VA DE GOSSOS

Vaig conectar la televisió i em va copsar molt allò que vaig veure. Apareixien uns senyors circulant amb unes motos vetlles que al darrere portaven una espècie de gàvies plenes de gossos. El periodista del documental afirmava algo així: "En este país los perros son animales que se comen, como en España los cerdos o las cabras". La mirada trista d'aquells immobilitzats i asustats animals va provocar en mí cert sentiment de pietat. Immediatament, el documental canvià de temàtica, però aprofitant la migdiada, vaig decidir recrear.me en els meus pensaments.

Recorde quan era petit que teníem una granja amb cabres, ovelles, gallines, conills, conills ratoners (hamsters), porcs..A la meua granja he conegut molts gossos, però recorde  amb certa estima una gosseta en particular. Pepa era una gosseta negra ratera amb un especial instint protector. De fet, una gata que teníem ens va parir 5 cries, quan els gatets intentaven escapar, allí estava Pepa que amb la boca, i de manera silenciosa, els agafava  i els entrava cap a dintre. Si hagués pogut parlar, de segur hauria dit: "Ala va, entreu cap a dins que vos atropellaran" A més, Pepa era una companyera d'aquelles amb les quals pots anar a prendre un café tranquil.lament. Quan acompanyava a mon pare al bar, Pepa esperava tranquil.lament a la porta i quan sortíem ens mirava molt fixament. Jo imaginava que ella pensava: "Ja seria hora, vosatros prenent cafenet i jo ací soleta" No obstant, el premi el tenia assegurat: un tarròs de sucre.

En nombroses ocasions, la meua mare m'ha contat que quan mon pare era jove tingué un gos caçador molt especial que es deia Toni. Les vegades que mon pare treballava al poble, ma mare li lligava l'esmorçar amb una bossa i ella (amb la boqueta) li'l portava per a que se'l pogués menjar ben calentet. Aquell fet, segons mon pare, impresionava molt a la gent del poble. Fou una pena que una dona major confongués a Toni amb un altre gos i li llancés des del terrat un perol d'oli bullint per damunt. Pel que em contà també mon pare, aquella dona se n'anava prou del cap, per eixa època s'obsesionà en que els gossos, amb les pixarrades, li descolorien la façana. No vull ni imaginar el dolor que sentiria l'animalet.

No fa molt de temps, en el frustrat intent de trobar aparcament, vaig vore un gos grandot a la porta del mercat central. Eureka, vaig pensar que aquell deuria ser el mític pastor alemany del qual tant es parlava a la ciutat de Sueca. Finalment vaig aparcar! Com que anava bé de temps, vaig pensar en seguir-lo. El gos, de tant en tant s'aturava i em mirava fixament tal i com, de vegades, fan les persones majors amb consciència de que el seu lent caminar pot dificultar la circulació dels que tenen més presa. Com que jo em vaig aturar, l'animal es girà i continuà caminant. Pel seu lent i difícil caminar deuria de tractar-se d'un gos molt major, Finalment el gos s'aturà davant una porta vetlla la qual arrapà de manera molt compulsiva. Una dona molt major obrí la porta, s'acatxà i li despenjà el plàstic que portava lligat al coll. Amb veu baixeta i desde l'altra banda del carrer, li vaig dir: "Senyora, eixe gos que té vosté és molt bo" Com que la dona reaccionà positivament i es mostrà molt acollidora, aleshores em vaig prendre la llibertat de creuar el carrer i aproximar-me a la senyora. No volia que s'espantés! M'explicà que estava molt malalta i apenes podia caminar, cosa ben normal (vaig pensar) en aquestes edats. Em contà que desde feia cinc anys ella feia el llistat de la compra, el posava dins un plastic, li lligava el plàstic al coll i enviaba a Manuel (el nom del gos) a la carniseria. Jo li vaig preguntar: I si vosté necesita algo de la verduderia què fa? Ella em respongué: "Molt fàcil xiquet, quan el gos arriba al mercat central, ja s'apanyen...".

A continuació, em vingué al cap una fet molt recent. Fa tan sols cinc mesos ma mare em telefonà per comunicar-me que la meua gosseta Neleta estava a sa casa. Jo tractava d'explicar-li repetides vegades que Neleta estava gitada just davant meua i que s'hauria confòs amb una altra. Però ella erre que erre no em creïa. Quan ma mare em veié entrar amb Neleta, entengué que s'havia equivocat cosa comprensible perquè aquella gossa s'asemblava moltíssim a la meua. La vaig observar atentament, com que estava al braç de ma mare semblava una gossa tímida i educada, pensant-ho ara millor, potser estaria asustada i molt extranyada. Un mes després vaig convencer un amic per a que se la quedara, se l'endugué de matí, la mateixa nit vaig escoltar una veueta de gosseta plorant a la porta del carrer. Després d'intentar silenciar els lladrits de Neleta, vaig obrir la porta tot comprovant que es tractava de Pepa. L'endemà, quan vaig parlar amb el meu amic, em digué que l'animal es pasà tota la vesprada plorant a la porta de l'entrada, aprofità l'entrada de la seua dona per escapar-se. Al cap de deu dies, ma mare (que insistia en que em desfera d'ella) convencé al seu germà per a que se la quedara. Quan vaig arribar a la caseta de mon tio i vaig intentar agafar-la, la gossa es resistia, vaig entendre que l'animalet intuia que volíem desfer-nos d'ella com en anteriors ocasions ja havíem intentat. Amb molta pena, la vaig deixar plorant.... Però res, l'endemà ja estava a casa meua lladrant....Vaig telefonar el meu tio i em digué que eixe animal es negava a estara amb ell.  Pel que sembla, no parava de plorar fins que aconseguí escapar-se. La vaig tornar a portar i mon tio m'asegurà que la tindria un temps lligada per a que no tornara a passar el mateix. Uff, finalment es solucionà la cosa!

Dos mesos després la gossa tornà a casa. Jo estava amb les meues nebodes jugant a la planta baixa. Aprofitant que la porta estava overta, la gossa entrà i se'n pujà al braç de la meua nebodeta. La gosseta estava molt flaca, desnutrida, bayada i molt bruta. Cap la posibilitat que amb els dies de pluja es va asustar i necesitava estar amb nosaltres. Qué sé jo! Es curiós, com la gossa havia sigut capaç de tornar vàries vegades a casa des d'un poble on mai havia estat. ¿Què hi hauria en el cap d'aquell animalet? ¿Com havia aconseguit fer dos kilòmetres per tornar a casa? ¿Tot això era cosa d'olfacte? Em resistisc a parlar d'intel.ligència o almenys d'intel.ligència tal i com nosaltres la concebim. 

A Europa i al món en general, és tan gran la relació que s'ha creat entre els gossos i els humans que ens costa moltíssim entendre la manera com els tracten en determinats paissos. Ara ja no són únicament animals de companyia, ara el seu ús s'ha sofisticat encara més: gossos policia, gossos de búsqueda, gossos guía, gossos caçadors, gossos terapèutics..El gos és capaç d'intuir com es sent el seu amo, capta clarament quan el seu amo està trist i aleshores el busca i el llepa de dalt baix...Coses com aquestes ens ha portat a afirmar  que el gos és el millor animal de l'home. Aquesta sentència mereix una reconsideració, el mateix Joan Fuster diu: "...el gos és «el millor amic de l’home» només en la mesura que «l’home» siga el  seu amo.". Fuster prefereix parlar-ne de lleialtat, obediència i adulació, el gos no és amic és un animal sumís que s'ha adaptat. Quan xiulem, el gos immediatament acudeix, és així com projectem l'amistat perfecta en la que tot gira al voltant dels humans. Ull, això no vol dir que siga negatiu, simplement són apreciacions evolutives, el gos no entén de conceptes i valors però si reconeix, adora, llepa i necesita al seu amo.

Pot resultar-nos extrany que la carn de gos es consumesca a tants pa: Corea, Xina, Tailandia, India, Indonesia, Mèxic i Filipines. Davant d'aquesta pràctica, hi ha una postura romàntica que s'oposa al consum de l'animal per tractar-se d'un animal que sempre ha estat, desde temps egipcis, en contacte amb l'home. Per altra banda, els més relativistes consideren que un gos és un animal tal i com ho és una cabra, una vaca o un cerdo. Com bé sabem, els antropólegs opten per relativitzar i consideren que mentre critiquem aquesta pràctica actuem d'igual manera amb altres animals com les cabres, les vaques o els cerdos. A més, s'ha demostrat que els cerdos. a més de ser els animals que més s'assemblen als humans, tenen un comportament similar al dels gossos, són animals capaços de sorprendre'ns, amb perfecte olfacte. Jo em pregunte: si els domesticàrem ens sorprendríem?.  En aquesta última dècada ha augmentat la domesticació de conills, hamsters, cabres...Si aconseguírem amb el temps una domesticació, no acabaríem estimant-los a l'igual que als gossos?  No em resulta gens extrany que al meu poble hi haja un nen que passeja una cabreta. El que si em sorprendria seria que intentàrem domesticar una mosca, una puça o una bactèria. Això sí que seria de psiquiatra!

"El gos, en una etapa ja inconcebible de la seua espècie, fou un animal salvatge. L’important és que ha deixat de ser-ho. Déu sap quants segles i quanta energia hagué de consumir la humanitat per fer que la gallina, el gat, el conill, el gos, es convertissenen ens manejables i inofensius, fins i tot rediticis"