El model del bé
comú es regeix sobretot pel benestar i la cooperació. Segons els defensors, no es tracta d’ideals utòpics,
sinó del que cal en aquest món: ser feliços i cooperar. Si aquest model s'implantara, observaria si l’empresa és solidària, si contracta amb
estabilitat, si és sostenible ecològicament. El balanç del bé comú ens diria
com l’empresa viu tots aquestos valors. El control es realitzaria (en alguns llocs ja s'està fent) atorgant
entre 0 i 1000 punts o també cinc colors significatius en funció del nivell de
bé comú en el que es trobés l’empresa. Les empreses amb èxit i millors
resultats ètics obtindrien moltes prioritats: compra pública, inversions,
desgravació, avantatges fiscals, incentivació de l’empresa...Evidentment, els
consumidors tindrien accés a tota aquesta informació. Als supermercats, per
exemple, els productes tindrien un color o altre en funció del nivell de bé
comú superat per l’empresa, també podria estar en altres formats digitals per
als mòbils, hi haurien mil maneres de democratitzar aquesta informació.
Segons la teoria del bé comú, el fi de l’empresa
canviaria: no estaria ja ben vist donar beneficis a partits polítics o a
empreses externes desvinculades. També es posaria un límit a la propietat
privada. La postura del bé comú entén també que entre els treballadors ha d'haver una diferència de sou màxima a relació 10/1. Ja hi ha un banc, que
s’anomena Banc ètic on el sou del
treballador que més guanya (el director general) és tan sols 9 vegades superior
al del sou mínim (que oscil.la al voltant de 900 euros/mes). Si mirem
estadístiques en aquest sentit, se’ns posarà la pell de gallina! Esperem que aquest banc ètic no faja cap marranada, desilusionaria a molta gent esperançada!
Pot semblar una utopia, però el bé comú
és constitucional, l’afany de lucre i la competència, per contra, no estan en
la constitució espanyola i és a fi de comptes el que estem continuament estimulant. Tampoc
és natural eixa competitivitat social hobbesiana on l’home
és un llop per a l’home, som també altruistes per natura, a més l’estat
civil hauria d’evitar aquestos impulsos destructius. Els defensors del bé comú
tenen clar que la manera correcta per implantar aquest sistema ha de ser ascendent, de baix
cap a dalt: primer ajuntaments, empreses petites i amb el temps (possiblement dècades)
podria acabar imposant-se. Neoaristotèlics (i conservadors) com MacIntyre, Sandel, Walser o
Taylor també en pensaven així, és un sistema que comença per l’individu i per
aquells que té al seu costat.
Des de ben antig, Aristòtil ja donà peu a aquesta
proposta del bé comú. Som animals
polítics (l’home és un zoon politikón)
i per aconseguir la felicitat és necessari cooperar socialment. San Agustí també en parlava del bé comú en referència al seguiment
de la llei natural o llei divina. L’economista Christian Felber i també Paco Alvarez n’estan convençuts que aquest és el
model econòmic que necesitem. Empresaris com Cristóbal
Colón aposten per un model d’empresa amb un fi clar: donar feina a unes persones i millorar la dignitat d’aquestes.
Aquest empresari, psicòleg de professió, utilitzà l’estructura empresarial per
aconseguir un fi: millorar la dignitat
de dos-centes persones amb malalties mentals. Sona extrany que determinades persones veguen algo més que peles i més peles. Rebuscant per la xarxa he llegit sobre un joc que un antropòleg proposà a una tribu africana. L'antropòleg posà una cistella de fruita al centre d'unbon grapat de nens. El joc consistia en que ells correrien al escoltar el senyal de l'home, el guanyador es menjaria la fruita que hi havia a aquell cabaç. Quan donà el senyal de córrer, s'agafaren tots les mans i corregueren junts fent sonar ben fort la paraula UMBUCTU. UBUNTU, a la cultura Xhosa significa: "Jo sóc perquè nosaltres som.". Curiós no?
La política actual ha anat perdent romanticisme i interés. En la política diària (i no sols a la política) existeix una lluita d’interessos, un darwinisme polític: trepitjar
a l’altre per aconseguir objectius. Als partits triomfen els mediocres! El
polític professionalitzat sap massa bé que la conservació del seu lloc passa per
l’obediència i per "llepar culs", de vegades, ben bruts. Tenir un esquema de valors morals estable i
lluitar per ells, a dintre d’un partit (o d'una empresa) sol resultar una molèstia, un gra al cul. Ja va convertint-se en habitual que quan algú presenta una denuncia de corrupció a dintre del seu partit el fotin fora. Acàs no és per al bé comú? Per al bé comú sí però no per al partit. Però per què no és bo per al partit? Doncs perquè el partit és desigual, com el mercat.
En els seus origens, el capitalisme fou un model que va sortir com a alternativa al model feudalista que existí durant tants segles. Amb aquest sistema econòmic, la burguesia va aconseguir prosperar. Però ara estem estancats i la classe mitjana sofreix greus retallades. Potser ens hauríem de plantejar aquest nou model econòmic! A veure que pense en veu alta: Acàs no ho deia Kant això de fer als altres el que vullgam que ens facin? Acàs l'imperatiu categòric Kantià no és una adaptació bíblica? Però ja sabem el que Jesús deia dels fariseus: "sepulcres emblanquinats per fora i podrits per dins..." ¡Ja està bé, tornem al bon salvatge de Rousseau i cridem TUMBUCTU!
No hay comentarios:
Publicar un comentario