martes, 24 de diciembre de 2013

LA XICA DE LA CORBA

La història que ara us contaré diuen que passà fa molt de temps en les corbes de Garraf, una successió de corbes tancades i molt perilloses. En aquells temps, encara no estava construïda l'autopista que ara creua les entranyes d'aquesta muntanya. Aquella nit plovia suau però d'una manera ininterrompuda, a més la boira cobria la nit impedint una normal visibilitat.
Diuen que un home prou jove circulava amb el seu cotxe per aquella zona. Aquest senyor havia acabat la seva dura jornada de treball i conduïa amb moltes ganes d'arribar a casa per retrobar-se amb la seva família. De repent, en una de las corbes d'aquell camí, l'home veié una autoestopista, una jove rosa, mullada per la pluja, amb un llarg vestit blanc, esgarrat i brut de fang. Cal dir que en aquells temps, era habitual trobar-se gent que es desplaçara fent autoestop. L'home s'apiadà de la jove i s'aturà amb la finalitat d'ajudar-la. Una vegada parà el cotxe i la xica li explicà el lloc on es dirigia, l'home es mostrà molt amable invitant-la a pujar amb total naturalitat.
Durant gran part del trajecte mantingueren una conversa sobre coses sense gran importància, quan, en un moment donat, abans d'arribar a una de les corbes més tancades i perilloses, la jove avisà l'home de què reduïra la velocitat, advertint-lo també que circulés amb molta precaució al pas per aquella corba. L'home obeí la jove i passat el perill comprovà, molt atemorit, que de no haver fet cas, probablement haurien caigut pel barranc i s'haurien matat. Passat un minut, l'home es relaxà i li donà les gràcies per les seves indicacions. La jove respongué:
 - No em dónes les gràcies, és la meva missió; en aquesta corba em vaig matar jo fa més de 25 anys, era un dia com aquest...
Quan escoltà aquelles paraules, el conductor es quedà tan sorprès que no pogué evitar girar-se cap al lloc on la jove seia. La xica havia desaparegut i solament deixà una única prova: el seient humit de l'acompanyant.

lunes, 23 de diciembre de 2013

LA CHICA DE LA CURVA

Cuentan que esto sucedió una noche de niebla espesa, en las curvas de Garraf , una sucesión de curvas cerradas y muy peligrosas, hace muchos años, mucho antes de que se construyera la autopista que ahora cruza las entrañas de la montaña de Garraf. Era noche cerrada, caía una lluvia suave pero ininterrumpida y la niebla cubría la noche con su manto blanquecino, impidiendo ver más allá de 15 metros. 

Un hombre iba conduciendo su coche por las curvas, deseoso de llegar a su casa y reencontrarse con su mujer y sus dos hijas después de un largo fin de semana de trabajo. 

En una de las curvas del camino, vió a una autoestopista, una joven rubia, demacrada y pálida, empapada por la lluvia, con un largo vestido blanco desgarrado y sucio de barro . Este hombre se apiadó de la joven y, pisando los fre
nos, decidió llevarla consigo y acercarla hasta el pueblo más cercano.

Durante gran parte del trayecto, el hombre y la joven fueron hablando de cosas triviales, cuando, en un momento dado, antes de llegar a una de las curvas más cerradas y peligrosas de las cuestas, la joven le avisa de que reduzca la velocidad hasta casi detenerse y que pase muy poco a poco. 

El hombre lo hace, y comprueba, asustado, que, de no haber sido advertido por ella del peligro, probablemente se hubiera despeñado por barranco con el coche. Le da las gracias, agradecido por haberle salvado la vida, a lo que la joven contesta: 

- No me lo agradezcas, es mi misión; en esa curva me maté yo hace más de 25 años, en una noche como ésta... 

Y después de pronunciar éstas palabras, desapareció, dejando como única prueba de su espectral aparición, el asiento húmedo del acompañante por sus ropas mojadas... 

Copiado de www.kruela.ciberanika.com

sábado, 21 de diciembre de 2013

JESÚS I EL SEU BURRET

Fa molt de temps, hi havia un xiquet que es deia Jesús i vivia amb sa mare en una pedania de la localitat riberenca de Riola. Maria, la mare, li demanà al seu fill que anara al poble i comprara un sac gran de creïlles. Jesús li explicà a la seua mare que ell desconeixia la ubicació on es trobava la botiga. La mare li digué que allò no era cap problema i que únicament havia d'entrar al lloc on veiera entrar molta gent. Com que la mare insistí tant, el xiquet finalment acceptà la tasca encomanada.

Jesús agafà el seu burret i cavalcà per vora del Riu Xúquer en direcció cap a Riola. A males penes eren tres-cents metres els que separaven la pedania de la localitat. El ritme que portaven era lentíssim, però això a Jesús no li importava, ja que comprenia massa bé que l'animal estava ja molt vellet. A més, el burret era més que un animal de transport; era, a fi de comptes, un més en la família.

Passats deu minuts, Jesús arribà al poble tot recordant les paraules d'indicació que li havia donat la seua mare. De moment, ell encara no havia vist gent entrar a cap lloc. Prosseguí amb el burret fins que finalment veié en la distància un munt de persones molt ben vestides que entraven dins d'un edifici molt bonic. Jesús sols recordava haver passat per aquell lloc amb el seu avi, però d'això ja feia molt de temps. Quan el menut arribà al lloc de destinació, baixà del burro, i tal com ja havia fet en anteriors ocasions, el lligà, en aquesta ocasió, a una finestra situada just al costat de l'edifici en qüestió.

Jesús entrà en aquell lloc sense saber encara on es trobava. Hi havia moltíssima gent ben vestida i un senyor amb un vestit blanc parlava i parlava. Estava clar, Jesús estava a l'església però ell encara no se n'havia adonat. Just en aquell moment, el rector estava fent l'homilia -ja sabeu, és l'explicació que els religiosos fan just després d'haver llegit l'evangeli corresponent al dia en qüestió-. El capellà es dirigí, alçant els braços, al públic tot dient:

- Digueu-me germans: Qui és Maria?

Jesús, de manera impulsiva i content de conéixer la resposta, respongué:

- Maria és ma mare!

Tota la gent es girà fent un murmuri que Jesús no entenia. Molts d'ells somreien; d'altres estaven clarament escandalitzats. El rector esquivà el problema i continuà amb el seu discurs.

.- Germans, digueu-me: a qué vingué Jesús al poble?

Jesús respongué una altra vegada:

- A comprar una bossa gran de creïlles....

La gent, un altre cop, es va girar. Alguns no podien evitar somriure, d'altres totalment escandalitzats afirmaven que el xiquet era un maleducat. El rector, totalment encoleritzat baixà de l'altar i es dirigí cap al lloc on estava el xiquet.

- Xiquet, però tu eres poc burro...

El xiquet s'adonà que alguna cosa estava passant que ell no entenia. No obstant, no pogué evitar respondre al capellà.

- No, no, jo no sóc burro, el burro està a la porta.

Finalment una senyora acompanyà el xiquet al carrer. No sabem bé com, però gent del poble comenta que veié el xiquet amb el seu burret carregat d'un sac gran de creïlles en direcció a les Barrraques.

MÉS ANIMAL QUE UNA HACA

Fa molts anys mon pare em contà la història de Pep, un senyor de Sueca. Deien que era més animal que una aca, tantes barbaritats feia aquell senyor que aconseguí una considerable fama per tota la Ribera Baixa. 

En aquesta ocasió la seua dona Carmensín no parava d'insistir-li que volia fer-se una reforma a la casa. Durant molts anys, com que el senyor Pep no volia gastar-se diners, ignorava o esquivaba la seva muller deixant passar el temps. Arribà un moment en què s'aproximà el casament del seu fill i casualment Pep havia tingut una molt bona campanya amb la taronja. Considerà que ara seria el moment per fer la reforma que tant desitjava la seua muller, així d'aquesta manera ja no la sentiria mai més renegar. Comenten per Sueca que la seva dona el va fer recórrer totes totes les cases de taulells de la Comunitat Valenciana i que inclús visità les cases més conegudes de Castelló. Pel que es conta, la senyora Carmensín estava molt obsessionada amb la idea de posar-se uns taulells brillants i clars en què resulta fàcil reflectir-se quan estan ben nets. Tan capficada estava la senyora Carmensín amb aquesta idea que ho repetia en tot moment i de manera compulsiva, sense adonar-se'n i fent-se de notar allà on anava.

Però al senyor Pep no li feia massa gràcia aquella brillantor. Ell era un home llaurador dels de tota la vida, però no aconseguí de cap manera convéncer la seva dona per a que el.legiren uns taulells un poc més rústics. Finalment, després d'haver triat tot el material necessari, els obrers es posaren, mai millor dit, mans a l'obra: parets, portes, fontaneria i evidentment taulells nous. Foren vora dos mesos de sorolls, de cansanci i de poc de descans però finalment l'obra s'acabà, tot fet i pagat, tal com les coses es feien abans. 
Després d'un dia molt dur al camp, el senyor Pep arribà a casa. Obrí la porta i allí, al menjador, estava la seua dona amb una cara d'un pam de nassos. En principi, Pep no li donà massa importància, doncs ja era bastant habitual que, la seua dona s'enfadara per qualsevol cosa sense gens d'importància. No obstant, passats uns segons li preguntà a què era deguda eixa cara de pocs amics. La dona li explicà que el sòl relliscava molt i que estava penedida d'haver triat aquells taulells tan brillants. Pep es quedà petrificat, no s'ho podia creure, havien rodat tota la Comunitat buscant taulells i finalment -en contra de la seva voluntat- havien triat d'entre els més brillants els de millor qualitat. Però la seua dona ara, després de tota la feina, erre que erre li explicava que no aconseguia poder caminar amb normalitat per aquella casa. Cal saber que estaven acostumats a caminar sobre formigó i aquell canvi evidentment s'havia de notar. 

Segons conten, el senyor Pep se n'anà immediatament a buscar algú que li venguera un camió d'arena. Sí, sí, com sentiu, un camió d'arena. L'endemà de matí, aprofitant que la seua dona passava el dia a casa sa mare, Pep aprofità per descarregar el camió d'arena a la porta de sa casa. A continuació, amb el carretó va escampar l'arena per tota la casa. Finalment, arribà la seua senyora Carmensín, obrí la porta i allí estava Pep esperant-la. El senyor Pep seia al menjador totalment esgotat de tota la feina feta. Diuen que Carmensín agafà l'escombra i el perseguí a granerades per tota la casa. Mentre Pep corria, comenten que deia: "Però no deies que t'esvaraves...?"

domingo, 8 de diciembre de 2013

TORNAR A COMENÇAR

Tornar a començar una dieta que abandonàrem, tornar a fer esport, tornar a començar amb una vida sense parella, tornar a començar amb una nova feina...També hi ha qui ha de tornar a començar després d'una greu malaltia, de la mort d'un familiar o d'un determinat problema amb la justícia. Com que els humans som tan diferents, tornar a començar és per a uns, un camí de roses i per a altres, un camí d'espines ben esmolades. En el segon cas, ens lesionem amb el llenguatge: "Tot em surt malament" "Sóc un fracassat", "No servisc per a res"... Però la realitat és clara i no en queda una altra que tornar a començar. A més, les persones també tendim a llançar les culpes a l'atzar o a la mala fortuna i és llavors quan ens preguntem per què no tenim mai bona sort. 

La recreació que Albert Camus fa del mite de Sisif ens ve com anell al dit. Sisif desafià els déus i, com a conseqüència d'això, aquests el condemnaren a pujar una pedra molt pesada fins al cim d'una muntanya. Cada vegada que estava a punt de conquerir el seu objectiu, la pedra li queia i havia de repetir l'esforç un altre cop per tal d'aconseguir el seu propòsit. Si ens fixem, no hi ha treball més inútil i dolorós que l'estèril i el desesperançat. És tot just la condemna del protagonista  la mateixa amb què, d'una manera o d'una altra i més prompte que tard, ens retrobem tots i cadascun de nosaltres. El missatge sembla clar: l'absurditat està servida i és el suïcida aquell qui més l'entén; ara, però, cal elegir entre renunciar al que va en contra de la lògica i de la raó o acceptar-ho i reincorporar-nos.

El mateix dia a dia és també un tornar a començar. L'obrer que de bon matí es desperta i treballa sense descans per guanyar-se el jornal; el docent que tots els dies es troba amb la realitat complexa dels alumnes i de les famílies; els metges que cada jorn han de tragar-se les impertinències de pacients concrets... Camus assenyala: "Despertar-se, tramvia, quatre hores d'ofic­ina o de fàbrica; dinar, tram­via, quatre hores de treball; sopar, dormir, i dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte al mateix ritme..." Per a molts, malauradament, la rutina és encara més absurda: "casa, casa, atur, casa, atur...". És clar que podem lamentar-nos o fins i tot plorar-li a la mala sort, però encara que això siga natural no és gens constructiu, ja que l'atzar és, a més d'invisible, una força indomable sobre la qual els humans res no podem fer.

A més del victimisme o de l'acceptació, també hi ha qui opta per la resignació, una opció tan moral com qualsevol altra. Imagineu aquell qui després de tanta lluita contra l'alcohol o les drogues decideix llançar la tovallola. L'home major que ha perdut la seua muller i ja no s'esforça ni tan sols per fregir-se un ou o també qui té una malaltia greu i no veu el sentit de seguir les pautes d'un tractament. Però clar, tots nosaltres hem estat domesticats amb allò de "la vida és molt bonica i cal viure-la". Ara bé, si pensem una mica entendrem que, simplement, estem davant d'un eslògan que pretén vendre'ns una realitat molt diferent a la real i que en la pràctica esdevé enormement dura. Resulta comprensible també que molts ens refugiem en la religió i veiem aquesta vida com una prova implacablement cruel per a després, en l'altra, aconseguir recompensa.

De petits, generalment ens convencen -i ens autoconvencem- que als divuit anys serem més feliços. Quan arribem a la majoria d'edat ens adonem que no és tan fàcil i ajornem pujar la pedra per al moment que tinguem una bona feina. Quan som ja adults, som conscients de les peripècies que cal fer per arribar a la fi de mes. Aleshores, tornem a decebre'ns i ens fem creure que ja vindran les vaques grosses. Però, en un tres i no res, ens fem majors i confiem en la jubilació. Mireu com d'enrevessats som que fins i tot a l'època on totes les debilitats estan a flor de pell, encara confiem que aconseguirem una vida més feliç. No sé si sóc pessimista o massa realista, també és veritat que marcar-se objectius i projectar un futur millor ens anima a seguir lluitant en aquesta absurditat humana i tornar a començar. De fet, tampoc està gens malament allò de "cal viure la vida"; això sí, una vida en la qual cadascú faça la seua. Ah, se m'oblidava! Arriba un moment en què ja no podem tornar a començar: és quan el silenci etern tan temut esdevé, en aquesta ocasió, el nostre aliat i ens allibera.  

domingo, 1 de diciembre de 2013

"ETS UN BORRATXO I UN GOS"

Avui m'he trobat al bar amb un amic que feia temps que no veia. Amb una mirada, he intuït que les coses no li anaven massa bé. A ritme de cassalla, m'ha explicat que estava en procés de divorciar-se. Jo sols he fet que posar-li la meua mà sobre el seu muscle. En aquestes situacions pense que les persones rumiem ja el suficient com perquè vinga un setciències i ens done lliçons moralitzadores. Desprenent ràfegues de fenoll, el meu amic repetia compulsivament les últimes paraules que havia escoltat a la seua muller just abans que aquesta fotera el camp: "Ets un borratxo i un gos". He sortit del bar amb impotència i considerant que aquell no era un bon moment per conversar. Amb la meua mà al seu muscle m'he acomiadat d'ell.

Molts de nosaltres hem afirmat alguna vegada allò d' "Ets l'amor de la meua vida" o "No puc viure sense tu". Però una vegada ens fem majors, ens n'adonem que l'amor no és com un cotxe o un ordinador, l'amor és una realitat abstracta. Com a idea que és no dóna de menjar, ni paga els bolquers, ni molt menys, la hipoteca. No anava tan enganyat Joan Fuster en Diccionari per a ociosos quan afirmava que l'amor era un invent del segle XII, concretament de la literatura trobadoresca. Els més romàntics pensaran que els sentiments han d'estar per damunt de qualsevol dificultat; ara bé, quan perillem econòmicament surten molts problemes que debiliten allò que encara ens mantenia en peu; els nostres sentiments.

En referència a l'alcohol, allò realment preocupant és tot allò que gira al voltant del seu consum excessiu: els diners, els canvis de personalitat, l'apatia, la monotonia, l'avorriment i evidentment la dependència que aquest ocasiona. Normalment, aquells que s'habituen a ofegar les seues penes amb beguda blanca, és gent que acaba perdent el seu esperit dinamitzador i ritualitza la seua conducta. De casa al treball, del treball al bar, del bar a dormir... I quan no hi ha treball: de casa al bar, del bar a dormir, convertint-nos en un ésser gris i indesitjable per a tothom. Siguem sincers, quan hi ha problemes l'alcohol ens evadeix, però una vegada reposa en la sang, el molt punyeter es barreja amb tota la nostra tragèdia existencial. Els grecs ja parlaven de Dionisios; ara bé, una cosa és contemplar-lo com a públic i una altra ben distinta és dormir amb ell tots els dies. 

lunes, 4 de noviembre de 2013

TELEVISIÓ

Recorde quan els meus pares compraren aquell primer televisor Thompson en blanc i negre. En aquell temps encara no existien els comandaments a distància però tampoc no feien falta ja que solament hi havia dos canals. Avui en dia, amb el Tdt i Internet, tenim a la nostra disposició vora un centenar de canals. No hi ha cap dubte que, si atenem a termes tecnològics, la televisió és un clar símbol de progrés: millor resolució, molts més canals, també més informació....Però compte, hi ha un preu a pagar: el valuós temps que perdem i l'impacte negatiu que, sobre nosaltres, pot tenir la mala qualitat televisiva si no sabem gestionar-la.

Molts de nosaltres ens haurem preguntat com és possible que les programacions sobre temes culturals són deu vegades superades en audiència per realities o tertúlies on la gent alça la veu, no segueix el torn de paraula, s'insulta i atempta, de vegades molt irrespectuosament, contra la dignitat de l'altre. Els canals televisius, com a empreses que són, saben que els humans preferim la carnassa: la polèmica, els insults i uns continguts tan senzills i bàsics que no ens permeten ni aturar-nos ni molt menys pensar. Està clar que un bon gelat o uns bons profiterols, sempre ens agradaran molt més que una amanida d'enciam o un puré de verdures. Però, compte, el puré i l'amanida, encara que inicialment no resulten atractius, són molt més saludables. Ja sabeu el que diuen les mares als xiquets: "S'ha de menjar de tot". Sí, com llegiu, hem de menjar de tot, inclús eixes "bledes" que tenim aparcades al frigorífic i que de vegades ens parlen: "Ei mira, ací estic, sóc una bleda, si vols em menges i sinó, doncs...t'entenc perfectament..." No obstant, eixes verduretes verdes i aparentment deprimides, amb uns allets i uns trosets de pernil, tampoc estan tan malament i tenen bones repercusions per a l'estòmac. Amb açò, cal preguntar-se també si els intel·lectuals, els artistes o els científics han sabut divulgar les seues idees o si més bé han preferit permanèixer còmodes a la torre de marfil, cosa que també han fet i continuen fent encara molts polítics. També és veritat que tampoc els ho hem posat massa fàcil.

És evident que el públic prefereix deixar-se atrapar per les programacions habituals. Si ho pensem bé, la persona que després d'una dura jornada laboral arriba a casa, és normal que preferisca deixar-se dur per l'espectacle vulgar que seure a analitzar els diners que deu, els problemes de la feina, reflexionar sobre la crisi econòmica o escoltar el programa que fan a la 2 sobre literatura o a la Sexta sobre divulgació científica. D'igual manera també, els humans preferim alimentar-nos de xocolate o llepolies, però tot açò mereix una racionalització, ja que no desitgem que el nostre cos patisca les conseqüències negatives d'una mala alimentació. El problema més perillós no és que la televisió puga idiotitzar-nos, allò realment preocupant és que ni tan sols ens n'adonem: ha de venir el metge per a dir-te: "Tens la tensió alta, també tens colesterol, si segueixes així..."

La televisió és, possiblement, l'instrument d'alienació més potent que existeix en l'actualitat. Està bé que aprenguem a superar la fascinació i aprenguem a mirar la televisió sense cap obediència. En la mesura que això siga possible, aconseguirem ser més crítics i com a conseqüència, ser també més lliures. El problema, ja ho deia Joan Fuster, no està a posar el cap sota l'ala (apagar el televisor), sinó a fer-ho obedientment. El mestre Fuster recalcava l'adverbi "obedientment", doncs és ahí on radica la problemàtica ja que si no contemplàrem la televisió amb obediència, aquesta esdevindria inclús una font de comicitat, d'ira, d'incredulitat o inclús de fàstic. Entenc que tots necessitem d'eixos moments en què ens tombem al sofà i consumim allò que ens ofereixen, sense mostrar cap resistència ni oposició. Benvinguda siga la catarsi domèstica! Però compte amb això, educar és un terme molt ampli i no acaba, ni tan sols comença, amb l'escola. Els xiquets no tenen culpa de ser xiquets i fixeu-se com imiten freqüentment allò que fem els majors, al menys fins assolir la majoria d'edat.

Recorde aquells temps en què de manera constant s'apagava el llum, com que també s'apagava el televisor, els meus pares engegaven una espelma i tots plegats conversàvem sobre qualsevol cosa. Xe quins temps! No vull posar-me nostàlgic però el diàleg familiar era una cosa habitual; actualment, és la televisió (també Internet) allò rutinari i el diàleg, ara està descuidat: en perill d'extinció. Alerta, el concepte diàleg prové de "dialogos", que significa "dos logos": dues persones pensant. Atenció, l'acció de pensar requereix també del verb "escoltar". Però tornant a l'analogia: si volem menjar xocolate, si volem menjar llepolies, hem de ser conscients, és la nostra responsabilitat, saber que engreixarem i que no són uns nutrients adequats per a una bona salut física i mental. Potser ens importe "tres pepinos" això de la nostra salut, possiblement molts ni ens hem parat a pensar en les programacions que segueixen els nostres fills. Doncs bé, a fi de comptes, molts encara consideren que l'educació està únicament a l'escola. Apa, doncs aparqueu els vostres fills a l'escola que allí els mestres faran d'ells uns hòmens o dones de profit....

domingo, 3 de noviembre de 2013

COMUNICACIÓ DE PANTALLA


L'altre dia, com que havíem de fer un treball, vaig portar els alumnes a l'aula d'informàtica. Vaig obrir la porta i vaig provar de no dir-los res i, efectivament, al cap de cinc minuts, més de la meitat ja estaven connectats a la xarxa social, cosa que vaig comprovar gràcies a un programa d'eixos controladors. A continuació, els vaig manar la feina. Existeix en ells una obsessió a saber si determinada persona els ha acceptat, els ha escrit o els ha comentat alguna de les seues fotografies. És tant l'interés que mostren a entrar a la xarxa, que, molts pares, ho utilitzen com a estímul positiu per tal que els seus fills es concentren: "Si acabeu la tasca, podreu connectar-vos cinc minutets". Com a usuari que sóc de les xarxes, allà tenim una gran amplificació del que suposen les relacions interpersonals: podem enfadar-nos, pertànyer a un grup, pujar la nostra autoestima, conéixer gent, enamorar-nos o fer-nos els xulets… Ah, i tot això sense el risc de córrer vergonya. De fet, el curs passat tenia una alumna molt introvertida, em resultà xocant com a la xarxa era una gran twittera amb un gran nombre de seguidors i amics. Tot i que reconec els aspectes positius de la xarxa social, em plantege fins a quin punt estem davant d'un fet normal o d'un símptoma generalitzat que convindria pal·liar. 
En una de les seues declaracions, el cardenal Rouco Varela considerà que la comunicació a través de les xarxes socials ofereixen formes de vida "menys acordes amb la dignitat humana". Aquesta afirmació potser és massa violenta i xocant per a joves que han nascut en aquesta manera de comunicar-se. A més, està clar que la declaració no és gens constructiva, ja que resultaria una pel·lícula de ciencia-ficció que la joventut actual oblidara la pantalleta i solament es comunicara a la manera tradicional. A més, per la mateixa regla de tres, deixaríem d'utilitzar el correu electrònic i arrancaríem el telèfon, tornant a la comunicació via carta o mitjançant les colomes missatgeres. El senyor Rouco Varela es nega a veure que també hi ha llum en la nova comunicació, concretament en la comunicació a través de la xarxa social. Per contra, el Papa Francesc ha représ el compte de Benedicto XVI i actualment ja té més de 10 milions de seguidors.
Gràcies a la xarxa social podem retrobar-nos amb persones que fa temps que no veiem. És un mitjà també per felicitar els aniversaris, compartir fotografies, difondre una notícia, donar consells, opinions o compartir qualsevol experiència. Els humans som animals que necessitem interactuar i això també es veu reflectit a través de la xarxa. Els més ortodoxos, segurament consideraran més positiva la comunicació tradicional amb què veiem la mirada, la intenció o la implicació de l'altra persona. Aquests consideraran que no resulta possible mantenir diverses converses al mateix temps, sense que aquestes no perden en qualitat i autenticitat. És convenient que aprenguem a fer-ne un ús racional de les xarxes, convé xafar terra i adonar-se que tots els qui figuren com a amics, realment no ho són en la nostra realitat habitual. 
Si ens fixem, existeix tant en joves com en els més crescudets, una creixent compulsió a compartir tots i cadascun dels nostres moviments. Em crida l'atenció la quantitat d'experiències, pensaments i sentiments que la gent comparteix. Hi ha joves (i no tant joves) que consideren la xarxa social com una plataforma on compartir fotografies picants sense reparar en si estan arriscant un poc massa la seua intimitat. D'altres, més majorets, s'atreveixen expressant emocions o sentiments que sempre hem considerat privades. És curiós com l'interés compulsiu de tenir seguidors és tan gran que hi ha gent que arriba a enfadar-se si algun suposat amic no li dóna al "m’agrada" després d'haver penjat una foto o redactat qualsevol comentari, per estúpid o simple que siga.
La comunicació de pantalla augmentà encara més en el moment en què els telèfons mòbils foren dotats de tots aquests programes informàtics. La necessitat d'estar connectats és tan gran que surt la necessitat de substituir els petits telèfons per d'altres amb pantalla molt més gran. Així són les coses, tornem a les rajoles! Els nous telèfons, a més de ser una extensió dels nostres propis cossos, ens permeten estar completament connectats, o desconnectats, depén de com es mire.  

jueves, 31 de octubre de 2013

ENTRE REIXES


En temps no tan llunyans, s'aplicava la pena de mort amb instruments variopints: desde la guillotina, el garrot, el potro, fins la màquina elèctrica i la injecció letal...La donzella de Nuremberg sempre m'ha cridat l'atenció. Aquest sarcòfag duia a les portes uns claus molt llargs i afilats. En aquell lloc col·locaven el condemnat i quan tancaven les portes, els claus es clavaven a l'interior de la persona provocant una mort molt lenta. La guillotina es convertí en l'instrument preferit pels condemnats. El filòsof francés Michel Foucault, en la seua obra Vigilar i castigar ens explica el pas que hem realitzat d'una societat de càstig a una societat de control i reconsidera molts aspectes del control carcelari. 

Resulta curiós el control que es viu a les presons. Existeix un horari estipulat, uns funcionaris que vigilen, unes cel·les que s'obrin i es tanquen, unes alarmes que sonen...A més, la figura del Panòptic que dissenyà el filòsof Jeremy Bentham permetia que des de la torre de control els presoners foren totalment vigilats sense a males penes adonar-se'n. Posteriorment, al segle XX, Michel Foucault considerà que aquesta estructura, tard o prompte, s'acabaria aplicant a les fàbriques, a l'educació o a l'exèrcit. Evidentment, la tecnologia es convertí en el Gran Hermano, aquell que tot ho veu i tot ho controla. Em ve a la memòria un cas que succeí estant a la universitat. Un company de classe es posà en peu i amb un to de veu alt explicà al professor que estava cansant que el perseguiren i que posaren càmeres als semàfors. El professor es quedà bocabadat i la resta de l'alumnat sense paraules. A continuació, se n'anà i tancà la porta fortament. Al cap d'un temps ens assabentàrem que patia d'una "esquizofrènia paranoide". No obstant, malgrat ser improbable allò que deia, aquell xic no deia res que fos imposible, en el sentit que avui en dia la DGT ho té tot monotoritzat i totalment controlat.

Però tots sabem que açò de les presons està relacionat amb el tipus de societat en que vivim. Una presó, a Mèxic, res té a veure amb una presó a Àustria o Espanya. La presó espanyola és completament distinta a la russa, la boliviana o mexicana. Existeixen presons molt rudimentàries on el funcionariat i les escopetes són els únics protagonistes del control carcelari. D'altres presons, aconsegueixen clonar el "modus vivendi" d'una societat desenvolupada: sala de visites íntima, Sala de visites familiar, gimnàs, sala de jocs, menús especials, projecció de pel·lícules.... Fins i tot, hi ha presons que són més bé un autèntic hotel de Cinc estrelles, com és el cas de la presó de The Leoben Justice Center, a Steiermark (Àustria). Mentrestant, a d'altres països, viure a la presó es converteix en un autèntic infern on has de dur-te el menjar de casa o has de pagar-te la teua pròpia cel·la, com és el cas de la presó de San Pedro (Bolívia).

Diuen que el senyor Luís Bàrcenas té dret a deu telefonades setmanals de cinc minuts cadascuna, una visita setmanal amb vidre i dos vis-a-vis mensuals, un íntim i l'altre familiar. Segurament, dic jo,  telefonarà la seua dona i potser aquesta també li faça una visita. No crec jo que eixa pija accepte pegar un polvet en un llit on han dormit altres delinqüents. Eixa senyora està acostumada a dormir sobre un matalàs de bitllets robats de cinc-cents euros. Personalment el posaria un temps a base de "pienso" i aigua, a fi de comptes és així com viuen un nombre elevat d'espanyols en l'actualitat.

No crec que siga convenient pensar que la pena de mort s'haja d'aplicar. Existeixen casos tan salvatges que les emocions negatives humanes inclinen a defensar la llei del talión "ojo por ojo, diente por diente". Però la pena de mort atempta contra el dret a la vida i també és irrevocable. La privació de llibertat suposa un gran càstig que va acompanyat d'un dret també a la reinserció, motiu pel qual, els pressos guanyen temps de llibertat en funció del bon comportament.
La lluita de classes o les desigualtats existents a dintre del sistema penitenciari són un reflex de la nostra societat. Curiosament, les pressons estan plenes de gent amb families desestructurades i problemes de tipus mental o toxicològic, extranyament no hi ha pràcticament polítics corruptes. També resulta preocupant que els presoners acaben institucionalitzant-se, de tal manera que molts prefereixen oblidar qualsevol contacte amb la realitat. En la pel.lícula Cadena Perpetua, un senyor molt major, després de tota una vida a la pressó, aconsegueix la llibertat. Finalment es suicida. A les pressons, continuem privant de la llibertat però resulta un repte la reinserció d'aquells que o bé són massa majors o bé tenen problemes de tipus mental o d'exclusió social. Es normal que aconseguesquen adaptar-se i acceptar una vida de control, almenys aquesta vida els garanteix uns mínims vitals que difícilment tindrien en societat. 




sábado, 26 de octubre de 2013

EL MITE DE LA CAWERTNA

Els alumnes de segon de Batxillerat estudien tots els anys el pensament de Plató, concretament el Llibre VI i VII de La República. Considerant tot l'escàndol que està causant la reforma del Ministre d'Educació José Ignacio Wert, potser és convenient recordar el pensament de Plató i, concretament, el seu meravellós Mite de la caverna. En aquest mite es descriu l'existència de dos mons, el món obscur de la caverna que representa la ignorància i el món clar de l'exterior que representa la saviesa. És únicament el filòsof qui  aconsegueix sortir-ne i captar la llum solar.

Segons la Contrareforma educativa LOMCE, la filosofia deixarà de ser obligatòria i es convertirà en matèria de la modalitat de ciències socials. L'Educació per a la ciutadania es batejarà amb el nom de Valors ètics i morals i es convertirà així en una matèria que es podrà elegir juntament amb la Religió. Curiosament, Plató defensava que per sortir de la caverna calia una rigorosa formació on la filosofia jugava el paper més important. La dialèctica socràtica era la disciplina suprema que emprava el mestre Sòcrates amb els seus deixebles. Amb aquest "art de preguntar i respondre", primerament es feia caure en contradiccions i, a continuació, se n'extreia el coneixement. Independentment de si el coneixement és innat o adquirit, el que està clar és que la filosofia ajuda a despertar-nos del somni dogmàtic i col·labora perquè no siguem ni borregos ni camells. Carregar-se la filosofia suposa una amenaça al pensament crític, un retrocés i una tornada a la caverna. Si il·lustrats com Immanuel Kant alçaren el cap no acceptarien la proposta del ministre Wert, la qual atempta contra el "Sapere aude", anestesia la peresa i la covardia i dificulta el pas cap a la majoria d'edat. El que deia Joan Fuster "d'agafar la vaca pels collons", tal vegada resulta perillós per al senyor Wert.

El senyor Ignacio Wert no deu entendre que L'Ètica no és una disciplina qualsevol, sinó que és la part pràctica de la Filosofia. En tot cas, té sentit que l'educació en valors siga una alternativa a l'educació religiosa? Ni l'ètica cívica és una moral per a ateus, ni la religió és una moral per a creients. Recorde quan tenia 16 anys, tant jo com els meus companys teníem assumit que l'Ètica era per als ateus i la Religió per als creients. Després d'haver estudiat Filosofia, m'adone com d'equivocats estàvem. L'ètica cívica ens ensenya uns valors mínims que tots han de compartir en una societat pluralista. L'eliminació d'aquestes disciplines suposaria una clara mercantilització dels alumnes, els quals es convertirien immediatament en màquines productives, competents, amb continguts mínims i competències bàsiques. Dóna igual si als alumnes els deshumanitzem, dóna igual també si els despersonalitzem i robotitzem, la qüestió és complir objectius a nivell europeu; sobretot millorar en l'informe PISA. El que caldria analitzar és també la manera com poden ajudar les disciplines filosòfiques a millorar qualsevol de les competències lingüístiques.

Plató defensava la Teoria del Filòsof Governant, en la qual es defensava la proposta de la Meritocràcia: el govern d'aquell que més mèrits té o qui més sap. El senyor Wert, considera que la filosofia és prescindible, no únicament per al governant, sinó també per a la vida laboral i personal de les persones. Sòcrates partia de la humilitat quan escoltava els seus deixebles i d'aquesta manera aplicava la dialèctica. Wert no escolta i amb arrogància s'eleva per damunt del bé i del mal, potser entén que com que ha sigut elegit democràticament pot exercir un poder absolut fins la següent legislatura. Però els qui coneixem el món de la filosofia sabem que, malgrat ser importantíssima per al desenvolupament del "logos", també precisa de temps i de paciència (ja deia Plató que no es passa de l'obscuritat a la llum en quatre dies). Si la reforma s'aplica, caldrà que ens oblidem de la llum i ens acostumem a viure entre tenebres.

Amb la pujada de les taxes i de l'IVA cultural, l'augment de la ràtio, l'eliminació de beques, la fulminació de determinades assignatures i l'eliminació de molts professors, el senyor Wert perd tota la credibilitat. Però no passa res, ell seguirà tenint el reconeixement incondicional i aplaudiment dels seus incondicionals companys polítics o periodistes. No oblidem que la seua reforma educativa fou votada únicament pels membres del seu partit. És per això que vivim en una pseudodemocràcia que consenteix en el poder dels més poderosos. Si Plató alçara el cap, agafaria Wert del coll i l'obligaria a escoltar allò que diuen professors, pares i altres grups parlamentaris. Però com deia abans, el senyor Wert considera que "mirar cap avall" és rebaixar-se, ell prefereix caminar recte i es creix davant el descontent de la ciutadania ("Soy como un toro bravo, me crezco ante el castigo"). Està clar que vosté, senyor Wert, està suspés en política, de fet és el polític menys valorat i haurà de presentar-se a la revàlida. I si la suspén, tampoc no passa res, ja que ocuparà un alt càrrec i continuarà multiplicant el seu patrimoni.




viernes, 25 de octubre de 2013

JOHN RAWLS: DOS PRINCIPIS DE LA JUSTÍCIA

John Rawls en la seua coneguda obra Una teoria de la justícia, defensa l'existència de dos principis bàsics en tot sistema democràtic: el principi d'equitat i el principi de diferència. Segons ell, aquests principis surten inevitablement si partim d'una situació hipotètica o "posició original" en la qual duem posat el "vel de la ignorància", que és l'expressió metafòrica que utilitza l'autor per a referir-se al desconeixement total que tenen els humans de la situació, tant econòmica com social de tots aquells amb qui convivim.

El principi d'equitat fa referència a una igualtat de drets. Sembla ciència-ficció, veritat? Luis Bárcenas disposava d'un compte a Suïssa amb 22 milions d'euros que mai no declarà. El diari El Mundo revelà també que durant vint anys, a la cúpula del PP, es repartiren sobres amb diners negres. La cara visible d'aquesta acusació és el senyor Mariano Rajoy, que no solament es nega a donar explicacions, sinó que, a més, evita parlar-ne i manté el contacte amb aquest individu alhora que aquest amenaça públicament a contar molts secrets del partit. Pel que sembla, els 50 milions d'euros de procedència injustificada que li han detectat a Bárcenas, no resulta una prova suficient per a condemnar-lo. Sempre he considerat que als lladres de tratge i corbata sempre se'ls tracta amb délicatesse. A l'altra cara de la moneda, trobem el cas d'Emilia Soria, una senyora que fou condemnada (després indultada) a presó per utilitzar una targeta de crèdit que es va trobar en una cartera i que no dubtà a utilitzar per a comprar bolquers i menjar per a les seues dues filles petites. En total es va gastar 450 euros en les dues compres realitzades. ¿Per què en aquest cas la justícia actua tan ràpidament? Per què és tan lenta i permissiva en el primer cas? Quan estudiava Batxillerat, un professor d'Història ens explicava que en democràcia és inqüestionable que el poder judicial i el legislatiu estiguen clarament diferenciats. Això passa, realment, així? ¿Pot un delinqüent anar amenaçant i estar tots tan tranquils? Açò fa riure! Per cert, Isabel Pantoja, la del " saca dientes, que les jode",  ha sigut condemnada a dos anys de presó, però finalment no hi entrarà pel fet de no tenir antecedents. ¿Estem segurs que existeix una igualtat de drets? S'acompleix el principi d'Equitat?

Són molts els casos que actualment estan en procés d'investigació: cas Gürtel, cas Fabra, cas Brugal, cas Pretoria, cas Palma Arena, cas Palau, cas dels ERO d'Andalusia, cas Campeón... En total, a prop de 400 polítics espanyols estan imputats per casos de corrupció. No obstant, el senyor Baltasar Garzón no podrà exercir el seu treball de jutge dura 10 anys. Què passa amb les proves aportades? En tot cas la finalitat d'empresonar els delinqüents no justifica els mitjans de gravar converses? Pot ser que les proves no siguen legals, però compte, perquè les evidències fan mal a la vista i si deixem passar tant el temps, "allò evident", sense entendre 'n de vegades les causes, es converteix en "allò oblidat". Si no apliquem la justícia ràpidament, resulta impossible que es complisca el principi d'Equitat.

Pel que respecta al Principi de diferència, John Rawls deia que la desigualtat està justificada únicament en els casos en què surten beneficiats els qui estan en situació de desavantatge. Un alumne em comentà que no estava d'acord amb el principi. Ho argumentava de la següent manera: "No ho veig clar, Sergi. ¿Aleshores una persona que no treballa, ha de tenir dret a tot?". Vaig intuir que, possiblement, allò era el que pensaven a sa casa. Li vaig explicar que el principi no deia això, li vaig explicar que es tractava almenys de garantir uns mínims vitals: una tassa de brou, un sostre per no mullar-se quan plou, allò que els més conservadors denominen "desigualtat" i jo preferisc denominar respecte a la dignitat humana. Aleshores, s'acompleix el principi de diferència? Ni de casualitat, els pobres segueixen xafats i rematats i als poderosos se'ls aplica la justícia lentament perquè prescriga i no s'hi procedisca. No siguem hipòcrites, el missatge sempre ha sigut doble: "Compra't una vivenda. És una inversió" i "El lloguer no mereix la pena". Però quan succeeix justament el contrari, els considerats "experts" no diuen ni mu, i quan parlen solament ho fan per criticar la dació en pagament amb caràcter retroactiu. El sistema no s'afona per la dació en pagament, el sistema està ja afonadíssim. Compte, parlem de drets humans!

En definitiva, no necessitem tenir moltes llums per a adonar-nos que ens trobem davant d'una democràcia d'aparador. És curiós com el poder no reflexiona públicament sobre aquests problemes i com solament ho fan els partits de l'oposició. La ciutadania veu un obsessiu interés a mostrar la part bona de la pel·lícula i amagar les grans cagades. Curiós, no?

domingo, 13 de octubre de 2013

HABEMUS PAPAM

El nou Papa Francesc ha entrat pegant fortet i això ha donat molt que parlar. El seu primer dia de Papat, a Roma, es va mostrar molt senzill. Hi aparegué vestit de blanc, amb una creu al cos i sense la coneguda estola luxosa que han portat els papats anteriors. Amb l'expressió, també s'observaren uns canvis: el Papa Ratzinger obria els braços; el Papa Francesc estengué la mà (sense alçar-la massa) i l'orientà a la gent com a mostra de servei i d'humilitat. La imatge d'humilitat s'incrementà quan aparegueren imatges televisives en les quals estava exercint el bisbat; rentava i besava els peus als presos argentins. Ha renunciat a la meitat del seu cos de seguretat i ha substituït l'anell d'or per un de plata (amb forma hexagonal) molt més barat i senzill. Després de la seua primera aparició a la Plaça Sant Pere, l'esperava l'habitual Limusina, ell la descartà i se'n pujà a l'autobús amb els seus companys cardenals.

Està clar que el nou Papa també s'ha apretat el cinturó i així ho vol fer veure. A més, sembla també un Papa molt compromés. Aquesta darrera setmana, la premsa ha recordat aquella declaració: "Jamás he sido de derechas". Compte!, cal saber que la declaració no és actual i la féu quan li plantejaren algunes qüestions molestes en referència a la seua possible vinculació amb la dictadura de Videla. El seu compromís també s'observa quan afirmà: "Els bisbes han de ser pastors, propers a la gent, homes que no tinguen psicologia de prínceps". No m'estranyaria gens que amb aquesta afirmació proclamada en una conferència episcopal, el nou Papa estiguera pensant en el Cardenal Rouco Varela, un senyor que espanta les vocacions amb això de l'exorcisme, de l'infern i del diable. Si això és poc, ho fa amb veu irritable, llenguatge agressiu i gestos propis d'una persona amb símptomes de diarrea. Em sembla collonut que s'encete una nova línia a l'església. Ara bé, serà el temps qui dirà si es tracta d'una repensada i acordada estratègia de màrqueting o, més bé, d'un objectiu en renovar per complet l'estructura i el "modus operandi" de l'església.

En referència a l'homosexualitat, el bisbe d'Alcalà d'Henares Juan Antonio Reig Pla ens assegurava l'infern. El Papa Francesc digué: "Si un hombre gay busca al señor con buena voluntad, ¿quién soy yo para criticarlo?". Malgrat ser una afirmació carregada de sentit comú, de segur que ha provocat un gran rebombori en la piràmide eclesiàstica. Però de segur, que molts cristians que se sentien traïts, ara se senten acollits i novament valorats. Pel que fa al paper de la dona, el Papa Francesc assenyala que vol una dona activa a l'església. També afirmà el següent: "Quiero una iglesia de pobres y no de ricos" Curiosament, quan aquest senyor era Cardenal, es desplaçava amb transport públic i vivia en un apartament molt senzill. Però no ens precipitem, quan sorgiren les primeres ordes monàstiques també foren mal vistes i amb el temps hagueren d'eliminar el "labora" de l'"ora et labora", ja que anaven sobrats amb els diners que heretaven dels cristians rics a terres conquerides.
 Alguns teòlegs com Helmut Schüller tenen clara la postura de la desobediència. Aquest senyor és el líder d'un moviment denominat "Iniciativa de sacerdots". A aquesta iniciativa s'uniren vora 500 sacerdots austríacs i, a hores d'ara, ja n'hi ha uns 1000 a Irlanda i EUA; 700, a Alemanya i 540 a Suïssa. Han defensat idees diverses: el matrimoni del sacerdot, la dona com a sacerdotessa... Segons aquest senyor, si l'església no compleix i és conseqüent amb allò que predica, perdrà una gran onada de vocacions. Alguns canvis no m'estranyarien gens, com diuen alguns; renovar o morir. Si en aquest camí cap a la renovació, el nou Papa vol eliminar la corrupció de la banca, haurà d'enfrontar-se a gent sense escrúpols. Si vol mantenir-se dur davant dels atacs de l'església més ortodoxa, haurà de demanar ajuda als seus cardenals. Però... De segur que li interessa a l'església tots aquests problemes? En tot cas, no podria produir una separació entre els més moderats i els més tradicionals? Resulta difícil saber-ho! El que no podem és viure amb una religió prohibitiva que ens intenta convéncer de l'infern sense mostrar-nos, ni tan sols un apèndix del cel. Viure així és una altra cosa!



viernes, 4 de octubre de 2013

LÒGICA POLÍTICA

La lògica és una disciplina que molts professors de filosofia impartim en el curriculum de primer de Batxillerat. En aquesta disciplina, estudiem bàsicament la formalització i la deducció lògica. Servint-nos d’unes regles bàsiques formals i partint d'unes premisses, aprenem a trobar la conclusió que se'ns demana. La lògica agrada molt als alumnes perquè la veuen com una manera entretinguda de jugar i  de relacionar-se amb el llenguatge i el raonament. No obstant, sempre desitge que algun d’ells em pregunte: Sergi, per a què serveix açò de la lògica? És aleshores el moment d'explicar-los alguns usos importants que pot tenir aquesta disciplina: fonamentació de la matemàtica, programació informàtica.... Però entre els usos més col·loquials d'aquesta disciplina està el de poder entendre quan un raonament és o no és vàlid independentment del seu contingut. L’altre dia, quan conduïa cap a casa, em vingué a la memòria un text de John Dewey, el qual defensa una tesi a partir de la qual podem extraure conclusions lògiques pel que fa al comportament detestable que actualment tenen els nostres representants polítics.

Segons Dewey, l’home és un animal amb pensament reflexiu. L'ésser humà (a diferència dels animals) no actua únicament per impulsos sinó que, a més, és capaç de pensar, reflexionar, anticipar-se i prevenir allò que possiblement succeirà. Si l'ésser humà consulta la metereologia, pot prevenir que demà plourà, aleshores evitarà no quedar amb els amics per a fer senderisme i en el cas que ja ho haja fet, possiblement (sempre que vulga) canviarà el planning per un altre distint, a saber: fer-se unes cerveses amb els amics. Tant el fet d'inventar signes (la meteorologia) com el fet de consultar-los amb la finalitat d'anticipar-nos, són fets exclusivament humans.

L’autor també estableix una diferència entre els homes salvatges i civilitzats. Suposem ara que volem viatjar a algun lloc totalment desconegut. Els homes civilitzats som capaços de crear uns signes i, amb ells, avançar-nos al futur. Som capaços de fabricar una brúixola, un GPS o un aparell metereològic i consultar tots aquests aparells, de tal manera que ens apropem i ens anticipem al futur, bé siga omplint el dipòsit de gasoil o calculant el temps aproximat que ens costarà arribar al lloc de destinació. Els salvatges, després d’haver-se equivocat, aprendran el camí i potser arribaran a entendre alguns signes, una altra cosa ben distinta és que siguen capaços de construir-los. Un dia, després de classe, un alumne em plantejà un exemple que em resultà interessant. Suposem -em deia- que un home civilitzat se’n va a una illa deserta. Aquest home agafarà la brúixola, el salvatge es deixarà portar pels signes que detecte i si s’equivoca, aleshores recapacitarà i com que s'haurà familiaritzat amb el paisatge per on havia passat, mai més no optarà per aquest camí. L’home civilitzat, com que té pensament, té reflexió i com que reflexiona és capaç d’evitar futures desgràcies. Està clar que el pensament, generalment, ens fa la vida molt més còmoda.

Així som els humans: animals que pensem i que, per tant, reflexionem. Si reflexionem, aleshores ens anticipem. Quan dic que així som els humans, encara que no ho semble, també em dirigisc als polítics. I és en aquest punt on comença el meu raonament: Si els humans som animals que saben anticipar-se als seus problemes i els polítics són humans, la conclusió és clara: Els polítics poden i saben anticipar-se als problemes i, amb això, intentar prevenir-los. És aleshores quan qualsevol xiquet amb sentit comú es planteja les qüestions següents: Per què els nostres representants no es posen durs amb la corrupció? Per què deixen que passen tants anys perquè se celebre un judici? Per què deixen que la gent perda la casa i es quede al carrer? Per què han gastat tants diners en coses supèrflues i insignificants? És que no saben que retallar en sanitat afectarà en la vida de les persones? És que no saben que si retallen en educació afectarà en la intel·ligència i la reflexió de les persones?

La primera possibilitat lògica és que els nostres polítics no siguen animals amb pensament i, per tant, siguen éssers extraterrestres, açò suposaria negar una premissa massa evident, encara que graciosa. Ara entenc, doncs, per què no entenem això de la "simulación en diferido en forma de simulación". Els extraterrestres, com a tals, parlen un altre llenguatge. La segona possibilitat seria que se senten éssers superiors i consideren que se sacrifiquen tant per nosaltres que no tenen cap inconvenient a agafar una part molt més gran del pastís, aquesta és la lògica que potser ells deuen tenir al seu inconscient per tal de dormir tranquils. A aquest fenomen jo el denomine fenomen Popeye, no sols per la semblança que té el seyor Rajoy amb l'heroi quan infla els llavis, sinó perquè Popeye es menjava un quilo d'espinacs totalment convençut que ho necessitava. No obstant, Popeye era un heroi, Rajoy... Millor continuem amb la lògica! Cap també la possibilitat que els polítics vegen normal i natural el fet d'utilitzar el pensament per a prioritzar el seu interés personal sobre l'interés de la ciutadania. Aquesta tercera conclusió sembla coherent amb l’actitud que el senyor Mariano Rajoy i tota la cúpula del PP estan tenint en referència al cas de Bárcenas: callen com les putes. Per les xarxes socials hi ha molt d'humor al respecte, concretament em fa gràcia aquella fotografia del formatge marca President, que diu: "President, fàcil d'untar". La tercera possibilitat potser siga que molts dels nostres parlamentaris no veuen bé determinades coses, però callen per temor a represàlies. També circula per les xarxes socials. Com digué el cofundador d'Alianza Popular, el senyor Manuel Milian Mestre en una entrevista televisiva: “En política solo triunfan los mediocres y oportunistas”. Els que callen, atorguen i els que atorguen són vistos com a triomfadors, per tant, els que triomfen a la política són còmplices. Ja ho veiem, o bé tenim un govern d'extraterrestres o bé gentola orgullosa, corrupta i còmplice. Ara és quan convindria remuntar-nos a l'etimologia del concepte política: “Del llatí politicus, relatiu als assumptes del ciutadà”. S’ocupen els polítics dels assumptes dels ciutadans? Vinga va, i encara tenen el morro de dir-nos que ens apretem els cinturons.
Com veiem, la lògica avança amb peus de plom i no té massa mala llet. El sentit comú (de vegades exaltat) és molt més agressiu. Potser, els polítics no es posen d'acord amb la corrupció perquè no els dóna la gana i si no els dóna la real gana és perquè són ells els corruptes i no els interessa solucionar el problema. Els judicis tarden tant a realitzar-se perquè no canvien les lleis i si les lleis no canvien és perquè moltes vegades  jutges i polítics són els mateixos. Pensen en coses supèrflues perquè pensen molt en ells i en gaudir de la seua vida faraònica amb construccions faraòniques. Deixen que la gent perda la casa perquè els polítics i els banquers són els mateixos. Retallen en sanitat perquè així hi haurà més morts i menys gent a la seguretat social i sense pensió. I retallen en educació perquè d'aquesta manera les persones estarem menys formades i tindrem menys esperit crític. Així de clar, volen que siguem cavernícoles i que quan s'encenga la llumeneta del "logos" no siga per a reflexionar, sinó únicament per a sentir-nos culpables i considerem que cal apretar-nos més el cinturó. M'agradaria acabar amb un acudit que em contà un amic. Un home aparca el seu cotxe a la porta del Congrés dels diputats, aleshores la policia li explica que el retire perquè en breu sortiran els polítics. L'home respon: "No es preocupe, el cotxe té alarma".






martes, 1 de octubre de 2013

VIDA MONÀSTICA



Sempre m'ha cridat l'atenció això de la vida monàstica. De fet, fa uns anys vaig visitar per tercera vegada el monestir medieval císter de Poblet (Tarragona), en aquesta ocasió acompanyat per ma mare. Aquest monestir, dotat d'una bellesa gòtica i romànica indiscutibles, fou fundat el 1150 pel comte Ramon Berenguer IV amb l'objectiu de cristianitzar les terres reconquerides.

En un moment en què em vaig quedar abstret fotografiant les tombes dels reis Jaume I,  Pere el Ceremoniós, Ferran d’Antequera, el seu fill Alfons el Magnànim i Martí l’Humà, entre d'altres, vaig presenciar que ma mare estava parlant amb un d'aquells monjos. M’hi vaig apropar, me'l presentà i  em féu saber que, a més d’anomenar-se Francisco, era natural de Bétera, una localitat molt propera a València. Com que la vaig veure tan emocionada xarrant amb l'home, els vaig fotografiar junts perquè guardara per sempre un bon record. Abans d'anar-nos-en, però, el monjo em demanà un favor: si podia explicar-li unes cosetes de filosofia. Amb aquesta proposta vaig entendre que cinc minuts havien estat suficients perquè la senyora Rosarito, ma mare, li contara mitja biografia meua, no sols que era professor d’aquesta matèria a Lleida, sinó que, a més, era un xic molt llest. He de dir que aquesta darrera qualitat sempre l'exalta quan no hi estic present. Ja sabeu, és el que tenen les mares: davant de l'aparador amaguen els defectes.

L'home m'ensenyà la biblioteca, el dormitori –realment espaiós-, el menjador, la capella… Tot això em va fer sentir un privilegiat perquè era del tot conscient de la sort que havia tingut de poder contemplar el monestir des de dins i no des de fora, com el coneix gran part de la humanitat. Finalment, entràrem a una sala d'estudi. Em va cridar l'atenció que allà dins no precisaven de refrigeració, ja que els murs actuaven com a aïllants i termoreguladors. Com que estàvem al mes de juny, a l'exterior feia una basca considerable i la diferència de temperatura entre dins i fora era aplastant. A la sala d'estudi hi havia un monjo que llegia molt concentrat. Pel que m'explicaren, tant un com l'altre estaven estudiant Teologia i els havien manat un treball sobre el pensament de Friedrich Nietzsche, concretament sobre l'Anticrist. Un d'ells em comentà, amb un to purament irònic, que la regla benedictina del "ora et labora" l'havien canviada per una altra: "ora et estudia". Pel que semblava, a aquest senyor no li feia massa gràcia això d'estudiar! Vaig pensar que treballar a les vinyes ja havia esdevingut història, cosa que ja havia intuït (i que després vaig corroborar) abans d'entrar al monestir quan vaig veure el cartell de la coneguda Bodega Torres clavat entre les vinyes.  

L’orde de Cluny, creada pel duc d’Aquitània i comte de Mâcon, Guillem I, considerava que la pobresa individual que buscaven els monjos es feia possible únicament perquè la comunitat monàstica generava riquesa. Cal no oblidar que molts monjos, pertanyents a la noblesa, eren "oblati", o siga, oferits des de petits sense una vertadera vocació personal a canvi del prestigi i d’alguns beneficis que obtenien les famílies. Aquesta orde, de base benedictina, no se sentia a gust amb aquesta forma de pobresa, ja que es renunciava a la possessió personal. La realitat, no obstant, n’era una altra ben diferent. En efecte, sense cap tipus de problema, podríem qualificar aquesta pobresa com a "artificial" pel fet que  al monestir vivien com a reis.

És curiós com la vida monàstica, en un principi, no resultà interessant a l'església. Al principi, Sant Antoni Abat representà exemplarment la vida eremítica caracteritzada pel retir a la soletat, la pietat i la penitència. Després, quan començà a imposar-se la vida en comú totalment organitzada, els bisbes i l'església en general no ho veien amb bons ulls perquè la vida monàstica pretenia revitalitzar les formes més radicals de l'esperit evangèlic: la pobresa. No obstant això, amb el temps, allò es convertí en una arma de doble fil: un lloc on viure la religiositat amb l'oració i meditació, però alhora un lloc de cristiandat que anava creixent econòmicament i cristianitzant cada vegada més. Molta gent de classe social alta donava les propietats al monestir i així se sentia en salvació i també molt reconeguda per la comunitat. Tan important serà el monestir de Poblet, que finalment es convertirà en el referent més important de la Corona d'Aragó, per això que no és d'estranyar que els reis elegiren el monestir per descansar eternament. Tot siga dit, oficialment els reis estan soterrats ací, però queda el que queda després de la desamortització de Mendizábal, el traspàs a Tarragona i la tornada a Poblet. El que hi ha juga i juga molt per a atraure els turistes.

Finalment, amb quatre esquemes, els vaig explicar els aspectes que jo considerava més essencials del pensament de Nietzsche. Tot siga dit, no els convencé massa bé allò del "nihilisme" i del "vitalisme", menys encara la tesi del "superhome", "l'Anticrist" i la "mort de Déu". Per a què negar-ho…, la filosofia de Nietzsche els desagradava i els cabrejava a més no poder. No obstant, sí que entenien el relativisme existent en la nostra societat. Ells deien que el relativisme era conseqüència de la crisi de valors; jo, en canvi, ho veia (en part) com un símptoma positiu de la multiculturalitat: a l'Índia tracten les vaques com a entitats divines i ací les tractem com a animals que es poden menjar. Quan acabàrem, els vaig prometre que els enviaria uns bons apunts de Nietzsche; ells em prometeren que abans de llegir-los es prendrien alguna pastilleta per a evitar una indigestió pròpia dels estius calorosos. Com veieu, sempre amb el bon sentit de l'humor, aquests monjos! El monjo Francisco m'acompanyà a l'eixida. Ma mare, que esperava quasi dues hores, em mirà sospirant i alleugerida i em preguntà què havia estat fent durant tot eixe temps. Al cap i a la fi, jo simplement havia continuat l'amistat que ella havia encetat dues hores abans… A més, no crec que li molestara tant haver esperat tot eixe temps ja que ella sempre havia volgut tindre un fill religiós i aquella experiència era clarament interessant, sorprenent i misteriosa alhora.

Mentre ma mare i jo xarràvem d'altres afers, no podia evitar pensar en l'experiència que havia viscut: havia entrat dins del monestir de Poblet i havia donat classes als monjos que hi vivien. Interessant, no? Tal com poguérem observar per l'arquitectura, el monestir s'adaptava perfectament al principi del "stabilitas loci" (estabilitat en el lloc). Des del claustre es podia accedir a la biblioteca, a la cuina, a la capella i al menjador sense cap necessitat de sortir del monestir. El claustre era vist com un lloc de pas i mai com un lloc en el qual passar el temps  (antigament també passaven pel claustre per accedir a les granges). Al centre del claustre hi havia una font, l'aigua sempre fou vista com una purificació cristiana i un alliberament de l'energia negativa. El dormitori el tenien ubicat al primer pis, que tot siga dit, la regla de Sant Benet ordenava que havien de dormir vestits, tots junts, vigilats i els joves al costat dels més majors. A més, la regla benedictina marcava que al dormitori sempre hi hauria una espelma que il·luminara la instància. Mentre hi passejàvem, intentava imaginar-me com seria un dia qualsevol en la vida d'aquelles persones.

La vida monacal dedica molta atenció al temps. Així,  aquesta vida està marcada per vuit moments d'oració: Matines (entre dues i tres de la matinada), Laudes (a trenc d'alba), Prima (a l'eixida del sol), Tèrcia (al matí), Sexta (migdia), Nona (després de dinar), Vespres (al final del dia), Completes (abans de dormir). Com veiem, un dia ben ocupadet! El temps s'aprofita, però no existeix l'angoixa per aconseguir res, la gent camina tranquil·lament, sense estrés i sembla convençuda del sentit de les seues vides: la recerca de la veritat divina mitjançant l'oració. Segons Sant Bernat, la sexualitat és innecessària: l'amor no necessita ningú fora d’un mateix, l'amor a Déu i a un mateix és més que suficient.: "Escoltar Déu i estimar la veritat". En aquesta comunitat s'aposta pel silenci i la soledat com a manera d'assolir la veritat. Coneixent-me, estic segur que me’n pujaria per les parets de veure que ningú no em parla i que no puc parlar, em mossegaria les ungles i acabaria fabricant-me una mascota a l'estil del Nàufrag. No ens oblidem tampoc del menjar, normalment se solen fer únicament dues menjades i en determinats temps se’n fa una només, totes molt bàsiques, a base de verdura i fruita generalment.

Aristòtil quan parlava de la felicitat també feia referència a la vida contemplativa: en aquest cas una vida dedicada a la filosofia; no obstant, en el cas de la vida monàstica jo detecte un problema: la manca de llibertat. Què passa si t'entren ganes d'anar-te'n al cinema? Què passa si tens ganes de fer-te un gin tònic? No pots! I això resulta difícil! La vida monacal no deu ser gens fàcil! Quan la soledat, el silenci i l'estudi es converteixen en variables constants la cosa pot resultar molt agobiant. Cal dir també que gràcies a aquests sacrificis, els monjos medievals retragueren la cultura clàssica, sense la qual les nostres vides haurien sigut força diferents. 

Una vegada a casa vaig pensar en la importància que tenia l'escrivà en la vida monàstica. Aquestes persones treballaven també en soledat i ho feien amb freqüència en un scriptorium molt mal il·luminat. Aquesta tasca era tan laboriosa que danyava la salut, tant visual com física (els ronyons). L’"armarius" era el responsable d'assegurar que tots els monjos reberen llibres per a llegir i també la potestat de denegar l'accés a determinades obres prohibides (només hem de recordar El nom de la Rosa per poder entendre bé aquesta última dada). Fins al segle X, l’ armarius tenia també funcions litúrgiques: cantava l'octau responsori, aguantava el fanal mentre llegia l'abat i aprovava el material que es llegiria en veu alta a l'església. Els monjos escrivans també tenien un gran coneixement dels Salms, ja que cadascun d'ells almenys s'havia recitat una vegada a la setmana durant el període d'estudi i n’anotaven i  en conservaven els comentaris. A continuació, nemotècnicament els passaven a la Sagrada Escriptura. Generalment, tenien un gran coneixement dels textos que copiaven. L'acte de transcripció es convertia també en un acte de meditació i d'oració i no de mera còpia. Els escrivans traduïen, però eren controlats en tot moment pels armarius i no podien fer qualsevol cosa. L'ofici d'escrivà era molt pesat, res a veure amb l'ofici actual de traductor. A ells, els devem evidentment moltes traduccions i recuperacions de determinats pensadors clàssics. Això és un avantatge o un inconvenient? Per a respondre aquesta pregunta, pense que és molt important la perspectiva des d’on ho mirem. Així, ens podem plantejar les qüestions següents. Ens han transmés cultura o ens han manipulat la informació dels nostres clàssics? Va meréixer la pena l'existència d'aquests intel·lectuals dedicats a la vida monàstica? No en tinc cap dubte! Això sí, posa'm un gin tònic!



viernes, 23 de agosto de 2013

INDEMNIZACIÓN EN DIFERIDO EN FORMA DE SIMULACIÓN


Nicolau Maquiavel, en el seu conegut tractat de política El príncep, ens explica les qualitats que, almenys, ha d'aparentar tenir un bon governant. Aquest ha d’ésser no només lleial, íntegre, religiós, compassiu i humà, sinó que ha de tenir l'ànim disposat per a les possibles variacions de la fortuna. Malgrat tot, si no aconsegueix posseir-les, haurà de fer tot el possible per simular que sí que les té, ja que realment –ens diu- les persones mai no jutgem el que és, sinó el que veiem i els sentits, encara que no sempre són fiables, són la font de més confiança  de què disposem per tal de jutjar algú o alguna cosa. Això és,  "Tothom veurà el que tu sembles, pocs s'adonaran del que tu ets…”. En aquest sentit, de vegades, tenim un alcalde que condemnem d'ignorant per ser massa honest o el considerem aprofitós per llançar-se massa compulsivament en projectes ambiciosos pel bé de la ciutadania encara que, actualment, i pels casos de corrupció que estem vivint, l’aparença sí que importa.

A aquestes característiques aportades pel filòsof florentí, jo n’hi afegiria dues que, personalment, considere clau i que, per tant, hauria de mostrar qualsevol representant si vol aconseguir guanyar en credibilitat, tret bàsic i imprescindible en aquests quefers: la decisió i la fermesa. No obstant, malgrat la importància d’aquestes últimes, crec que no ens podem oblidar tampoc de la fortalesa, ja que és una virtut necessària per superar els obstacles i no rendir-se davant de les adversitats. De fet, ja sabem com de viscerals podem ser els humans; hi ha dies en què tot ho valorem positivament, però a la primera de canvi, siga pel motiu que siga, tot ho critiquem i res no ens sembla òptim. D’aquestes darreres paraules se’n desprén, doncs, que la paciència també ha d’ésser una virtut que ha de precisar un bon governant. Arribats ací, ens podríem plantejar una pregunta que, si ho mirem de forma objectiva, no solament ens hauria de resultar òbvia, sinó que sobretot ens hauria de preocupar. Té el nostre representant polític totes aquestes virtuts?

Els nostres representants polítics coneixen ben bé la situació de crisi que estem patint: falta feina i sobren despeses. Però fins i tot així,  coneixent la corrupció d'Iñaki Urdangarin & Cia, tenint consciència d'allò que ha passat a determinades caixes financeres o en determinats grups sindicals, els nostres representants actuals es veuen implicats (directament o indirecta) en casos de corrupció fins a tal punt que no es preocupen gens ni miqueta per donar explicacions i tranquil·litzar la ciutadania. No es tracta de posar-se el tratge i elaborar un discurs preparat (això és simplement un rentada de cara), la bona imatge política s'aconsegueix treballant diàriament i mostrant que les mans estan ben netes. Però clar, com que no donen cap aclariment ni justificació contundent, això ens dóna com a votants i, sobretot, com a persones que estem pagant, amb l’aigua al coll, de les nostres butxaques, les tan summament sol·licitades cadires parlamentàries, tota la potestat per a formular-nos una sèrie de qüestions: Aquesta gent està compromesa amb la ciutadania? Els interessa realment que confiem en ells i que estiguem plenament satisfets?

Alguns pensaran que les explicacions s'han de donar únicament davant d'un jutge, però no ens enganyem, la política i l'ètica no s'oposen i ara més que mai ha de ser més activa, ja que la informació es globalitza i els ciutadans hi accedeixen ràpidament mitjançant l'accés a la xarxa. Si són bombardejats de notícies negatives relacionades amb els nostres polítics i aquests callen, ja la tenim ben muntada! Si el polític vol guanyar-se la confiança del poble, ¿no hauria de suprimir les pasarel·les de moda on viuen eternament i  optar per baixar de l'escenari i apropar-se al públic? És veritat que ja va sent habitual que alguns polítics de primera fila ens mantenen informats de les seues agendes mitjançant l'ús de xarxes socials, però el tema no és tan simple, va més enllà, és un greu problema d’actitud. ¿Coneixeu cap motiu pel qual un polític no hauria de donar explicacions quan cauen sobre ell (o el seu partit) indicis de corrupció? És de sentit comú, no? Posar el cap sota l'ala, no ho veig massa normal! El problema, possiblement, és que no s'han de donar explicacions, sinó que s'han de desmuntar proves i això és molt més difícil.

És autènticament penós que el nostre president del govern, després d'haver-hi motius més que suficients que l’inviten descaradament a donar la cara, se l’haja de forçar a donar explicacions al Parlament i quan  ho fa el tio s’hi presente amb un discurs preparat i no responga pràcticament cap de les preguntes clau que se li plantegen i que, al cap i a la fi, interessen als ciutadans. Ja sabem que, com diu la dita, qui calla, atorga. Per què eixos missatges amb Bárcenas? No hi ha resposta. Per què el senyor Bárcenas, sense ser tresorer, conservava el seu despatx al carrer Gènova, 13? No hi ha resposta. Com ha aconseguit eixe individu els 22 milions d'euros que té a Suïssa? No hi ha resposta. Què passa amb allò que es publicà als periòdics de l'agenda de Bárcenas? No hi ha resposta. És tot mentida? Ni mu, no hi ha resposta… El tito Rajoy no diu ni mu.... Senyor Mariano Rajoy Brey, des de la meua més absoluta indignació li dic que és necessari que done explicacions perquè ja no tan sols es tracta d'un simple rumor de xarxa, són notícies que han sortit publicades, ja a hores d'ara, per tot el món i que tenen escandalitzada la seua col·lega alemanya, senyora Merkel. Possiblement l’excel·lentíssim senyor President va comparéixer per la mala imatge que a Europa estava prenent la temàtica espanyola en relació al cas Bárcenas. Però res, ell, aparentment molt tranquil·let, com en un món a part, fins i tot s’atreví a afirmar que estem eixint de la crisi i que ja comencem a veure la llum després de tant de temps dins del túnel. Ja estem una altra vegada amb  España va bien! Olé, això és un capotaso d'eixos que feia el Cordobés a l’estil del salto de la rana. Tan idiotes ens veuen? Senyor Rajoy, a vosté li ha passat com als sofistes, arribà un moment històric en què aquests pensadors es trobaren amb Sòcrates i, amb ell, ja se sap que no triomfava ni la dissuasió ni la persuasió. Ara bé, per a què negar-ho, els sofistes tenien una elegància retòrica aplastant amb la qual sempre tancaven la conversa i que vosté no posseeix ni de ben lluny. Davant de les acusacions, aquest senyor ha silenciat, ha evitat, ha generalitzat i quan no ha sabut per on eixir, ha esquivat. La seua intervenció em recorda la pel·lícula de Silvester Stallone Acorralado.  

Sí, el president del Govern, Mariano Rajoy, intentà eixir-se'n amb la seua amb un discurs preparat i superficial. Començà demanant disculpes: "Me he equivocado…". Reconegué haver-se equivocat per confiar en el senyor Bárcenas. No obstant això, en cap moment reconegué treballar amb diners en B, evità parlar sobre la conversa telefònica amb l’extresorer, esquivà el tema sobre el qual el senyor Bárcenas continuava tenint despatx sense tenir cap càrrec al partit ni de quina manera havia aconseguit tenir eixa gran quantitat de diners al banc. És més, intentà donar-li naturalitat al fet que en el seu partit s'han pagat sobresous: "Como en todos los sitios", afirmà. Quèeeeee? Serà canalla! Ací teniu, ciutadans, una altra estratègia: quan t’acusen d’algun acte il·legal o immoral el que has de fer és atribuir el mateix acte a altres persones que també pequen d'aquesta il·legalitat. Veieu l'estratègia de generalitzar quan no hi ha raons? No m'agradaria pensar que tots els partits naden en l'abundància com per donar eixos sobresous, com tampoc no m'agradaria creure que tots els partits si tingueren diners treballarien amb sobres. Altrament, quan nadem en l'evidència, no es tracta de reconéixer sinó de demostrar el contrari del que consideren els mitjans de comunicació, els tribunals de justícia i la ciutadania.

Amb tot, és completament normal que la gent se senta alienada d'aquests politicutxos que només saben fer el ridícul, però que, malauradament, ignoren què és això. De fet, a tall d’exemple, recordem que fa tan sols un parell de mesos a la senyora María Dolores Cospedal se li preguntà sobre el contracte i indemnització de Bárcenas. Ella, engolint saliva al principi i travant-se en tot moment, respongué:" la indemnización que se pactó fue una indemnización en diferido, y como fue una indemnización en defin....en diferido en forma efectivamente de simulación deee simulación o deee lo que hubiera sido en diferido en partes de una de lo que antes era una retribución tenía que tener la retención a la seguridad social, es que sino hubiera sido...... eh ahora se habla mucho de pagos que no tienen retenciones en la seguridad social ¿verdad? pues aquí se quido.. se se quiso hacer como hay que hacerlo…". Claríssim com l’aigua, no? A qui ho entenga, li regale un pernil! A Internet, òbviament, se n’hi ha fet molta mofa. De fet, he vist un muntatge en què aquesta dona –que no perdem de vista que és ni més ni menys que l’actual Secretària general del PP i Presidenta de la Comunitat de Castella-la Manxa-, explica les seues entenedores i lúcides paraules a Risitas (personatge conegut televisivament per l’expressió Cuñaoooo) i aquest es riu i li diu: "No te entiendo qué me quieres decíii". És descollonant, però compte!, aquests són els qui guanyen milionades, els qui tenen pagues extres, grans dietes, els qui acabaran ocupant un càrrec còmode de conseller a dins d'una multinacional i continuaran cobrant sous astronòmics. Aquesta gentola és, en diferido, la que ens representa, això sí, però no en forma de simulación, sinó de veritat, de veritat de la bona… M'enteneu, no?

Continuem i reprenguem ara allò amb què començàvem i que ens deia Maquiavel: "Tothom veurà el que tu sembles, pocs s'adonaran del que tu ets". Els polítics tampoc veuen massa bé el comportament que està tenint el senyor Rajoy. No foren paraules positives i d’agraïment  precisament el que soltaren després de la seua intervenció al Senat (recordem que la compareixença es va traslladar a la Cambra alta ja que el Congrés estava d’obres –i, per cert, quines obres més aigualides han resultat ser!-). Rubalcaba es negava al fet que la vida política es "berlusconitzara" i afirmà que els missatges eren clarament els d'un soci amb un altre soci en apurs. La senyora Rosa Díez, en la seua segona intervenció, mantingué l'esperança que dimitira, Joan Baldoví cità ni més ni menys que Jesucrist: "Me negarás tres veces!" El senyor Coscubiela afirmà seriosament: "Usted es políticamente un corrupto". Olaya Fernández Dávila replicà a propòsit del discurs de Rajoy  que "El bochorno de España en el exterior es de usted y de su partido. ¿Cree que están legitimados para exigir al pueblo más austeridad?». Aitor Esteban posà el dit a la nafra: "Usted se ha jactado de que la oposición no tiene mecanismos para hacerle dimitir. Si no los hay, debería haberlos". Estic completament d'acord amb aquesta darrera declaració: tots sabem que una cosa és el ser i l'altra, el deure. El senyor Cayo Lara també pegà fortet: "Las mentiras tienen las patas muy cortas y que se han descubierto en los mensajes de móvil: «¿Por qué esos mensajes? ¿Qué tipo de pacto tenían?». Recordeu allò de les converses? Vos les recordaré jo: "Luis, nada es fácil, pero hacemos lo que podemos" o també: "Luis, te entiendo, mañana te llamaré". No hi ha una altra explicació: el senyor Bárcenas els té agafats a tots dels ous!. La compareixença de Rajoy fou desastrosa, una compareixença sense gens d'estil en la qual s'atreví a utilitzar frases que el mateix Rubalcaba havia pronunciat, amb la intenció de demostrar que no s'estaven complint. No estaria malament que el senyor Rajoy es buscara un altre assessor per fer el pallasset, ja que resulta molt estranya eixa estratègia de traure de context les frases d'un representant polític (cal recordar que eixa pallassada del Fin de la cita es convertí en Trending Topic a Twiter).

Ah, per cert, no sé si haureu investigat què significa això del diferido, però el senyor Bárcenas fou acomiadat sense negar-li el pas a l'oficina, conservant-li la plaça de garatge, el despatx, el cotxe oficial, el sou, els incentius (que, curiosament, ell es marcava) i la salutació cordial. Fins i tot, el jefe el telefonà per donar-li mostres de suport. Supose que a açò li diuen ara indemnización en diferido! Home, realment és l'empresa en què tots voldríem, si no treballar, almenys sí ser acomiadats! Com veiem, aquest és un govern ple de compassió, lleialtat, integritat i bondat. Veieu com, al final, els dolents no són tan dolents?




IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...