viernes, 23 de agosto de 2013

INDEMNIZACIÓN EN DIFERIDO EN FORMA DE SIMULACIÓN


Nicolau Maquiavel, en el seu conegut tractat de política El príncep, ens explica les qualitats que, almenys, ha d'aparentar tenir un bon governant. Aquest ha d’ésser no només lleial, íntegre, religiós, compassiu i humà, sinó que ha de tenir l'ànim disposat per a les possibles variacions de la fortuna. Malgrat tot, si no aconsegueix posseir-les, haurà de fer tot el possible per simular que sí que les té, ja que realment –ens diu- les persones mai no jutgem el que és, sinó el que veiem i els sentits, encara que no sempre són fiables, són la font de més confiança  de què disposem per tal de jutjar algú o alguna cosa. Això és,  "Tothom veurà el que tu sembles, pocs s'adonaran del que tu ets…”. En aquest sentit, de vegades, tenim un alcalde que condemnem d'ignorant per ser massa honest o el considerem aprofitós per llançar-se massa compulsivament en projectes ambiciosos pel bé de la ciutadania encara que, actualment, i pels casos de corrupció que estem vivint, l’aparença sí que importa.

A aquestes característiques aportades pel filòsof florentí, jo n’hi afegiria dues que, personalment, considere clau i que, per tant, hauria de mostrar qualsevol representant si vol aconseguir guanyar en credibilitat, tret bàsic i imprescindible en aquests quefers: la decisió i la fermesa. No obstant, malgrat la importància d’aquestes últimes, crec que no ens podem oblidar tampoc de la fortalesa, ja que és una virtut necessària per superar els obstacles i no rendir-se davant de les adversitats. De fet, ja sabem com de viscerals podem ser els humans; hi ha dies en què tot ho valorem positivament, però a la primera de canvi, siga pel motiu que siga, tot ho critiquem i res no ens sembla òptim. D’aquestes darreres paraules se’n desprén, doncs, que la paciència també ha d’ésser una virtut que ha de precisar un bon governant. Arribats ací, ens podríem plantejar una pregunta que, si ho mirem de forma objectiva, no solament ens hauria de resultar òbvia, sinó que sobretot ens hauria de preocupar. Té el nostre representant polític totes aquestes virtuts?

Els nostres representants polítics coneixen ben bé la situació de crisi que estem patint: falta feina i sobren despeses. Però fins i tot així,  coneixent la corrupció d'Iñaki Urdangarin & Cia, tenint consciència d'allò que ha passat a determinades caixes financeres o en determinats grups sindicals, els nostres representants actuals es veuen implicats (directament o indirecta) en casos de corrupció fins a tal punt que no es preocupen gens ni miqueta per donar explicacions i tranquil·litzar la ciutadania. No es tracta de posar-se el tratge i elaborar un discurs preparat (això és simplement un rentada de cara), la bona imatge política s'aconsegueix treballant diàriament i mostrant que les mans estan ben netes. Però clar, com que no donen cap aclariment ni justificació contundent, això ens dóna com a votants i, sobretot, com a persones que estem pagant, amb l’aigua al coll, de les nostres butxaques, les tan summament sol·licitades cadires parlamentàries, tota la potestat per a formular-nos una sèrie de qüestions: Aquesta gent està compromesa amb la ciutadania? Els interessa realment que confiem en ells i que estiguem plenament satisfets?

Alguns pensaran que les explicacions s'han de donar únicament davant d'un jutge, però no ens enganyem, la política i l'ètica no s'oposen i ara més que mai ha de ser més activa, ja que la informació es globalitza i els ciutadans hi accedeixen ràpidament mitjançant l'accés a la xarxa. Si són bombardejats de notícies negatives relacionades amb els nostres polítics i aquests callen, ja la tenim ben muntada! Si el polític vol guanyar-se la confiança del poble, ¿no hauria de suprimir les pasarel·les de moda on viuen eternament i  optar per baixar de l'escenari i apropar-se al públic? És veritat que ja va sent habitual que alguns polítics de primera fila ens mantenen informats de les seues agendes mitjançant l'ús de xarxes socials, però el tema no és tan simple, va més enllà, és un greu problema d’actitud. ¿Coneixeu cap motiu pel qual un polític no hauria de donar explicacions quan cauen sobre ell (o el seu partit) indicis de corrupció? És de sentit comú, no? Posar el cap sota l'ala, no ho veig massa normal! El problema, possiblement, és que no s'han de donar explicacions, sinó que s'han de desmuntar proves i això és molt més difícil.

És autènticament penós que el nostre president del govern, després d'haver-hi motius més que suficients que l’inviten descaradament a donar la cara, se l’haja de forçar a donar explicacions al Parlament i quan  ho fa el tio s’hi presente amb un discurs preparat i no responga pràcticament cap de les preguntes clau que se li plantegen i que, al cap i a la fi, interessen als ciutadans. Ja sabem que, com diu la dita, qui calla, atorga. Per què eixos missatges amb Bárcenas? No hi ha resposta. Per què el senyor Bárcenas, sense ser tresorer, conservava el seu despatx al carrer Gènova, 13? No hi ha resposta. Com ha aconseguit eixe individu els 22 milions d'euros que té a Suïssa? No hi ha resposta. Què passa amb allò que es publicà als periòdics de l'agenda de Bárcenas? No hi ha resposta. És tot mentida? Ni mu, no hi ha resposta… El tito Rajoy no diu ni mu.... Senyor Mariano Rajoy Brey, des de la meua més absoluta indignació li dic que és necessari que done explicacions perquè ja no tan sols es tracta d'un simple rumor de xarxa, són notícies que han sortit publicades, ja a hores d'ara, per tot el món i que tenen escandalitzada la seua col·lega alemanya, senyora Merkel. Possiblement l’excel·lentíssim senyor President va comparéixer per la mala imatge que a Europa estava prenent la temàtica espanyola en relació al cas Bárcenas. Però res, ell, aparentment molt tranquil·let, com en un món a part, fins i tot s’atreví a afirmar que estem eixint de la crisi i que ja comencem a veure la llum després de tant de temps dins del túnel. Ja estem una altra vegada amb  España va bien! Olé, això és un capotaso d'eixos que feia el Cordobés a l’estil del salto de la rana. Tan idiotes ens veuen? Senyor Rajoy, a vosté li ha passat com als sofistes, arribà un moment històric en què aquests pensadors es trobaren amb Sòcrates i, amb ell, ja se sap que no triomfava ni la dissuasió ni la persuasió. Ara bé, per a què negar-ho, els sofistes tenien una elegància retòrica aplastant amb la qual sempre tancaven la conversa i que vosté no posseeix ni de ben lluny. Davant de les acusacions, aquest senyor ha silenciat, ha evitat, ha generalitzat i quan no ha sabut per on eixir, ha esquivat. La seua intervenció em recorda la pel·lícula de Silvester Stallone Acorralado.  

Sí, el president del Govern, Mariano Rajoy, intentà eixir-se'n amb la seua amb un discurs preparat i superficial. Començà demanant disculpes: "Me he equivocado…". Reconegué haver-se equivocat per confiar en el senyor Bárcenas. No obstant això, en cap moment reconegué treballar amb diners en B, evità parlar sobre la conversa telefònica amb l’extresorer, esquivà el tema sobre el qual el senyor Bárcenas continuava tenint despatx sense tenir cap càrrec al partit ni de quina manera havia aconseguit tenir eixa gran quantitat de diners al banc. És més, intentà donar-li naturalitat al fet que en el seu partit s'han pagat sobresous: "Como en todos los sitios", afirmà. Quèeeeee? Serà canalla! Ací teniu, ciutadans, una altra estratègia: quan t’acusen d’algun acte il·legal o immoral el que has de fer és atribuir el mateix acte a altres persones que també pequen d'aquesta il·legalitat. Veieu l'estratègia de generalitzar quan no hi ha raons? No m'agradaria pensar que tots els partits naden en l'abundància com per donar eixos sobresous, com tampoc no m'agradaria creure que tots els partits si tingueren diners treballarien amb sobres. Altrament, quan nadem en l'evidència, no es tracta de reconéixer sinó de demostrar el contrari del que consideren els mitjans de comunicació, els tribunals de justícia i la ciutadania.

Amb tot, és completament normal que la gent se senta alienada d'aquests politicutxos que només saben fer el ridícul, però que, malauradament, ignoren què és això. De fet, a tall d’exemple, recordem que fa tan sols un parell de mesos a la senyora María Dolores Cospedal se li preguntà sobre el contracte i indemnització de Bárcenas. Ella, engolint saliva al principi i travant-se en tot moment, respongué:" la indemnización que se pactó fue una indemnización en diferido, y como fue una indemnización en defin....en diferido en forma efectivamente de simulación deee simulación o deee lo que hubiera sido en diferido en partes de una de lo que antes era una retribución tenía que tener la retención a la seguridad social, es que sino hubiera sido...... eh ahora se habla mucho de pagos que no tienen retenciones en la seguridad social ¿verdad? pues aquí se quido.. se se quiso hacer como hay que hacerlo…". Claríssim com l’aigua, no? A qui ho entenga, li regale un pernil! A Internet, òbviament, se n’hi ha fet molta mofa. De fet, he vist un muntatge en què aquesta dona –que no perdem de vista que és ni més ni menys que l’actual Secretària general del PP i Presidenta de la Comunitat de Castella-la Manxa-, explica les seues entenedores i lúcides paraules a Risitas (personatge conegut televisivament per l’expressió Cuñaoooo) i aquest es riu i li diu: "No te entiendo qué me quieres decíii". És descollonant, però compte!, aquests són els qui guanyen milionades, els qui tenen pagues extres, grans dietes, els qui acabaran ocupant un càrrec còmode de conseller a dins d'una multinacional i continuaran cobrant sous astronòmics. Aquesta gentola és, en diferido, la que ens representa, això sí, però no en forma de simulación, sinó de veritat, de veritat de la bona… M'enteneu, no?

Continuem i reprenguem ara allò amb què començàvem i que ens deia Maquiavel: "Tothom veurà el que tu sembles, pocs s'adonaran del que tu ets". Els polítics tampoc veuen massa bé el comportament que està tenint el senyor Rajoy. No foren paraules positives i d’agraïment  precisament el que soltaren després de la seua intervenció al Senat (recordem que la compareixença es va traslladar a la Cambra alta ja que el Congrés estava d’obres –i, per cert, quines obres més aigualides han resultat ser!-). Rubalcaba es negava al fet que la vida política es "berlusconitzara" i afirmà que els missatges eren clarament els d'un soci amb un altre soci en apurs. La senyora Rosa Díez, en la seua segona intervenció, mantingué l'esperança que dimitira, Joan Baldoví cità ni més ni menys que Jesucrist: "Me negarás tres veces!" El senyor Coscubiela afirmà seriosament: "Usted es políticamente un corrupto". Olaya Fernández Dávila replicà a propòsit del discurs de Rajoy  que "El bochorno de España en el exterior es de usted y de su partido. ¿Cree que están legitimados para exigir al pueblo más austeridad?». Aitor Esteban posà el dit a la nafra: "Usted se ha jactado de que la oposición no tiene mecanismos para hacerle dimitir. Si no los hay, debería haberlos". Estic completament d'acord amb aquesta darrera declaració: tots sabem que una cosa és el ser i l'altra, el deure. El senyor Cayo Lara també pegà fortet: "Las mentiras tienen las patas muy cortas y que se han descubierto en los mensajes de móvil: «¿Por qué esos mensajes? ¿Qué tipo de pacto tenían?». Recordeu allò de les converses? Vos les recordaré jo: "Luis, nada es fácil, pero hacemos lo que podemos" o també: "Luis, te entiendo, mañana te llamaré". No hi ha una altra explicació: el senyor Bárcenas els té agafats a tots dels ous!. La compareixença de Rajoy fou desastrosa, una compareixença sense gens d'estil en la qual s'atreví a utilitzar frases que el mateix Rubalcaba havia pronunciat, amb la intenció de demostrar que no s'estaven complint. No estaria malament que el senyor Rajoy es buscara un altre assessor per fer el pallasset, ja que resulta molt estranya eixa estratègia de traure de context les frases d'un representant polític (cal recordar que eixa pallassada del Fin de la cita es convertí en Trending Topic a Twiter).

Ah, per cert, no sé si haureu investigat què significa això del diferido, però el senyor Bárcenas fou acomiadat sense negar-li el pas a l'oficina, conservant-li la plaça de garatge, el despatx, el cotxe oficial, el sou, els incentius (que, curiosament, ell es marcava) i la salutació cordial. Fins i tot, el jefe el telefonà per donar-li mostres de suport. Supose que a açò li diuen ara indemnización en diferido! Home, realment és l'empresa en què tots voldríem, si no treballar, almenys sí ser acomiadats! Com veiem, aquest és un govern ple de compassió, lleialtat, integritat i bondat. Veieu com, al final, els dolents no són tan dolents?




jueves, 15 de agosto de 2013

EL TEMPS

El filòsof presocràtic Heràclit d'Efes ja ens deia, sobre el transcurs de la vida, que ningú pot banyar-se dues vegades al mateix riu. És a dir, el temps passa i l'aigua mai no és la mateixa. El seu contemporani Parmènides d'Elea, contràriament, distingia entre la via de la veritat i la via de l'opinió. En la via de la veritat tot és permanent: "l'ésser és i no és no ser". Plató conjugà ambdós pensaments a la seua coneguda Teoria de les idees; d'una banda, el món dels objectes (o món sensible) que sempre estava en continu canvi i, d'altra banda, el món de les idees (món intel·ligible), un món permanent i completament atemporal. Al segle XV, el poeta Jorge Manrique destacà la rapidesa amb què passa el temps (Tempus fugit), tot destacant la importància d'aprofitar el moment (Carpe diem). Segons l'il·lustrat Immanuel Kant, el temps no era una cosa externa a l'individu, sinó més bé una forma a priori de la sensibilitat humana. El filòsof del segle XX, Martin Heidegger considerà que el temps era una estructura de l'essència humana. Això és, l'home es troba en el temps, l'home és passat, però també és futur: allò que ha de ser. Tornant al modernisme, científics com  Isaac Newton incorporaren la noció del temps absolut, un temps independent del temps individual de les coses. No obstant, la Teoria de la relativitat d'Albert Einstein segons la qual el temps és variable a la velocitat de la llum, aconseguí posar-nos la pell de gallina. Com veiem, al llarg de la història, tant literats com científics o filòsofs n'han parlat, del temps.

En algun moment de la nostra vida els humans acabem plantejant-nos com de ràpid passen els segons, els minuts, les hores, els dies, els mesos, els anys... Hi ha qui, després de molt de temps, es retroba amb els amics de tota la vida i amb una essència  pensa: "Mira, a aquest ja li ha caigut el pèl" o "Mira, tan primeta que era, i com ha prestat…". D'altres ho pensen un dia quan, de sobte, es fixen en com de pressa han crescut els seus fills o quan els néts ja els passen un pam d'alçada. A uns més a d'altres menys, però a tots ens preocupa el pas del temps. Hi ha qui s'autoconvenç afirmant que complir anys és un bon senyal; no obstant, ells són ben conscients que això, a més de denotar l'obvietat que estem vius, també és un símptoma de tindre colesterol, tensió arterial alta, artrosi, vertígen o, senzillament, entrar a formar part del col·lectiu dels diabètics...

Tots els dies passaven per la porta de ma casa dos vellets. Un dia, traient el cotxe del meu garatge, em vaig adonar que hi estaven passant i m’hi vaig aturar. El més baixet dels dos hòmens em digué: "Xiquet, a vore si per a quatre dies que ens queden....". Dos mesos després vaig vore el senyor més alt caminant pel barri i li vaig preguntar: "Senyor Pepe, on té el seu amic?" L'home, que al·lenava recolzant-se en el bastó, s'aturà i, agafant aire, em respongué amb un to de veu molt baixet: "Ja se n'ha anat de viatge, a mi no crec que em falte molt". Quan li vaig preguntar que com havia sigut, l'home em digué: "Els metges diuen que ha mort d'un infart, però què vols que et diga, el temps passa". A més, tingué la gràcia de dir-me: "Jo ho tinc molt clar: dia que passa, dia que em trobe". Allò que ens preocupa no és tant el temps com a terme metafísic, sinó la vinculació directa entre el pas del temps i l'aproximació de la mort. Aquella conversa que vaig tindre amb l'home em va deixar bastant tocat, la veritat…: "¿Com es plantejarà la vida una persona amb 90 anys quan sap que li queda ben poc per morir?" Hi ha qui es refugia en creences religioses o també hi ha qui pretén detindre el temps implantant-se llavis, natges i pits. Però una cosa és cultivar el cos, i una altra ben distinta, voler aturar el temps… El temps passa, això és inevitable. Si això no ho entenem, aleshores caiem en el parany dels excessos del culte al cos de forma artificial. De fet, avui mateix, al gimnàs, he vist una xica rossa molt ben tipada, però amb uns llavis que semblaven salsitxes frankfurt…

Sempre m'ha resultat atractiu el principi teleològic d'Aristòtil segons el qual la felicitat és el fi (telos) al qual tendeixen totes les persones. Tant és així que el mateix principi ha estat present al nostre llenguatge popular amb determinades expressions com: "Qui de jove treballa, de vell dorm a la palla".  El fet de relativitzar el que som acudint a la variable temps ens pot ajudar a portar una vida molt més feliç. En aquest sentit, un dia em vaig aturar davant d'un arbre d'eixos grandíssims que hi ha a la ciutat de València i vaig pensar: "Aquest arbre serà quatre vegades més vell que jo". O, per exemple, també recorde un conte (o una llegenda) sobre la lluna que em contava mon pare als estius en què la lluna llançava una corda i s'emportava els xiquets roïns. Supose que el meu pare, més que per espantar-me, ho feia per vore'm la cara d'ingenuïtat, pròpia d'un nen quan li narren una història misteriosa… Ja de major, vaig comprendre que això de les cordes no tindria sentit perquè ens separen uns 400.000 km i tardaríem al voltant de 3-4 dies en arribar-hi amb un coet espacial d'alta velocitat. Som realment insignificants!

Fa uns anys vaig llegir un conte de l’escriptor i terapeuta argentí Jorge Buckay. Es titulava El Buscador i narrava la història d'un jove amb aquest apel·latiu, a qui li agradava buscar sensacions i experiències noves. Un dia, sortí a caminar i mentre passava per una muntanya es trobà amb unes pedres de marbre al terra; primer, una; després, una altra i totes elles gravades amb inscripcions. L'home, totalment sorprés i encuriosit, es detingué en totes i cadascuna d'aquelles inscripcions: "Abdul Tareg, 8 anys" "Kamir, 6 anys". Quan es va assabentar que es tractava d’un cementiri, on l'edat mitjana dels soterrats no sobrepassava ni tan sols els deu anys, no pogué suportar la tristesa. Amb una pena grandíssima, seié en un dels racons d'aquell lloc, s'agafà la cara amb les mans i arrancà a plorar de manera desmesurada. De sobte, aparegué un senyor major que devia ser l'encarregat d’aquell lloc sagrat i impactat pel sofriment d'aquell home, li preguntà si podia ajudar-lo en alguna cosa. Quan el Buscador li contà la seua preocupació, l'home li posà la mà al muscle amb la intenció de tranquil·litzar-lo. Insistí que no es preocupara i, a continuació, li explicà que en aquella zona des de xiquets estan ensenyats a portar una llibreta a la butxaca i cada vegada que la gent passa un bon moment, aleshores anota el temps que ha gaudit. Finalment, quan la persona es fa major i es mor, li prenen la llibreta i compten el temps que realment ha gaudit. És aquest el temps que escriuen a la làpida i no el temps real o objectiu que ha passat des del naixement fins la mort. Durant uns quants anys, vaig estar bastant convençut del missatge que es transmet; no obstant, les lectures posteriors de Friedrich Nietzsche em feren pensar que el dolor, el sofriment i l'angoixa són també parts importants de les quals aprenem, sobretot a créixer emocionalment com a humans. De fet, ja fa anys que estic convençut que el fet de no patir, possiblement, ens portaria cap a una deshumanització. Això d'aprofitar el temps i no sofrir és impossible, ja que els humans som, en definitiva, sofridors; és a dir, animals que sofrim.

Els egipcis apostaven per la vida eterna, motiu pel qual embalsamaven els seus faraons i els construïen piràmides amb la intenció de protegir-los una vegada morts. De fet, els posaven també tots aquells objectes que pogueren neccessitar en l'altra vida. No obstant, podem preguntar-nos: Si quan arribe la mort nosaltres ja no hi estarem, aleshores per a què preocupar-se? Epicur de Samos es feia, al respecte, un bon plantejament, però a nosaltres ens costa molt d'assumir. El déu infinit causa respecte, la possibilitat de la vida eterna ens condiciona. Per tot plegat, doncs, em sorprén el sentit de l'humor que li posava Joan Fuster al tema del temps en qüestió: "Mentre dormiu us creix la barba, això és el temps". Eixa ironia negra i desvergonyida que apareix, implacable, també en forma d'epitafi: "Ací jau Joan Fuster, que va morir com va viure: sense ganes".


martes, 13 de agosto de 2013

AQUESTS XIQUETS NO LLEGEIXEN GENS

Moltes vegades haureu escoltat que els xiquets d'avui en dia no llegeixen. Els pares, els professors i els humans en general, tenim el cervell ratllat amb el fet que és una plaga irremeiable. Definitivament, acabem llançant la tovallola: "Aquests xiquets d'avui en dia sols volen maquinetes i televisió". També apel·lem a la nostàlgia del passat: "Abans sí que llegíem, sí..." o a la duresa tradicional: "La lletra, amb sang entra". Possiblement, ens resulte més còmode no buscar solucions i refugiar-nos en afirmacions que no ens fan millorar.

Als col·legis s'observen autèntiques barbaritats. Feu el favor, professors, el Curial i Güelfa no li interessa a un adolescent. O, per posar un altre exemple, no penseu que llegir-se sencer tot el Tirant lo Blanc no és un autèntic tostó per a un alumne de Secundària? No seria millor que els férem llegir la part més desvergonyida en què apareix Carmesina? No seria més interessant que llegiren aquella escena en què apareix Plaerdemavida? Sense interés no hi ha lectura, almenys lectura de la bona. Ara bé, si el que volem és que els jóvens es baixen un resum d'internet, se l'empollen i passen el control, doncs avant i a continuar així.

Però clar, els educadors i els pares podem pensar: "És que no lligen". Senyoreta Pepa, vosté llegia El Tirant quan tenia 15 anys? Jo no ho feia. Jo preferia vore coses de motos o de xicones. La lectura ha de ser interessada, si no és interessada no és lectura. L'explicació és senzilla i clara: sense llibertat no hi ha interés i sense interés resulta difícil la creativitat. Tota lectura és creació, sense interés no podem crear, ja que la creativitat literària s'efectua quan un lector fa seua l'obra que abans agafava pols. Els qui vivim amb passió la docència som conscients que el mètode més encertat no és el de manar una obra i esperar que els alumnes gaudisquen i creen llegint.

El mite que la lectura és necessària per formar-se és, des del meu punt de vista, una bajanada. Si vols formar-te pots llegir-te un manual de tecnologia, un llibre d'instruccions, però una novel·la mai té aquesta utilitat. La literatura té una funció que podem traduir en dues paraules: plaer estètic. Si no hi ha plaer estètic no hi ha bona lectura i, per tant, no hi ha creativitat. De fet, quan els meus alumnes han llegit algun llibre, sempre els ha costat de respondre més aquelles qüestions en què són ells els qui han de pensar, reflexionar i fer seua l'obra en qüestió. Diuen que un llibre no s'acaba en el moment en què l'autor el publica, sinó en el moment en què el lector el disfruta i, conseqüentment, l'interpreta. Com diria l'humorista: Llegir per llegir és tonteria.

Deixem-nos d'obsessions absurdes, la lectura no hauria de ser vista com una obligació. Llegir és com pintar, fer escultura, fer bricolatge, cantar o tocar un instrument, qualsevol d'aquests actes requereixen de la creativitat humana. No crec que la millor manera d'estimular la creativitat literària siga ordenant la lectura d'eixos tostons, jo ho veig més bé com un càstig. De fet, els tallers de lectura o els cafés literaris funcionen a partir de petits fragments.

Un alumne, en una classe de filosofia, es quedà molt sorprés quan explicàrem una crítica que Nietzsche feia a Plató. L'alumne em demanà informació al respecte. Vaig quedar amb ell, li vaig fer un esquemeta i li vaig facilitar el fragment on apareixia aquella crítica. Ell em digué: "Sergi, per què no em dónes el llibre sencer?" Jo li vaig respondre: "Quan entengues açò, parlem sobre el que has entés i passem a un altre fragment". No es tracta de quantitat, es tracta d'anar llegint, d'anar creixent i de disfrutar, almenys un poc, del plaer literari. Com digué l'escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó en una conferència, la lectura no ha de ser vista com una obligació, sinó com una cosa agradable. A partir d'aquesta idea imaginarem l'escena següent: "Carinyo, si no acabes de vore eixe programa televisiu, no et deixaré llegir la novel·la" Si aquesta situació es donara, hauríem aconseguit l'objectiu de la lectura.

També és veritat que hi ha lectors i lectors. Recorde un alumne que vaig tindre a Tercer d'ESO. Aquell xicot era un lector empedernit. Llegia molta novel·la històrica i de ciència-ficció. Per contra, el molt cabronet no aprovava cap assignatura. La lectura era per a ell un plaer, la seua mare li havia d'apartar els llibres de l'habitació perquè poguera concentrar-se en els estudis. Ell reconeixia que estudiar li avorria moltíssim.

És important saber que, de tant en tant, cal educar el paladar. Un bon somelier ha d'estar sempre treballant el paladar, de la mateixa manera que un bon trompetista ha de tocar habitualment la trompeta perquè els llavis s'adapten al broquet i així poder fer sonar l'instrument a un alt nivell. Ara bé, si el que volem és tocar una cançoneta per a distraure'ns, doncs no cal. Tot depén del que vulguem aconseguir! Però si des d'un principi castiguem i no els enamorem, malament va la cosa. Un bon lector, evidentment, hauria d'educar la mirada literària i, per tant, seria recomanable que seleccionara les lectures que li interessen. En aquest aspecte, podem fer cas al que ens aconsellen els escriptors, els nostres amics o coneguts, però al cap i a la fi, ningú millor que nosaltres pot saber allò que ens interessa i que ens agrada. En aquest sentit hauríem de treballar també la nostra autoestima i la dels nostres jóvens: el que nosaltres pensem sobre un llibre és una cosa autèntica, irremplaçable i necessària en el fenomen de la lectura.

És curiós com tots els col·legis tenen ja per llei els seus plans lectors; ara bé, ningú ha preguntat quins són els interessos literaris dels alumnes i molt pocs docents dissenyen estratègies que enamoren els jóvens en la lectura que realment els interessa. Això sol ocórrer a les biblioteques o cases de la cultura. Alguna cosa falla, no creieu? O és que resulta molest tenir persones creatives en la nostra societat? Que la gent siga creativa pot resultar perjudicial per aquells que pretenen anestesiar les nostres ments. 


martes, 6 de agosto de 2013

LLENGUATGE HUMÀ

Quan ja portava una estona passejant la gosseta, la vaig cridar, però ella no em va fer cas. Aleshores, de sobte, em vingué a la memòria una classe d'Antropologia en els meus temps d'estudiant. Em captivà des d'un principi, no sols el contingut de l'assignatura sinó també aquell professor que, amb la seua llarga experiència docent, ens aproximava els continguts filosòfics amb un llenguatge molt col·loquial. Vaig recordar aquella sentència que el professor repetia tantes vegades: "L'home és tan natural com una carxofa". Un dia, quan ens explicava el significat de la frase aristotèl·lica "l'home és un animal racional", ens invità a servir-nos de la imaginació. Proveu de cridar (ens comentava) el vostre gos (o el del vostre veí, cosí...) amb un to de veu dolç, amable, però amenaçant-lo lingüísticament, dient-li alguna cosa com: "Cabró, vine, que vaig a tallar-te el coll". El gos, segons el professor, no dubtaria en acudir al seu reclam, ja que el to de veu és allò que ell reconeix i, en aquesta ocasió, es tractava d'un to de veu agradable, suau i aparentment ben intencionat. A hores d'ara, tinc molt clar que els gossos no parlen o no tenen llenguatge com els humans, si volem parlar de llenguatge animal és més adequat referir-nos al qualificatiu instintiu o específic. El llenguatge humà, per contra, és clarament racional i simbòlic.

Els humans també utilitzem un llenguatge no verbal. Quan estem contents resulta habitual tenir una boca somrient, uns ulls alts, una mirada desperta, una boca humida, un caminar recte i un cap ben alt. Per contra, quan estem tristos, el nostre caminar es torna corbat, baixem el nostre cap i, generalment, ens tornem lents i poc expressius en el nostre parlar. En el llenguatge no verbal, els gestos ocupen un lloc privilegiat. Veiem un exemple que ens farà entendre la importància dels gestos. Tots hem anat alguna vegada al metge i li hem dit el que ens fa mal, el que ens molesta o el que ens preocupa. El metge, com a professional -i això s'estudia- ha de fixar-se no solament en allò que diu el seu pacient (llenguatge verbal), sinó també en allò que realment està sentint i expressant amb el seu llenguatge corporal (el llenguatge no verbal). De vegades, pels motius que siguen, pot succeir que el metge o terapeuta no faça cas a les dues parts: què diu i com ho diu. Imagineu-vos que un bebé va al metge i, com que no parla, el pediatra li diu: "Senyora, el xiquet no diu el que li passa i, per tant, no puc saber-ho". Seria una bogeria, veritat? Gràcies a déu, els xiquets ja se'n queixen de ben petits i això ha permés (entre d'altres coses més) que els estudiosos avancen en els seus estudis.

El llenguatge verbal és un llenguatge que sovint magnifiquem. Cal tenir present que tant el llenguatge verbal com el no verbal, no deixen de ser meres convencions. El premi Nobel d'Economia John Forbes Nash, fou un incomprés en temps d'estudiant, fins a tal punt que quan retornà a la facultat per acabar la seua tesi doctoral molts estudiants universitaris encara es burlaven d'ell. Quan el llenguatge d'una persona no és l'habitual, quan una persona parla de realitats subjectives, aleshores disparem amb la fletxa enverinada dels prejudicis. Però al llarg del temps el llenguatge verbal varia, de la mateixa manera que varia el llenguatge no verbal. És important saber que hi ha persones autòmates, gent que no manifesta allò que sent. També hi ha gent que és massa expressiva i magnifica un poc massa els seus estats mentals. Què hi fem? El llenguatge ha de ser sempre un referent, però mai l´únic i, molt menys, la veritat absoluta.

Finalmen,t la meua gosseta vingué. Pel que sembla tenia ganes de córrer, d'olorar i de jugar, coses de gossos. Quan arribàrem a casa, em vingueren a la memòria alguns comportaments que al llarg de la meua vida havien tingut amb mi els gossos. Quan estan en soledat molt de temps, ploren; quan tu estàs malalt ells vénen i et llepen; quan volen sortir, et lladren o et miren i t'acompanyen a la porta (la meua gossa Neleta, en més d'una ocasió, m'ha portat la corretja perquè la traga a passejar). Els gossos han evolucionat desenvolupant un llenguatge emocional molt proper al dels humans. De vegades, ens sorprenen i podem pensar: "Aquest gos m'entén quan li parle". Ells no entenen el significat de les paraules, però sí que capten el to de veu i detecten quan l'amo està content, enfadat i quan s'ha enfadat per algun mal acte. Tinc un amic que es dedica a ensinistrar gossos, un dia vaig anar a veure com treballava, pel que sembla tot funciona a base d'estímul-resposta. Si fan una cosa ben feta, els solen donar un premi que pot ser un joguet o alguna coseta de menjar. També està qui està sonat i quan el gos comet algun error li fot una pallissa. D'aquesta manera no aconseguim absolutament res; simplement, confondre'l. A fi de comptes, l'educació d'un gos guarda una estreta relació amb l'educació d'un fill, sobretot quan ens referim a edats més juvenils en aquest últim.

Els humans, des de ben petits aprenem a comunicar-nos no solament amb el món extern que ens envolta, sinó també amb nosaltres mateixos. Parlem ara del llenguatge interior. La psicologia moderna dissenya estratègies per a canviar el llenguatge que tenim de i sobre nosaltres mateixos. No s'ha d'oblidar tampoc que en referència al llenguatge exterior, n'hi ha de molts distints: hi ha qui utilitza molt la primera persona del singular. Solen ser persones que, sense adonar-se'n, consideren que tot gira al seu voltant: "Jo, a aquests polítics, els tancaria a tots". "Quan jo era jove...". No vol dir que siguen persones egocèntriques, de vegades simplement poden ser insegures o que no veuen més enllà del seu propi món. D'altres persones prefereixen escoltar i es reserven molt abans de fer cap judici de valor. La humiltat, diuen que sempre ha sigut un bon símptoma de saviesa!

Sempre s'ha pensat que el llenguatge és un simple instrument de comunicació de pensaments. Però realment no és així, el llenguatge també és un gran formador d'idees. Els esquimals, per exemple, tenen uns deu termes per a designar l'aigua: aigua en gel, granissada, en pols... En funció de quin concepte utilitzen estan pensant en una o altra cosa. El llenguatge a més de complir la meravellosa funció de comunicar-nos, també és una maquinària de fabricació cultural motiu pel qual tants intel·lectuals lluiten perquè no desaparega la nostra llengua. Imagineu-se què podria a passar si perguérem tot el llenguatge a propòsit de les taronges: navelines, clausellines, navelates, clemenvilles, clemenules, lanelate, okitsu, salustiana, sanguineli, marisol, valències, fortunes...Veritat que seria molt trist que sols tinguérem el terme "naranja" i "mandarina? Veritat que ens perdríem un gran camp conceptual?

El llenguatge humà és adquirit, simbòlic, racional, verbal, no verbal, però compte!, és un llenguatge amb un alt marge d'error. Els humans no hem creat suficients paraules per descriure allò que ens envolta. És per aquest motiu que tenim les paraules polisèmiques o les sinònimes. El mateix Nietzsche ja deia que la realitat que ens envolta és molt extensa i el llenguatge és molt limitat, motiu pel qual ens veiem amb l'obligació de mentir. Sempre que parlem estem generalitzant i, per tant, estem mentint. Això no vol dir que hàgem de quedar-nos muts, el llenguatge és necessari per comunicar-nos i gràcies a la comunicació ens entenem i no ens hem extingit. Però compte!, no som animals perfectes, som al cap i a la fi animals supervivents. Som, com deia el professor Josep Arrufat, tan naturals com una carxofa. 

IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...