SIN TETAS NO HAY PARAISO

La serie televisiva Sin Tetas no hay paraíso ha cobrat una gran audiència amb tan sols dos mesos d´emisió en les nostres pantalles televisives. Home, la frase dona que pensar. Primer que tot, què és el paradís? Segon: La xica que no tinga pits, què? Tercer, si la xica té pits, tampoc passa res i si té un bon cul, doncs tampoc. M´entra risa, què voleu que us diga... No cal fer massa cas amics, esta frase no té ni cap ni peus, com dirien al meu poble: Ni trellat ni forrellat.

Amb un títol molt temàtic i una temàtica molt actual, s´aconsegueix captar l´atenció dels espectadors, principalment dels nostres jovens o adolescents. També els majorets poc a poc ens anem enganxant. La meva amigueta Raquel, és de la que pensen que el Duque és atractiu. No passa res, jo em reforçe pensant que sóc simpàtic i bona persona, molt bona persona. Parlant de bona persona, recorde una vegada un amic que em comentà: he conegut una xica. Jo vaig mostrar interés per com era aquella xica. Ell es posà eufòric al ritme que deia: Es molt bona persona, advocada... Bueno, en aquestos casos ja es sap amb el què ens podem trobar...Quan algú resalta massa un valor, pinta mal la cosa...

Drogues, diners, luxe, bellessa, prostitució i consumisme es mesclen en aquesta serie formant una mascletà de les del senyor Cavaller. Apareixen alguns “antivalors” que els docents i pares intentem dia a dia evitar en els nostres jovens. Malgrat ser “antivalors”, queda clarament exposat, que una part rel.levant de la nostra joventut sembla atreta per tots aquestos esquemes tan superficials. Són molts els personatges de la serie, també de la realitat, els què consideren aquest món, com un trampolí cap a la felicitat. Aquest és un dels molts problemes que té la nostra joventut, però com que la felicitat és un concepte abstracte, allà cadascú...

No obstant, la serie televisiva també transmet un missatge més convincent i racional, una mare que es nega rotundament a la relació de la seva filla amb un Narcotraficant, atractiu, però a la vegada calculador i perillós. El germà de la protagonista (Cata), arrisca la seva vida en moltes ocasions per a què la seva germana s´aparte del “Duque”. Com veiem: L´amor si que té fronteres! Per a què l´amor es done amb certa normalitat, potser calen uns requisits en tota parella, el més important: la facilitat i la normalitat. Acàs és normal tenir una relació amb un home assasí i narcotraficant com aquest? Acàs és fàcil? M´agrada el caràcter de la mare, ella és com la meua, la senyora Rosario és d´aquelles que pensen en el “dime con quien vas y te diré como eres”. Ai, quantes vegades m´ha dit: “ En este vas” o “En este no vas”. Ni que jo fos un sant mare!

La serie és entretinguda, sap captar l´atenció dels nostres adolescents. La televisió sap despertar l´interés del seu públic, no oblidem que juga en ventatja amb el llenguatge verbal i no verbal: gestos, imatge, so, efectes... No obstant, com diria mon pare: “S´ha de lluitar molt en aquesta vida” El paradís, si existeix, no pot dependre de res superficial sino de l´autosatisfacció individual, entre d´altres coses més. Evidentment, els valors cadascú els pot elegir, són entitats abstractes i cadascú es fa la seva pròpia escala de valors. Però relativitzar sempre no és bo, de vegades, cal crear una estructura universal per a guiar un poc les nostres conductes morals. Hi ha que s´ho agafa a la tremenda i es converteix en un cartesià metòdic. El senyor Kant, tots els dies es despertava a la mateixa hora, arribà a convertir-se en referent per ajustar el rellotge de la catedral de Konisberg. Jo em pregunte: Com seria la seva vida íntima? Uf, millor ni pensar-ho, m´entra molta risa...

El concepte de felicitat actual va molt lligat al consumisme. Un bon cotxe, una bona casa, bona roba, un bon ordinador, això si, a poder ser portàtil i amb Internet, però del Wifi no del normalet i en pantalla plana. Els meus alumnes, saben massa bé que per arribar a aquest món no és precís fer colçes. Aleshores, adopten el que jo anomene “pasotisme”, denominat per alguns experts “fracàs escolar”. Què voleu que vos diga...Jo odie aquest concepte, sembla com si el nano sols fracasara a l´escola. A més, com que tinc un orgull docent, considere que el que passa és més bé un fracàs social, un fracàs de la humanitat, així que sembre un altre les culpes. A vore, l´actitud a casa és correcta? El cambi a casa no és evident? La societat no ha experimentat un gran cambi? Aleshores, la culpa fue del cha cha cha!