà i tancà la porta fortament. Al cap d'un temps ens assabentàrem que patia d'una "esquizofrènia paranoide". No obstant, malgrat ser improbable allò que deia, aquell xic no deia res que fos imposible, en el sentit que avui en dia la DGT ho té tot monotoritzat i totalment controlat.

Però tots sabem que açò de les presons està relacionat amb el tipus de societat en que vivim. Una presó, a Mèxic, res té a veure amb una presó a Àustria o Espanya. La presó espanyola és completament distinta a la russa, la boliviana o mexicana. Existeixen presons molt rudimentàries on el funcionariat i les escopetes són els únics protagonistes del control carcelari. D'altres presons, aconsegueixen clonar el "modus vivendi" d'una societat desenvolupada: sala de visites íntima, Sala de visites familiar, gimnàs, sala de jocs, menús especials, projecció de pel·lícules.... Fins i tot, hi ha presons que són més bé un autèntic hotel de Cinc estrelles, com és el cas de la presó de The Leoben Justice Center, a Steiermark (Àustria). Mentrestant, a d'altres països, viure a la presó es converteix en un autèntic infern on has de dur-te el menjar de casa o has de pagar-te la teua pròpia cel·la, com és el cas de la presó de San Pedro (Bolívia).

Diuen que el senyor Luís Bàrcenas té dret a deu telefonades setmanals de cinc minuts cadascuna, una visita setmanal amb vidre i dos vis-a-vis mensuals, un íntim i l'altre familiar. Segurament, dic jo,  telefonarà la seua dona i potser aquesta també li faça una visita. No crec jo que eixa pija accepte pegar un polvet en un llit on han dormit altres delinqüents. Eixa senyora està acostumada a dormir sobre un matalàs de bitllets robats de cinc-cents euros. Personalment el posaria un temps a base de "pienso" i aigua, a fi de comptes és així com viuen un nombre elevat d'espanyols en l'actualitat.

No crec que siga convenient pensar que la pena de mort s'haja d'aplicar. Existeixen casos tan salvatges que les emocions negatives humanes inclinen a defensar la llei del talión "ojo por ojo, diente por diente". Però la pena de mort atempta contra el dret a la vida i també és irrevocable. La privació de llibertat suposa un gran càstig que va acompanyat d'un dret també a la reinserció, motiu pel qual, els pressos guanyen temps de llibertat en funció del bon comportament.

La lluita de classes o les desigualtats existents a dintre del sistema penitenciari són un reflex de la nostra societat. Curiosament, les pressons estan plenes de gent amb families desestructurades i problemes de tipus mental o toxicològic, extranyament no hi ha pràcticament polítics corruptes. També resulta preocupant que els presoners acaben institucionalitzant-se, de tal manera que molts prefereixen oblidar qualsevol contacte amb la realitat. En la pel.lícula Cadena Perpetua, un senyor molt major, després de tota una vida a la pressó, aconsegueix la llibertat. Finalment es suicida. A les pressons, continuem privant de la llibertat però resulta un repte la reinserció d'aquells que o bé són massa majors o bé tenen problemes de tipus mental o d'exclusió social. Es normal que aconseguesquen adaptar-se i acceptar una vida de control, almenys aquesta vida els garanteix uns mínims vitals que difícilment tindrien en societat.