sábado, 11 de marzo de 2017

MERCEDES MILÁ Y EL ARGUMENTO AD HOMINEM

El pasado 5 de Marzo, Mercedes Milá participó como invitada en el programa Chester in love presentado por Risto Mejide. Pongámonos en contexto indicando como procede una de las partes más entretenidas del programa: va saliendo gente y reflexionando sobre cualquier idea, afirmación o aspecto público del invitado.
En esta ocasión, el bioquímico e investigador valenciano, José Miguel Mulet, desde su pequeño escenario, arrebató contra la tesis de la "enzima prodigiosa" tan defendida por el japonés Hiromi Shinya y ahora respaldada en varios medios televisivos también por Mercedes Milá. Entre tantas afirmaciones que hizo el profesor, quiero destacar la siguiente: "las enzimas prodigiosas no existen sino que son proteínas que cuando las comemos se rompen en cachitos y se degradan" Vaya por delante que, a dia de hoy, son mayoría los nutricionistas y/o bioquímicos que catalogan de "pseudociencia" o simplemente "religión" el planteamiento de la enzima prodigiosa.
Después de la rápida y breve intervención del prestigioso bioquímico, Risto Mejide se tumbó en el sofá y consultó su teléfono móvil no sin antes afirmar que empatizaba con él y con lo que le iba a caer encima. ¡Si eso es empatía, apaga y vámonos! Mercedes Milá respondió con cierta soberbia y, como siempre, creyendo sentar cátedra, así, tajantemente: "Lo primero que te digo es que te leas el libro y adelgaces, porque estás gordo”. Ante semejante salida de tono, el investigador consiguió salir al paso, avergonzado, con un "gracias por decírmelo, porque tengo espejo", afirmando también un tanto cabizbajo: "Tengo un problema de ansiedad", aspecto clave que la periodista pasó por alto y que cualquier persona preocupada por la salud pública, jamás ignoraría puesto que la ansiedad es una de las principales causas de la obesidad y de otros transtornos alimentarios.
Seamos serios, Mercedes Milá actuó sirviéndose de un "argumento ad hominem". En lógica se conoce como argumento ad hominem (del latín, «contra el hombre») a un tipo de falacia (argumento que, por su forma o contenido, no está capacitado para sostener una tesis) que consiste en dar por sentada la falsedad de una afirmación tomando como argumento quién es el emisor de esta. Para utilizar esta falacia se intenta desacreditar a la persona que defiende una postura señalando una característica o creencia impopular de esa persona. Así procedió Mercedes, desvió el tema de discusión y atentó contra la persona intentando ridiculizar a su interlocutor. La periodista, además insistió con afirmaciones del tipo: "tu cintura no es saludable..." El profesor, conservó las formas, recalcando en varias ocasiones que el debate giraba alrededor de la "enzima prodigiosa" y demás afirmaciones relacionadas con la nutrición y la salud. De hecho, finalmente el señor la invitó a que defendiera una dieta saludable pero sin arremeter contra el consumo de la leche y sin defender tales cosas. Menos mal que apareció Risto para separarles, puro espectáculo, a buenas horas...
Después de haber ojeado algunas declaraciones que ciertos especialistas en bioquímica o nutrición han hecho públicas, todo apunta a que el libro del japonés, La enzima prodigiosa, carece de rigor alguno. Sin embargo, ahora son varias las cosas que me preocupan. La primera, que las personas no hayan percibido la falta de respeto o humillación que propinó la periodista al señor ¡ Seamos serios, así no se puede ir por la vida!' Debería preocuparnos si en el momento que pase la tormenta todo estará olvidado. La segunda cosa que me preocupa es que la gente considere esto un habitual escenario en el que conviven dos opiniones distintas pero igualmente respetables. Pero no es así, en la ciencia no es bueno hablar de opiniones porque si así fuera yo podría opinar que los burros vuelan o que la velocidad es igual al tiempo por el radio al cuadrado. En el campo científico, hay que observar únicamente el rigor, lo otro es simplemente espuma... Dicho esto, hay que ser tajantes con el tema, zapatero a sus zapatos, el señor José Miguel Mulet es un experto en bioquímica, ella es una periodista. ¡Juzguen ustedes mismos quién es más fiable para hablar de enzimas y alimentos!
Repito, investiguen y juzguen ustedes si esta señora merece estar en primera fila del periodismo. Más bien yo la situaría allá arriba, a la derecha del padre, allá por encima del bien y del mal, muy lejos del mundanal ruido terrenal. Pero seamos también consecuentes, somos nosotros quienes la hemos hecho millonaria con el programita este que presenta desde hace mil años. ¡Tenemos lo que nos merecemos!
En lo que respecta al canal Cuatro, considero que debería hacerse responsable de lo ocurrido. Sería un despropósito que se pegara carpetazo al tema ya que en muchos centros educativos más de un niño habrá llorado después de que lo llamaran "gordo". Simplemente les diré que, como profesor de filosofía, me he visto en la obligación moral de ponerles este bochornoso vídeo a mis alumnos para que así reflexionen libremente sobre aquello que sucede en la televisión. Pues lo dicho, la cosa es muy seria ya que el sobrepeso es uno de los principales argumentos que se usa hoy en día para hacer bullying a los niños. Ah, se me olvidaba, el señor Risto, por omisión, también es responsable puesto que en ningún momento condenó la conducta de la periodista. Pues eso, Canal Cuatro, Mercedes Milá y Risto Mejide, tic tac tic tac.... No vengáis luego emitiendo programas sobre el bullying sin haber pedido antes disculpas a toda la ciudadanía. En ese caso, vaya por delante la dedicatoria en boca de Artur Schopenhauer: "Predicar moral es cosa fácil; mucho más fácil que ajustar la vida a la moral que se predica"
Tengo que reconocer que ni los contenidos que trata la periodista, ni las formas como lo hace, me interesan en absoluto...Pero jamás he dicho nada porque he considerado que era cuestión de gustos. Ahora bien, en este caso no juzgo las formas, que tampoco me agradan, juzgo el contenido de sus palabras y creo que hay que ser tajantes con el tema: ¿A qué esperan para pedir disculpas? El tiempo pasa: tic tac tic tac...En caso de que no lo hagan, sepan ustedes que se habrá abierto la veda...

miércoles, 4 de enero de 2017

POR A LA MORT

Resultat d'imatges de hombre viejo con bastón paseando
Aquest matí m'he trobat amb un senyor major del meu poble que passejava per la porta de ma casa agafat del seu inseperable gaiato. Quan l'home s'ha percatat de la meua presència, ha anat disminuïnt la velocitat i reduïnt marxes fins que finalment ha estacionat davant meua. Després d'una potent alenada i dues o tres bocanades d'oxigen, alçant uns centímetres el seu bastó amb un moviment tremolós i un tant expressiu, m'ha dit:

- Ai xiquet, els genolls i les cames no em funcionen.

Una vegada recuperat, ha focalitzat la seua lenta mirada en l'interior del meu garaig i inmediatament ha proseguit senyalant el meu cotxe amb la punta del seu bastó:

- Què fas, netejant el cotxe? Em podries posar una mica de gasolina d'eixe cotxe tan bonic que tens ahí aparcat? Eixe cotxe, arreu arreu, valdrà un millonet de pessetes.

Aquest senyor sempre m'ha demostrat tenir un gran sentit de l'humor. Com a mi també m'agrada la broma li he explicat que el meu cotxe funcionava amb gasoil i no amb gasolina com ell realment pensava. A continuació, he seguit:

 - Si vosté s'anima a canviar de combustible jo li puc posar gasoil, però pot imaginar-se quin seria el final...

L'home, amb un entranyable somriure, m'ha contestat:

- Ni gasoil ni gasolina xiquet, deixau estar, tot és broma, allò que realment voldria és tindre 20 anys menys. Ja tinc quasi un segle de vida, saps? Jo crec que ja sóc un poc majoret...

Li he dit que de moment, no s'ha inventat això de poder llevar-nos edat. No obstant, he continuat:

- Ara bé, allò que sí està en les nostres mans és aguantar amablement el que ens passa. O siga, és preferible suportar el dolor amb paciència i amabilitat. També podem  cuidar-nos descansant i acudint al metge perquè ens recepte alguna coseta que ens suavitze una mica el dolor...Però llevar-nos edat, això no és possible...

L'home m'ha explicat que tampoc li preocupa massa això d'anar-se'n cap allà... M'ha dit també, amb les seues paraules, que té la maquinària massa oxidada i que tampoc li fa massa gràcia això de donar feina als altres. Curiós, veritat? Resulta impactant com, mentre hi ha gent que té pànic a morir, hi ha d'altres que veuen la mort com un estat, encara que indesitjable, almenys sí natural.

Cal ser conscient que el tema de la mort semmpre ha sigut ocultat, amagat, negatiu, evitat, esquivat....Però clar, en definitiva som animals, simplement això: animals. No som ni superherois, ni sobrenaturals, ni infinits, ni immortals, ni molt menys superiors a la resta d'animals...Som això, animals, animals que pensem,  això està clar, però animals a fi de comptes. Animals mamífers com un gos, com un gat o com un porc. I més prompte que tard ens n'anirem cap allà, al mateix lloc que aquest estimat home.

D'altra banda, convé que cuidem els nostres majors, ells són font de saviesa però també són els qui han treballat pel nostre present. Compte amb això: no deurien ser mai cap molèstia, més bé haurien de ser prioritat en la nostra societat. Els nostres majors són, en acte, allò que nosaltres som en potència. I pel que fa a la mort, tampoc us preocupeu massa, a fi de comptes, quan la mort vinga, en eixe moment, nosaltres ja no hi serem...Si hi ha una veritat més gran i evident en este món és que tots passarem o bé per la caixa o bé cremats entre brasses, això sí, sempre i quan no inventen altra cosa més moderna que tampoc m'extranyaria.

lunes, 2 de enero de 2017

FELIZ NAVIDAD Y PRÓSPERO AÑO NUEVO.


Resultat d'imatges de falsa navidadYa en Noviembre, las luces de colores, los Papás Noeles y la música navideña invaden nuestras calles anunciando la llegada de la Navidad. Los centros comerciales ponen toda la carne en el asador con la intención de despertar nuestra bestia negra del consumismo que late silenciosamente. Todos reconocemos que detrás de la parafernalia subyace un mensaje subliminal: “gástate el dinero, es ahora el momento”. De hecho, la mayoría consideramos inevitable vaciarnos los bolsillos saliendo de compras y haciendo regalos a nuestros seres queridos. Seamos sinceros, este consumismo actual es alarmante y ha llegado ya a cotas demasiado altas. Pero la cosa es más grave aún si analizamos nuestra  situación económica, totalmente incoherente con el comportamiento compulsivo, masivo e irreflexivo que tenemos por comprar. Mejor no nombrar datos de pobreza no sea cosa que pillemos a alguno de ustedes masticando cigalas u otros crustáceos tan peligrosos para el paladar.

En lo que concierne a nuestras decoraciones navideñas al menos huelen a sinceridad, en realidad son puestas para crear un clima familiar y de proximidad en nuestro entorno. Si nuestras calles prolongan este clima, bienvenida sea la decoración, pero generalmente no es así en tanto y cuando se meten en nuestro inconsciente estimulándonos a gastarnos la pasta, aunque sea con bolsitas llenas oxígeno. De hecho, la cosa se ve más clara si analizamos el origen y la función que tiene Papá Noel en nuestra sociedad: es americano, gordo y trae siempre muchos regalos. ¿Pero los regalos quién los paga? El papá, no el Noel sino generalmente el mileurista o incluso el que se encuentra en el paro, apunto de ser desahuciado y le cuesta llegar a fin de mes. Entiendo que algunos utilicen esta fiesta religiosa como trampolín para descansar, salir, estar con la familia, lo que hacemos las personas cuando no trabajamos. Pero por favor, permítanme que separe la alegría festiva del desbarajuste y el consumismo exagerado, no quiero ofender a los más necesitados. Cada cual haga lo que quiera en su casita, si uno quiere poner ciervos de madera que ponga ciervos, si otro quiere poner cabras montesas que las ponga, si desea iluminarse todo su chalet y contratar 10,000 vatios de potencia para que resuenen villancicos las 24 horas del día, allá ustedes, si se lo permiten sus vecinos... De hecho, como dice mi querido amigo y militante de la vida, Carlos Moukarzel: no decoran igual Donald Trump que José Mújica. Eso sí, la vía pública es de todos, señores, y esa iluminación cuesta dinero.
Por otra parte, en estas fechas tan señaladas nos enviamos mensajes con imágenes prediseñadas. Resulta curioso, con la importancia que le damos a estas fechas y ni  siquiera nos paramos a elaborar nuestro propio mensaje en función de a quién vaya dirigido. ¿Dónde están las postales navideñas? ¿Ubi sunt? La cultura de lo precocinado y recalentado resurge con más fuerza en estas fechas tan entrañables: el mismo vídeo que te envía tu mujer o tu novia, te lo envía ese amigo con el que compartes ducha en el gimnasio, ese mismo al que le ves el culo todos los días. Bienvenidos al copia y pega, el mismo copia y pega que utilizan los chavales cuando hacen trabajos del instituto, el mismo copia y pega que tanto nos cabrea a los docentes. Autenticidad, seamos serios, si quieres a alguien, si alguien te importa, sal de tu zona de confort y llámale o envíale un mensaje personal, que salga de tu corazón, de tu alma o al menos de tu puño y letra. Seamos serios: deja de hacer lo que la mayoría. Siendo sincero prefiero apagar el teléfono que estar leyendo imágenes y mensajes precocinados, todo sea dicho, algunos con faltas de ortografía imperdonables. Llamadme raro, me da igual, pero no entro al trapo, es algo superior a mí...
Venga, va, tiremos la casa por la ventana: la vajilla más nueva, el marisco, los polvorones, el champagne, los turrones, el entrecot, el solomillo y los padrinos a rascarse los bolsillos sí o sí....Son navidades y hay que estar ahí, comiendo y con gente, rodeado de mucha gente, aunque esa gente te la sude, aunque sólo compartas con ella tu tercer, cuarto o incluso quinto apellido. Así es la navidad, una época en la que aumentan las visitas al psiquiatra pero también un periodo en el que por imperativo hay que sonreír, una época en la que hay que cantar villancicos y también hay que brindar sonriendo por un año nuevo. Bienvenidos a la navidad, una época en la que tu vida es perfecta, en la que saludas a todo el mundo, en la que eres bueno, bondadoso y solidario... Seamos sinceros, así es la navidad, una época en la que más que sentarte para compartir, te resignas a soportar ese primo machista o esa cuñada pija y prepotente. Así son las navidades, un periodo en el que se te exige presencia física, una época en el que nos olvidamos de la interiorización, para eso ya tenemos a Paolo Coelho o acudimos a nuestro life coach.  
Independientemente de cuales sean los orígenes de la navidad, resulta muy curioso que la celebración navideña nos someta a una serie de obligaciones cuidadosamente diseñadas y estructuradas de forma rígida e inamovible. Independientemente de las creencias místicas, es innegable que entorno a la navidad gira una interesante combinación de actitudes y sentimientos, tales como la entrega, el perdón y la culpa. Pero seamos sinceros, muchos asesinamos la celebración cristiana religiosa pero contribuimos, puede que de manera inconsciente, a que haya otras creencias, normas morales y rituales nada humanos. Así es, profanamos lo sagrado, olvidamos el nacimiento de Jesús pero colgamos esos papás noeles diminutos y luces intermitentes en nuestros balcones. Nos olvidamos del adviento y el perdón pero hacemos grandes regalos y estrenas a golpe de cheque o talonario. Sin embargo, la simbología cristiana aguanta y sigue resistiéndose: el nacimiento de Jesús, la estrella de Belén, las campanas anunciando la buena nueva y los regalos que se intercambian a modo de símbolo y como recuerdo de los magos de Oriente.
Quiero desearos paciencia, mucha paciencia, para rematar visitas y compartir mesa los pocos días que nos quedan. Ya sabéis lo que cierta cantante española le decía a su mediática pareja en plena persecución paparazzi: "Enseña dientes...".  Pues eso, aplícate el cuento si realmente te importa lo que piensen de ti, suele dar muy buen resultado. Eso sí, no te sorprendas que en la mesa haya alguien a quien le moleste tu alegría y entonces enseñe más dientes que tú. Si esto ocurre, tranquilo, a fin de cuentas: "el hombre es un lobo para el hombre", animal competitivo, como bien supo ver Thomas Hobbes. Si se da el caso, no saques los colmillos, dicen que la respiración profunda o diafragmática no va nada mal y además libera los chacras y ayuda a focalizar la atención . Mira por dónde, al final, habrá que echar mano de esas infusiones con efecto inmediato: Buckay, el mindfulness y la nueva religiosidad, eso sí que no me lo esperaba....

De estas navidades me quedo con la ya tradicional visita que mi vecino José María me hace por el tejado. Es lo que tiene tener como vecino a un ser tan querido. ¡Que ese ser sea tu hermano, eso ya es el colmo! Llegados a este punto, permítanme, ahora sí, que les desee Felices Fiestas y un próspero año nuevo.

                                                                                                                Sergi Pascual
                                                                                                                Filósofo y Teólogo









martes, 27 de diciembre de 2016

TOLERÀNCIA

Resultat d'imatges de chino poniendo arroz a su difuntoEra un dia d'hivern i en aquell xicotet cementiri hi havia una dona major posant-li flors al seu estimat difunt. Una vegada dalt de l'escala, la senyora considerà que havia d'aprofitar l'ocasió per torcar, una mica, la pols a la làpida i d'aquesta manera aconseguir també que lluïra la fotografia del seu adorable marit.

Conservant la calma d'aquell lloc sagrat, s'apropà, molt silenciosament, un home xinés de mitjana edat. Aquest senyor repetí la mateixa operació: agafà també una escala per poder accedir a la quarta altura que era casualment on es trobava el seu difunt. Una vegada pogué accedir a la làpida en qüestió, tragué un plat d'arròs (que tenia guardat dins d'una bossa de plàstic) i el diposità, molt pacientment, en el lloc destinat a les flors. Quan la dona que estava just al seu costat es percatà de la situació, li digué:

- Senyor, vosté realment creu que el seu difunt es menjarà  l'arròs que li acaba de posar? 

Inmediatament, el senyor, li respongué:

- Sí sí, estic plenament convençut. Jo crec que el meu estimat difunt es menjarà l'arròs just quan el seu puga olorar les flors que vosté, tan delicadament, li acaba de portar.

-----------------------------------------------------------------------------------------

La intolerància disminueix quan fem servir el llenguatge per preguntar i informar-nos i no per a sentenciar, etiquetar i prejutjar. 

martes, 20 de diciembre de 2016

EL FENOMEN RIUÀ

La imagen puede contener: cielo, exterior y naturaleza
Al meu poble, hi ha més ambient que el dia de Festa Major. La gent es desplaça amb vitalitat d'un lloc a un altre i es saluda amb empatia i solidaritat: "Xe, com estàs?, anem a veure com va el riu..." Els xiquets, lliures de classes, queden admirats per un fenomen natural, en ocasions novedós i totalment extraordinari: el cabal del riu Xúquer. Els més majors reviuen una experiència del passat més o menys tràgica i desenterren històries que semblaven oblidades però permaneixien en l'inconscient. La curiositat supera la preocupació i sols uns quants preveuen un gran desastre. No hi ha res d'extrany, els humans ens sorprenem davant les meravelles naturals i ens enganxem a experiències sublims com ho és, en aquest cas, la pujada del riu xúquer o les imatges (també vídeos) relacionades amb el fenomen que ens enviem a través de la missatgeria instantània o les xarxes socials. En definitiva, el fenomen riuà està servit.

Finalment tot està controlat. Això sí, com sempre, a pagar-la els llauradors. És l'etern retorn, ara declararan zona catastròfica en alguna zona geogràfica i els agricultors cobraran quatre gallets per a comprar-se tabac, pipes o fer-se quatre casalles....Ahí ho teniu senyors llauradors, els qui no heu venut la taronja, ja no cal que es preocupeu, la teniu al terra, massa madura o inclús podrida... I la cosa té collons, els llauradors, com de costum, passaran pàgina, trauran pit i amb el cap alçat seguiran endavant amb valentia i plena convicció de que el proper any tot anirà molt millor i podran traure algun duret de la taronja. La majoria, oblidarem els més perjudicats i ens quedarem amb una experiència impactant però sobretot divertida.

La gent pregunta i s'expressa amb èmfasi: com va el riu? Ha pujat? Com ho veus? Què diuen? Se n'eixirà? Mare meua, quina barbaritat! Plou per dalt? Has llegit l'avís d'emegència? Recorde la pantanà del 82 que vaig haver d'anar-me'n a Corbera....Tots es mouen amunt i avall, xiquets amb els seus pares, parelles agafades de la mà, hi ha qui aprofita per traure el gos a passejar.....Xe, el camí del riu Xúquer al seu pas per Riola sembla el Paseo de la Castellana de Madrid o les Rambles de Barcelona. A Riola encara hi ha vida, vitalitat, però compte: curiosament és sols un fenomen natural (mullat de certa alarma social) és capaç de provocar-nos eixa admiració. De fet, caldria valorar fins a quin punt podríem introduir una mica d'aventura en les nostres vides. Els grecs contemplaven tragèdies (Edipo Rey, l'Antígona...) i experimentaven eixe alliberament de la tensió emocional acumulada. És una evidència que ens hem tornat molt racionals i hem oblidat la nostra dimensió dionisíaca més primitiva i natural. Caldria que ens ho miràrem si necessitem més passió a les nostres vides...



Amb el fenomen riuà d'aquestos dies hem viscut un moviment humà que ens pot servir per entendre el naixement de la filosofia. De fet, en època presocràtica, els humans quedaren meravellats davant determinats aspectes de la natura i conseqüentment es preocuparen per donar una explicació coherent i racional: el foc, la terra, l'aire, l'aigua o allò indeterminat com la causa del cosmos. A partir d'ahí, els humans començàrem a reflexionar i a substituir el mite pel logos, la imaginació per la raó i el pensament. I així, fins ara...No obstant, tornar als orígens tampoc està tan malament: convé ser de tant en tant un poc dionisíac.

SEDUCCIÓ O SEDUCCIONS

L'infinitiu "seduir" prové del llatí "seducere", format pel prefixe se- i l'arrel "ducere". "Ducere" ve de l'arrel indoeuropea "deuk" que significa guiar, conduir i dirigir. En definitiva, el terme "seducere" ve a significar una cosa així com conduir a algú separadament cap a un lloc. El significat podria ser també canviar o alterar l'opinió que algú té formada sobre una determinada realitat. Si ho pensem bé, la seducció suposa, moltes vegades, un engany, una certa manipulació, conscient o inconscient, del seductor sobre el seduït. Realment ens poden seduir moltes coses però si teclegem el terme "seducció" o "seducción" a qualsevol buscador de la xarxa ens apareixeran un bon grapat de pàgines, totes elles relacionades amb la seducció humana, interpersonal i generalment de tipus sexual. Aquesta, existeix en el moment en què generem sobre els altres molta més atracció del que resulta habitual. En aquesta línia, un polític pot ser un bon seductor, com també ho pot ser un cantant, un escriptor o el veí nostre de tota la vida. Ara bé, no estaria gens malament que reflexionàrem en relació a allò que ens sedueix ja que moltes vegades actuem de manera gregària i arribem a idealitzar la mateixa persona o realitat que sobrevalora la gran majoria de la gent. No obstant això, encara que som animals de costums, també és veritat que el relativisme està servit: a cadascú ens sedueix una realitat diversa i en cada moment de la nostra vida ens sedueixen unes coses més que unes altres.

La història està plena de grans seductors com ara Giaccomo Casanova o el fictici Don Juan. En el món de la política, l'art, la literatura, el cine i els negocis, també hi ha un bon grapat de seductors: el pintor Pablo Picasso, l'actor Rodolfo Valentino o el monarca Carles II d'Anglaterra. Com que la dona ha estat sempre infravalorada, sempre s'ha parlat més d'hòmens seductors que no de dones seductores. Però no podem oblidar-nos de Cleopatra, de la qual s'ha recreat una imatge cinematogràfica física un poc falsa ja que tant els 3 bustos com les monedes que es conserven originals mostren un rostre amb nas punxegut i una boca amb un llavi molt estret. Ara bé, malgrat existir un qüestionament generalitzat sobre la seua bellesa física real mai se li ha negat el gran poder de seducció amb el qual aconseguí enamorar Juli César (tenia uns 30 anys més que Cleopatra) i Marc Antoni i així conquerir o mantenir el poder....Molt comú entre els mortals és també aqueixa imatge seductora que l'existencialista francés Albert Camus va donar d'aventurer, bon comunicador, intel·lectual intel·ligent i altament creatiu. D'altra banda, cal tenir present que molt recentment hem tingut actors i actrius que han sabut seduir el seu públic d'una manera molt més ràpida, evident, explícita i sexual. Podem rememorar, per exemple, el moment eròtic en què Sharon Stone creua les cames en la pel·lícula Instint bàsic. La seducció, evidentment, segueix moltes vegades uns camins molt més pantanosos, ja que pot arribar a seduir-nos una persona que ens provoca una vida turmentosa i carregada d'inestabilitat i sofriment. Tots hem conegut o viscut aqueixes relacions que conjuguen el dolor amb el plaer, el risc amb la seguretat, l'aventura amb l'estabilitat, la tensió amb la tranquil·litat, relacions plenes d'antítesis però que a la vegada provocadores d'experiències sublims que retroalimenten l'ànima i de les quals resulta molt difícil desenganxar-se'n. La pel·lícula Atracció fatal, dirigida per Adrian Lyne i protagonitzada per Michael Douglas i Glen Close, narra la relació llibertina de Dan Gallagher, un advocat pare de família, amb una jove editora soltera, una relació que es transformarà en un vertader malson amorós i passional. En fi, mai digues d'aquesta aigua no en beuré per tèrbola que siga...

Tanmateix, contràriament a allò que molts pensem, la seducció no prové únicament d'aquell que la provoca sinó també i sobretot del seduït. L'explicació n'és clara: quan quedem seduïts, segreguem molta més dopamina i això és totalment subjectiu. Resulta evident que dependrà de moltíssims factors el fet que una persona ens seduïsca molt més que una altra: dependrà del seu comportament, la seua manera de parlar, la seua mirada, la seua presència física, la mirada, la seua simpatia o de qualsevol qualitat que en un determinat moment ens crida l'atenció, ens resulta agradable i ens desperta el desig. De fet, quan hem travessat un mal moment de parella i hem sofert, deixa d'interessar-nos tant una persona d'unes similars característiques i potser ens sedueix molt més algú que combregue amb la tendresa, l'amor i el bon tacte. Així és, arriba un moment en les nostres vides en que no ens sedueixen tant els «dolentots/tes» sinó més aviat aquells o aquelles que ens transmeten estabilitat, seguretat i tranquil·litat. Ara bé, quan hem conquerit açò, hi ha qui recomana no contar-ho tot a la parella, ja que així mantenim intacte aqueix toc d'interés i admiració, tot siga dit, de fàcil evaporació. Mira que a vegades som rebuscats els humans! De fet, la mateixa persona que sempre ens ha despertat la líbido, arriba un moment en que deixa de seduir-nos, deixa de despertar les nostres passions, però l'olor corporal és el mateix, el seu color d'ulls, la seua manera de ser....Sigam realistes, ens costa reconéixer que ens hem gelat, que el nostre cos no reacciona davant de l'altre i acabem afirmant que és l'altre qui ha canviat. Tots canviem, això és una evidència, però també ho fa el subjecte que s'excita. De vegades, la seducció té els seus orígens a l'inconscient, aleshores no té cap sentit que intentem racionalitzar les causes ja que aquestes poden ser totalment irracionals, primitives i surrealistes. De fet, els somnis són un estat on aflora l'inconscient i ens sedueixen persones que no ens sedueixen quan estem desperts. Així de clar: no som conscients de tot allò que ens sedueix.

Alguns hem experimentat això de quedar hipnotitzats i seduïts amb una persona que habitualment ens maltracta o provoca molt de dolor. Hi ha relacions que són doloroses, però que alhora tenen molts reforçaments. Aqueixes relacions són altament complicades perquè d'una banda et demanen que fotes el camp però d'una altra t'exigeixen més entrega perquè hi ha una química aplastant i difícilment igualable. Cal tenir present que vivim amb una certa repressió social, la qual ens marca unes normes morals, costums o prejudicis que ens reprimeixen els nostres desitjos. Doncs això mateix, allò prohibit, també ens enganxa. Ens pot enganxar una persona més major que nosaltres, el nostre professor o professora, el nostre entrenador o entrenadora, aqueixes coses són normals perquè vivim reprimits amb allò prohibit; la societat ens obliga a mirar cap a un altre costat. Tot i això, els humans també som canviants, experimentem canvis i això ens pot fer pensar que el que avui ens sedueix, demà podria no seduir-nos. I com que tenim diferències, té sentit la subjectivitat: allò que sedueix a algú pot no seduir a un altre.

Seria un error oblidar la importància que tenen els diners pel que fa a la seducció. Molts de nosaltres tendim a no aprovar aquestes relacions d'atracció basades en els diners, no obstant hem d'entendre que cadascú té la seua pròpia escala de valors. Generalment, associem els diners amb sensacions com ho és la diversió. Tenir diners significa estar obert a un gran ventall d'opcions que ens produeixen agrado: llocs exclusius, viatges exòtics, tracte especial allà on vas...Realment no són els diners els qui realment provoquen la seducció sinó la vida que la persona seduïda veu que pot aconseguir si està amb algú que té la butxaca ben plena. I clar, alguns no volen renunciar a açò perquè realment ho han assaborit i els agrada molt, en certa manera, els sedueix (inclús els crea dependència) poder viure una vida de luxes. D'altra banda, inmediatament relacionem els diners amb el poder que la persona té sobre la resta. Aquesta relació dels diners amb el poder és evident: si tens diners pots comprar, pots manar, et respecten, en definitiva: si tens diners, tens poder....I ja sabem el que pot acabar passant: convertim en normal allò que tan sols és habitual i no podem imaginar una vida amb uns plaers distints dels que podem aconseguir amb una butxaca ben plena. Ara bé, no canteu victòria si teniu diners ja que la vostra parella podrà quedar seduïda per qualsevol persona que mai s'havereu imaginat. A fi de comptes, tots som en potència uns seductors així com també uns seduïts.

Considere interessant fer referència també a la mirada seductora i insinuadora. A l'igual que allò prohibit o difícil d'aconseguir pot despertar cert interés, una simple mirada insinuadora o insinuació verbal és l'aliment perfecte per a que la imaginació viatge sense fronteres. D'altra banda, els humans, tenim la tendència a valorar allò que és realment extraordinari. De fet, aqueixes mirades perdudes de determinats escriptors o artistes sempre ens han seduït perquè ens atrau allò desconegut, misteriós i a la vegada fem memòria sobre com de normal i rutinària continua sent la nostra vida. De totes maneres, més prompte que tard ens n'adonem que estem simplement davant d'un ésser humà de carn i os, com nosaltres i aleshores ens cau el món a terra i mor la seducció. Ah, per cert, convé no oblidar mai que no som únicament racionals, sinó també animals, això no ens ha quedat massa clar. Els instints també ens mouen: l'olor, l'olfacte, el tacte, l'oïda...Ja sabeu, unes gotetes d'un bon perfum, unes paraules ben dites o una forta abraçada poden canviar moltes coses...

SOFISTES DEL SEGLE XXI



Com molts sabem, el terme sofista prové de "sophos" que significa saviesa. A la Grècia clàssica hi havien uns pensadors, defensors de la democràcia, que solien acudir a l'àgora i participar en els debats a propòsit de temàtiques concernents a la polis. Poc a poc anaren guanyant-se la confiança de diferents grups socials i personalitats de l'època fins a tal punt que foren considerats savis, d'ahí el nom de sofistes que com hem dit significa "saviesa". No obstant, pensadors com Sòcrates s'ocuparen de desenmascarar la manipulació que s'amagava darrere dels sofistes: es fixaven massa en la forma i molt menys en el contingut dels seus discursos. Amb el pas del temps, els sofistes acabaren centrant-se únicament en construir discursos perfectes i això suposava que se n'oblidaren de ser fidels a la veritat, a allò important que era, a fi de comptes, allò que li preocupava a la ciutadania. Cal ser conscients que els sofistes eren relativistes, és a dir, entenien que no existia la veritat absoluta i cada subjecte tenia també la seua pròpia.  

La retòrica dels sofistes amagava unes estratègies que Sòcrates aconseguí desxifrar. Em referisc als "sofismes" i als "arguments ad hominem". Per entendre els primers podem fer referència al clàssic "I tu més..." Ja sabeu, quan algú t'acusa de ser un corrupte o un delinqüent i tu respons amb un "I tu més..." Realment, quan la persona respon d'aquesta manera no està donant arguments en contra de l'acusació que li han fet, això sí, d'aquesta manera aconsegueix desviar l'atenció d'una part considerable del públic que està escoltant la conversa. D'altra banda, l'argument ad hominem és un clar atemptat contra la persona, contra aquell que argumenta i dóna raons. S'entén que desacreditant a aquesta persona, a l'emisor, allò que ha argumentat aquest serà també fals. S'anomena també "falàcia ad logicam" el fet de desacreditar a l'orador sense provar la falsetat o veracitat d'allò que s'està dient.  

Actualment, la classe política es serveix habitualment d'aquest tipus d'estratègies. No crec que siga saludable considerar que la democràcia és un sistema polític sagrat, intocable i perfecte. En democràcia moltes vegades votem als hipòcrites, als mediocres i als pagafantes. Un sistema democràtic pot ser molt perillós si la ciutadania no està preparada per desenmascarar als mentiders, als estrategues, als qui s'exciten escoltant les seues pròpies paraules però se n'obliden d'allò important: servir al poble. Cal una educació de base per a que els nostres joves no visquen enganyats per polítics de tercera que sols estan a la política per fer caixa i assegurar-se una eterna vida de luxes. Mentrestant, sols un consell, analitzeu els discursos que gran part dels polítics desenvolupen a la tribuna. No hem d'oblidar que els sofistes cobraven pels seus discursos d'igual manera que molts dels nostres polítics. La política es fa al carrer i a la tribuna simplement cal donar raons i convéncer amb arguments. En el moment en que oblidem això de convéncer i passem a persuadir mitjançant la creació d'emocions positives en aquells que ens estan escoltant. Sigam sincers, allò que importa són els fets, no aquell que millor ens cau o aquella que més credibilitat ens aporta, mentre no entengam que ser polític és ocupar-se de la "polis", del poble, malament anem....


De moment, no entrarem en els plantejaments de Sòcrates, ahí també hi ha molt que rascar...