FELICITAT I ENTRETENIMENT

En primer lloc, cal dir que la Felicitat és un terme abstracte. Segons Plató és una idea, segons Kant un noümen, o siga, quelcom que no podem conéixer. Però, com sabem no és una idea o un noümen qualsevol, com puga ser la idea de casa o la idea de taula. El terme Felicitat és una idea molt especial per a les persones. Segons Aristòtil, és l’objectiu (el telos) al qual aspirem totes les persones. Aristòtil tenia una concepció teleològica de la natura i de l’home; segons ell, la natura canviava en vistes a una millora. Una perspectiva molt optimista! Evidentment, tots compartirem que per aconseguir eixa finalitat tan abstracta caldrà posar-hi uns mitjans molt concrets i diversos. Però clar, eh ahí la cuestión...qui coneix amb certesa els mitjans per aconseguir la felicitat? Aristòtil parlava de la vida virtuosa: el terme mitjà entre els dos extrems. Ara bé, allò eren altres temps en què l’home entenia que el tot (l’Estat) era anterior a la part (l’individu). Curiosament, determinats pensadors "neoaristotèlics" com MacIntyre tracen un bon diagnòstic sobre la situació actual i parlen del Fre-Rider. El Fre-Rider és aquell que se n'aprofita de la bondat dels altres. En els temps que corren, correguem el perill que les persones amb una responsabilitat moral molt arrelada es convertisquen en presa fàcil d’aquells que s’associen (fent careta d'angelets) amb la clara finalitat d'aconseguir els seus objectius encara que siga apunyalant per l'esquena els seus companys.

És convenient establir les bases antropològiques de la felicitat. Com deia Aristòtil: “L’home és un animal polític” un “zoon politikon”. Quan naixem, diu Aristòtil, tenim una família, una casa, un poble o una ciutat. L’home no és ningú en la soletat, necessita dels altres. Determinats pensaments com el de Henry David Thoreau en Walden ens fan confiar en la "soletat acompanyant": la natura, els pardalets, el despertar del dia, una posta de sol....Què voleu que vos diga, personalment pense que la cabra tira pal monte!, simplement són pensaments i pensadors (interessants) que poden resultar útils de cara la reflexió a propòsit del model (potser autodestructiu) que amb el temps i de manera inconscient els humans hem creat per viure. En aquesta línea, interessant és la reflexió d'Ignasi Ramonet: "Amb un deu per cent del que es gasta a EEUU amb material militar, ningún xiquet moriria per falta d'aliment" Em ve al cap també la piràmide de Maslow; les necessitats fisiològiques estan a la base si volem viure bé. Acàs no és important l'alimentació? I la sexualitat? El descans? Allà cadascú, hi ha qui aposta pel sacrifici mundà com a trampolí per arribar al "món vertader". D'altres, més bé hedonistes, pensen en l'ací, en l'ara i com a molt en el demà.

Sempre he tingut ben clar que sense llibertat no pot haver felicitat. Com que tant ens ha costat aquesta, la supravalorem i deduïm incorrectament la següent conclusió: a més elecció, més felicitat. I això és un greu error! Ens passem el dia elegint: Què compre? Quina pel·lícula veig? Em pose aquesta camisa? Quin telèfon vull? Ens obsessionem en elegir correctament i creiem que, decidint, controlem i controlant millorem les nostres vides. Però, enfrontar-nos a moltes decisions ens passa factura, ens esgota, ens agobia, ens tiranitza o, simplement, ens habitua. Es curiós com en aquest món opulent, capaç de satisfer totes les necessitats materials, ens sentim infeliços i deprimits. Ens ofeguem a l’oceà de possibilitats que tenim al nostre abast. No m'extranya, això ja ho deia Joan Fuster: "Convertim en normal allò que tan sols és habitual" De vegades inclús, racionalitzem tant les nostres decisions que apartem allò més important: estar bé (o simplement estar) amb els altres. 

Epicur de Samos, deia algo així: no és més feliç el que més posseeix, sinó qui menys deitja. Són els desitjos per aconseguir alguna cosa allò que produeix la infelicitat; per tant, si eliminem gran part dels desitjos i ens conformem amb allò que tenim, aconseguirem fàcilment la felicitat. Entre les pors que ens obstaculitzen, els epicuris assenyalen la por al destí, a la mort i a Déu. En referència a la mort deia: “La mort no és res per a nosaltres. Quan es presenta, nosaltres ja no estem”. No obstant, el sentit comú de vegades no funciona i cal ajuda professional per superar determinats temors o adversitats. El que està clar, i no és cap tòpic, és que els temors obstaculitzen el camí cap a allò que desitgem i els desitjos creen expectatives que, moltes vegades, poden resultar frustrades. El Carpe diem de Jorge Manrique seria la sentència actual que tots coneixem i que tant va triomfar a la literatura. No m'extranyaria que alguns es preguntareu: I com aprofitem el moment? Hi ha algun manual bo que ho explique? Manuals? Al final a la dreta, en autoajuda.

Interessant és també la postura d’Epictet en Què és de debò un esclau?. Els esclaus vertaders no són solament aquells qui tenen un amo, sinó també aquells qui esdevenen súbdits de les pròpies preocupacions. Epictet pensava que no era l'existència d'un tirà el que ens preocupava, sinó la preocupació que ens genera pensar en ell. Tots som esclaus de les nostres preocupacions, i més ara en els temps de crisi que corren. Caldria especificar també que en el món de les preocupacions n'hi han algunes de més vitals i molt més urgents que d'altres. El treball no està per amollar-lo, encara que les condicions actuals siguen molt deplorables. Degut a la crisi, vivim un moment de molta angoixa i preocupació. I què podem fer per no preocupar-nos? Al final a la dreta, en autoajuda. Ja voldria tenir la resposta!

Per altra banda, considere que l'atzar també és un element a considerar de cara la recerca de la felicitat. Tots sabem que determinades malalties arriben sense avisar abans. Per exemple, l’esquizofrènia és una malaltia de la qual tots n’hem sentit parlar. El científic John Nash tingué aquesta malaltia i, així i tot, aconseguí el Premi Nobel. L’acceptació és clau en aquestes situacions, sense acceptació resulta difícil viure dignament. Determinades malalties mentals apareixen d’una manera purament atzarosa. Determinats medicaments mantenen l’individu en nivells elevats de determinades hormones: la dopamina i la serotonina. No obstant, allò més preocupant, pense jo, és que la psicologia ven un concepte de felicitat adaptat a les noves exigències. Jo em pregunte: Per què la psicologia o psiquiatria no es centra en potenciar també els aspectes positius? Conegudes investigacions mostren que la frontera entre genialitat i locura és molt més fina del que pensem.

Supose que haurà quedat clar que mai m’han agradat els manuals d’autoajuda. És difícil encertar i molt fàcil equivocar-se donant consells; ara bé, la distracció podem convertir-la en una aliada universal davant les dificultats que ens servisca la vida. Distracció i bons aliments!, això recomanen els savis: "-Has menjat? -Quan de temps fa que no menges?, li pregunta en Una ment meravellosa John Nash a un jove que li demanava un consell matemàtic. Es que aconsellar en aquestos quefers mai ha resultat encertat, els manuals d'autoajuda no són més que això, manuals, i per tant generalitzadors. Això sí, a dintre de la literatura són els qui més i millor han sabut adaptar-se a les exigències del mercat. Els sofistes també eren adorats, tingueren l'habilitat de trobar el mecanisme adequat de convicció: la retòrica. Amb l'ús de la retòrica i aprofitant que tot és relatiu mira que en deien de mentides, però la gent soltava les monedes convençuda d'escoltar paraules sàvies. A l'altra banda Sòcrates que amb humiltat i pura convicció (potser també s'equivocava) pasava desapercebut. Com són les coses!

 “El dolor és inevitable i natural, però s’ha de fer tot allò impossible per reduir-lo al mínim. És pur sentimentalisme pretendre extraure de la desgràcia, com fan alguns, fins l’última gota de sofriment. Naturalment, és obvi que algú pugui estar destruït per la pena; el que dic és que s’ha de fer allò possible per escapar d’eixe estat i buscar qualsevol distracció, per trivial que sigui, sempre que no sigui nociva i degradant” Bertrand Rusell, La conquista de la felicidad.

Com veiem, la felicitat (com tots els valors) és un terme molt elàstic. A fi de comptes, la vida de les persones consisteix en això: en tenir com a referent unes idees molt elàstiques. Ja ho deia Kant a la Crítica de la Raó Pura: els noumens no es poden conèixer però sí pensar i a més són necessaris perquè amb ells, regul.lem la nostra conducta moral. Ara bé, com veiem, no és cosa fàcil.