martes, 18 de abril de 2017

LA FELICITAT

Tots hem escoltat això de que en les petites coses podem trobar la felicitat. Segons aquesta afirmació, les persones podem conquerir la felicitat gaudint amb plenitud de les coses més simples que ens ofereix la vida: respirar, beure, menjar, dormir, parlar....Però si ho analitzem amb profunditat, l'ésser humà no és gens simple: no sols mengem, no sols respirem o observem allò que ens envolta, també prenem alcohol, ens fem alguna cigarreta o ens agrada menjar en bons restaurants. Però la cosa no acaba ahí: també ens agrada viure en una bona casa i fer de tant en tant algun que altre viatge. Hi ha qui desitja tindre un bon cotxe, una bona moto o una bicicleta d'alta gama..els humans, en definitiva, no som gens simples, potser sí ho eren els nostres avantpassats. Però ara som complexos, som tan complexos que no vivim per treballar sino que treballem per viure. Ja sabeu de que parle: aigua, llum, segur, contribució, combustible,...Viure val diners, pràcticament tot en aquesta vida val diners, m'extranya que no ens cobren per respirar, tampoc m'extranyaria....I qui té fills sap massa bé de que parle: bolquers, material escolar...I quan es fan més majorets: telèfon mòbil, ordinador portàtil, motocicleta, diners per anar a la discoteca, classes d'anglès o viatges amb els amics...Així és, ens hem acostumat a la gran fira on tot es compra, absolutament tot.

Potser caldria una reformulació a propòsit del terme "felicitat". Cal tenir present que la felicitat és una idea totalment inventada pels humans, per la qual lluitem diàriament i que moltes vegades acariciem amb coses simples. Però clar, la vida també pega punyalades: que si un problema econòmic, que si un problema de salut, una separació o la mort d'un ésser molt estimat....L'atzar també intervé clarament en les nostres biografies i si no hem estat tocats per la gràcia divina, doncs ja ho sabem: cal arromangar-nos i plorar llàgrimes com el puny....Aleshores, si la felicitat és una idea que hem creat, que tots perseguim i que moltes vegades no podem assolir perquè la sort no està del nostre costat, aleshores, possiblement caldria controlar una mica els desitjos. Sí, així és, quan els desitjos no es fan realitat, generalment ens frustrem: sols cal observar el comportament d'un nen quan no aconsegueix aquell gelat que volia i sa mare no li'l concedeix pel motiu que siga...Si desitgem amb ànsia ser milionaris potser ho aconseguirem però cap la possibilitat que ens passem la vida esforçant-nos i mai ho aconseguim. Serem una mica més durs, si desitgem no tindre cap malaltia i estem patint una greu metàstasi, doncs ens podrirem entre tant de sofriment. Els desitjos cal regular-nos i no ser massa dur amb nosaltres mateixos. Cal canviar l'actitud. Podem reformular el plantejament inicial: intentaré guanyar diners i veure si puc aconseguir ser milionari o intentaré viure la vida el millor que puga encara que haja agafat aquesta punyetera malaltia...Convé saber que la frustració ens aparta de la meta i nosaltres podem evitar aquest sentiment tan negatiu alterant els pensaments que ens fem sobre la realitat en qüestió. Dit en altres paraules: morir no causa sofriment, el sofriment el pensament que tenim a propòsit de la mort.

Evidentment, cal gaudir de les petites coses, estic d'acord....Però sigam seriosos, això de pensar que anant a la universitat aconseguirem ser feliços, això no és així. Deixem també de pensar que trobarem la felicitat quan tingam un bon treball, això són bajocades...La felicitat és un terme que hem inventat i l'hem fabricat a la nostra mida: veritat que una persona de Costa de Marfil, no pensa igual que nosaltres sobre la felicitat? I una dona de Kabul?. Els humans som éssers complexos, iguals en moltes coses però també distints....Cadascú decideix que vol fer amb la seua vida, però en la mesura que siga possible, com que som animals socials, estaria bé que practicàrem la virtut, que regulàrem els desitjos, que disfrutàrem de determinats plaers i que aconseguírem contemplar allò que ens envolta, ara sí; eixes petites coses de les que parlàvem abans. I deixem-nos de buscar la píldora correcta:  la dosi exacta de cadascun dels ingredients l'ha de descobrir cadascú a través de la seua existència. Això sí, pense que la prudència és molt important en aquest quefer: cal aprendre a detectar allò que ens ompli, allò que ens fa bé i allò que ens fa mal. De fet, la saviesa, virtut més important segons alguns filòsofs clàssics, ahí també juga un gran paper.

A propòsit de la felicitat, sempre hi ha hagut gent seriosa que ha reflexionat sobre aquest tema, però com en tots els àmbits, molts s'han dedicat a fer caixa. Molts coachings són experts en explicar-nos com ser feliços, sigau prudents i valoreu-ho... Però no sigam ignorants: actuar és triar i cadascú tria com pot, com vol, com li apeteix....Ara bé, si ho voleu facilet, doncs al mateix telèfon mòbil podreu descarregar-vos alguna que altra aplicació per ser feliços. Però ja us dic, el secret està en trobar cadascú la dosi exacta de cada ingredient i inclús així, sempre ens faltarà alguna coseta perquè la felicitat no és un estat sino un fi al qual tendim tots els humans.

De totes maneres, vivim en la cultura de la rapidessa i si confieu amb això del fast food, doncs ja sabeu: pagueu a algú que us explique com ser feliços i a la marxa...Amb un bon coaching, una mica de regeeaton i quatre bones selfies a la xarxa social, tot solucionat...A fi de comptes, tampoc he intentat dir-vos que he de fer, simplement he compartit certs pensaments....
.
Sigau feliços o almenys intenteu-ho.


sábado, 15 de abril de 2017

CONTEMPLACIÓ

Resultat d'imatges de CONTEMPLACIÓN
He de confessar que sempre m'ha resultat interessant i atractiva eixa proposta mil.lenària de la vida contemplativa. Escoltar, observar, sentir i tot això fer-ho silenciosament, amb consciència plena i molta amabilitat. Es tracta de prestar atenció d'una manera persistent, intencionada, centrant-nos en el moment present i sense jutjar. Però clar, no hi ha més que pegar una ullada per observar que gran part dels humans ens mobilitzem i també ens hipotequem pels bens més externs: un cotxe, una moto, una casa, un ordinador, un telèfon mòbil, una tablet...No obstant, ja sabem com funcionen els plaers inmediats: el reforç positiu desapareix en el moment en que ens hem acostumat a l'objecte que anteriorment ens provocava eixa satisfacció. Dit en altres paraules: quan has aconseguit eixe telèfon d'última generació, en un tres i no res, en qüestió de dies, desapareix eixa sensació tan plaentera que anteriorment es disfressava de felicitat. 

Estic plenament convençut que els diners són bàsicament un mitjà òptim per conquerir uns determinats fins. Així és, amb la cartera ben plena pots viatjar, anar a bons restaurants o comprar-te el millor televisor de plasma. Però clar, hi ha d'altres mitjans que també convé tenir ben presents: la salut, les amistats, la feina, la virtut...Tal vegada, sense tenir les necessitats bàsiques cobertes, difícilment pugam dedicar-nos a la vida contemplativa. Hem d'intentar gaudir amb plenitud d'eixos plaers naturals i necessaris: dormir, menjar, beure, respirar....Hem de lluitar per relaxar-nos i obeïr els sentits, sense prejutjar, sense categoritzar, sense etiquetar....


El mindfulness o la meditació trascendental pretenen fer cas als sentits i volen que deixem passar els pensaments, sense mostrar cap resistència, sense alimentar-los. Per què en ple segle XXI els humans hem tornat a practicar la meditació? Per què als païssos desenvolupats, estan saturades les consultes de salut mental? Per què hi ha tanta gent rica i plena d'èxit professional que es suicida? Som una cultura que fa massa soroll? Oim molt i escoltem poc? Parlem molt i callem poc? Cal un treball interior per aconseguir la felicitat? Estem preparant bé als nostres joves?

TUTORS I TUTORES

Resultat d'imatges de profesor tutor
Els tutors i les tutores són uns treballadors dels qui ningú en parla. Però fixem-nos com, aquestos professionals a més d'exercir la docència en diferents nivells i especialitats, tenen també una funció psicopedagògica i responsabilitat amb el seu grup classe. Han de vetllar pel bon rendiment acadèmic i sobretot pel bon clima de treball a dintre de l'aula.

En eixa hora dedicada a la tutoria, solen escoltar coses molt desagradables: Que si este professor explica mal, que si l'altre no ens puntua bé, que si esta professora té molt mala llet i ens ha parlat malament.. A més, els tutors també parlen molt amb els pares i aquestos, de vegades, sobreprotegeixen els seus fills: Que si el meu fill està tots els dies estudiant, que si la meua filla dedica temps però no entén com explica l'assignatura eixe professor...I el telèfon? I el portàtil? Saben els pares l'ús que els seus fills fan d'aquestos aparells tecnològics? S'han parat tan sols a pensar-ho? Doncs així són les coses: cada cert temps apareixen alguns pares tocacollons....Sí, ja sabeu a qui em referisc, són eixos pares que únicament gaudeixen generant una guerra en la que mai guanya ningú però tot el contrari, sempre en surt algú greument perjudicat. Sigam sincers, hi ha pares que no entenen el joc de l'educació i consideren que estan en un concurs de debat on sempre han de donar els arguments més potents, en favor del seu fill o filla. La sobreprotecció està a l'ordre del dia i no s'acaba d'entendre, amb claredat, quina és la funció que té l'escola i quina és l'obligació i responsabilitat que tenen els pares a casa. No s'acaba d'entendre clarament això d'ensenyar i educar: el xiquet ha de vindre de casa, sempre que es puga, amb determinats valors interioritzats.

Fixem.nos com, el bon tutor o la bona tutora, encara que prenga nota d'aquelles coses importants que comenten els seus alumnes a la tutoria, mai emet un judici de valor que puga perjudicar de manera negativa a ninguna de les parts. Els bons tutors o les bones tutores mai fan o mai haurien de fer un mal gest o pronunciar una mala paraula sobre un company o companya...A més, si no es demostra el contrari, els tutors solen confiar plenament, almenys a priori, amb els seus companys de professió....Cal dir també que no es tracta de donar la raó o la culpa a ningú, més bé, es tracta de solucionar conflictes que surten entre ells mateixos però també, cada cop més, entre alumne i professor.

Un bon tutor o bona tutora és també conscient de la societat en la que vivim, una cultura amb recursos materials però tan plena d'estímuls socials que no resulta gens fàcil motivar els alumnes i tampoc resulta massa fàcil això d'estar motivat. Els alumnes són menors i no poden, ni deuen, dirigir aquesta orquestra que és l'educació....Ara bé, també és veritat que cal trobar un clima òptim en el que ells puguen exposar els seus problemes o inquietuds i conseguentment poder solucionar-los amb ajuda dels docents.

Mai m'han agradat els tutors que desqüalifiquen el seu company davant els alumnes, que fan cas a tot allò que escolten, que actuen fent la pilota a la família, o protegint a uns i disparant a altres, que no focalitzen l'atenció en allò esencial: aconseguir un bon clima i rendiment del seu alumnat. Mai m'han agradat els tutors que oculten determinades converses creuades amb família, cap d'estudis i director sobre alguna temàtica relacionada amb el professor. El treball ha de ser transparent i totalment ordenat, les cartes que juguem han d'estar totes damunt la taula.

Els tutors i les tutores treballen amb alumnes que es juguen un futur però també amb professors que mereixen un respecte. Tracten amb pares i mares que volen el millor dels seus fills però també amb professionals totalment qualificats. Els bons tutors, opten pel diàleg formal i amistós quan hi ha un conflicte que resoldre. Els bons tutors i bones tutores són persones que convé cuidar en aquesta societat perquè no prejutgen, no ataquen, no apunyalen, no traïcionen... Els bons tutors, aconsegueixen aparcar a un costat la simpatia o antipatia que senten pels seus alumnes o pels seus companys de feina.

I a les mares i pares que critiquen des del palco vip, a aquells i aquelles que des del banc de la plaça, dediquen vesprades senceres a la xafarderia, sols els diré una cosa: es tan còmode parlar, es tan fàcil queixar-se... Allò difícil és col·laborar, allò complicat és estar pendent i realment preocupat per la formació dels teus fills. La tasca del tutor és realment delicada però cal dir que també és molt satisfactòria, això sí, estes coses funcionen així: una de cal i una d'arena.

sábado, 11 de marzo de 2017

MERCEDES MILÁ Y EL ARGUMENTO AD HOMINEM

El pasado 5 de Marzo, Mercedes Milá participó como invitada en el programa Chester in love presentado por Risto Mejide. Pongámonos en contexto indicando como procede una de las partes más entretenidas del programa: va saliendo gente y reflexionando sobre cualquier idea, afirmación o aspecto público del invitado.
En esta ocasión, el bioquímico e investigador valenciano, José Miguel Mulet, desde su pequeño escenario, arrebató contra la tesis de la "enzima prodigiosa" tan defendida por el japonés Hiromi Shinya y ahora respaldada en varios medios televisivos también por Mercedes Milá. Entre tantas afirmaciones que hizo el profesor, quiero destacar la siguiente: "las enzimas prodigiosas no existen sino que son proteínas que cuando las comemos se rompen en cachitos y se degradan" Vaya por delante que, a dia de hoy, son mayoría los nutricionistas y/o bioquímicos que catalogan de "pseudociencia" o simplemente "religión" el planteamiento de la enzima prodigiosa.
Después de la rápida y breve intervención del prestigioso bioquímico, Risto Mejide se tumbó en el sofá y consultó su teléfono móvil no sin antes afirmar que empatizaba con él y con lo que le iba a caer encima. ¡Si eso es empatía, apaga y vámonos! Mercedes Milá respondió con cierta soberbia y, como siempre, creyendo sentar cátedra, así, tajantemente: "Lo primero que te digo es que te leas el libro y adelgaces, porque estás gordo”. Ante semejante salida de tono, el investigador consiguió salir al paso, avergonzado, con un "gracias por decírmelo, porque tengo espejo", afirmando también un tanto cabizbajo: "Tengo un problema de ansiedad", aspecto clave que la periodista pasó por alto y que cualquier persona preocupada por la salud pública, jamás ignoraría puesto que la ansiedad es una de las principales causas de la obesidad y de otros transtornos alimentarios.
Seamos serios, Mercedes Milá actuó sirviéndose de un "argumento ad hominem". En lógica se conoce como argumento ad hominem (del latín, «contra el hombre») a un tipo de falacia (argumento que, por su forma o contenido, no está capacitado para sostener una tesis) que consiste en dar por sentada la falsedad de una afirmación tomando como argumento quién es el emisor de esta. Para utilizar esta falacia se intenta desacreditar a la persona que defiende una postura señalando una característica o creencia impopular de esa persona. Así procedió Mercedes, desvió el tema de discusión y atentó contra la persona intentando ridiculizar a su interlocutor. La periodista, además insistió con afirmaciones del tipo: "tu cintura no es saludable..." El profesor, conservó las formas, recalcando en varias ocasiones que el debate giraba alrededor de la "enzima prodigiosa" y demás afirmaciones relacionadas con la nutrición y la salud. De hecho, finalmente el señor la invitó a que defendiera una dieta saludable pero sin arremeter contra el consumo de la leche y sin defender tales cosas. Menos mal que apareció Risto para separarles, puro espectáculo, a buenas horas...
Después de haber ojeado algunas declaraciones que ciertos especialistas en bioquímica o nutrición han hecho públicas, todo apunta a que el libro del japonés, La enzima prodigiosa, carece de rigor alguno. Sin embargo, ahora son varias las cosas que me preocupan. La primera, que las personas no hayan percibido la falta de respeto o humillación que propinó la periodista al señor ¡ Seamos serios, así no se puede ir por la vida!' Debería preocuparnos si en el momento que pase la tormenta todo estará olvidado. La segunda cosa que me preocupa es que la gente considere esto un habitual escenario en el que conviven dos opiniones distintas pero igualmente respetables. Pero no es así, en la ciencia no es bueno hablar de opiniones porque si así fuera yo podría opinar que los burros vuelan o que la velocidad es igual al tiempo por el radio al cuadrado. En el campo científico, hay que observar únicamente el rigor, lo otro es simplemente espuma... Dicho esto, hay que ser tajantes con el tema, zapatero a sus zapatos, el señor José Miguel Mulet es un experto en bioquímica, ella es una periodista. ¡Juzguen ustedes mismos quién es más fiable para hablar de enzimas y alimentos!
Repito, investiguen y juzguen ustedes si esta señora merece estar en primera fila del periodismo. Más bien yo la situaría allá arriba, a la derecha del padre, allá por encima del bien y del mal, muy lejos del mundanal ruido terrenal. Pero seamos también consecuentes, somos nosotros quienes la hemos hecho millonaria con el programita este que presenta desde hace mil años. ¡Tenemos lo que nos merecemos!
En lo que respecta al canal Cuatro, considero que debería hacerse responsable de lo ocurrido. Sería un despropósito que se pegara carpetazo al tema ya que en muchos centros educativos más de un niño habrá llorado después de que lo llamaran "gordo". Simplemente les diré que, como profesor de filosofía, me he visto en la obligación moral de ponerles este bochornoso vídeo a mis alumnos para que así reflexionen libremente sobre aquello que sucede en la televisión. Pues lo dicho, la cosa es muy seria ya que el sobrepeso es uno de los principales argumentos que se usa hoy en día para hacer bullying a los niños. Ah, se me olvidaba, el señor Risto, por omisión, también es responsable puesto que en ningún momento condenó la conducta de la periodista. Pues eso, Canal Cuatro, Mercedes Milá y Risto Mejide, tic tac tic tac.... No vengáis luego emitiendo programas sobre el bullying sin haber pedido antes disculpas a toda la ciudadanía. En ese caso, vaya por delante la dedicatoria en boca de Artur Schopenhauer: "Predicar moral es cosa fácil; mucho más fácil que ajustar la vida a la moral que se predica"
Tengo que reconocer que ni los contenidos que trata la periodista, ni las formas como lo hace, me interesan en absoluto...Pero jamás he dicho nada porque he considerado que era cuestión de gustos. Ahora bien, en este caso no juzgo las formas, que tampoco me agradan, juzgo el contenido de sus palabras y creo que hay que ser tajantes con el tema: ¿A qué esperan para pedir disculpas? El tiempo pasa: tic tac tic tac...En caso de que no lo hagan, sepan ustedes que se habrá abierto la veda...

miércoles, 4 de enero de 2017

POR A LA MORT

Resultat d'imatges de hombre viejo con bastón paseando
Aquest matí m'he trobat amb un senyor major del meu poble que passejava per la porta de ma casa agafat del seu inseperable gaiato. Quan l'home s'ha percatat de la meua presència, ha anat disminuïnt la velocitat i reduïnt marxes fins que finalment ha estacionat davant meua. Després d'una potent alenada i dues o tres bocanades d'oxigen, alçant uns centímetres el seu bastó amb un moviment tremolós i un tant expressiu, m'ha dit:

- Ai xiquet, els genolls i les cames no em funcionen.

Una vegada recuperat, ha focalitzat la seua lenta mirada en l'interior del meu garaig i inmediatament ha proseguit senyalant el meu cotxe amb la punta del seu bastó:

- Què fas, netejant el cotxe? Em podries posar una mica de gasolina d'eixe cotxe tan bonic que tens ahí aparcat? Eixe cotxe, arreu arreu, valdrà un millonet de pessetes.

Aquest senyor sempre m'ha demostrat tenir un gran sentit de l'humor. Com a mi també m'agrada la broma li he explicat que el meu cotxe funcionava amb gasoil i no amb gasolina com ell realment pensava. A continuació, he seguit:

 - Si vosté s'anima a canviar de combustible jo li puc posar gasoil, però pot imaginar-se quin seria el final...

L'home, amb un entranyable somriure, m'ha contestat:

- Ni gasoil ni gasolina xiquet, deixau estar, tot és broma, allò que realment voldria és tindre 20 anys menys. Ja tinc quasi un segle de vida, saps? Jo crec que ja sóc un poc majoret...

Li he dit que de moment, no s'ha inventat això de poder llevar-nos edat. No obstant, he continuat:

- Ara bé, allò que sí està en les nostres mans és aguantar amablement el que ens passa. O siga, és preferible suportar el dolor amb paciència i amabilitat. També podem  cuidar-nos descansant i acudint al metge perquè ens recepte alguna coseta que ens suavitze una mica el dolor...Però llevar-nos edat, això no és possible...

L'home m'ha explicat que tampoc li preocupa massa això d'anar-se'n cap allà... M'ha dit també, amb les seues paraules, que té la maquinària massa oxidada i que tampoc li fa massa gràcia això de donar feina als altres. Curiós, veritat? Resulta impactant com, mentre hi ha gent que té pànic a morir, hi ha d'altres que veuen la mort com un estat, encara que indesitjable, almenys sí natural.

Cal ser conscient que el tema de la mort semmpre ha sigut ocultat, amagat, negatiu, evitat, esquivat....Però clar, en definitiva som animals, simplement això: animals. No som ni superherois, ni sobrenaturals, ni infinits, ni immortals, ni molt menys superiors a la resta d'animals...Som això, animals, animals que pensem,  això està clar, però animals a fi de comptes. Animals mamífers com un gos, com un gat o com un porc. I més prompte que tard ens n'anirem cap allà, al mateix lloc que aquest estimat home.

D'altra banda, convé que cuidem els nostres majors, ells són font de saviesa però també són els qui han treballat pel nostre present. Compte amb això: no deurien ser mai cap molèstia, més bé haurien de ser prioritat en la nostra societat. Els nostres majors són, en acte, allò que nosaltres som en potència. I pel que fa a la mort, tampoc us preocupeu massa, a fi de comptes, quan la mort vinga, en eixe moment, nosaltres ja no hi serem...Si hi ha una veritat més gran i evident en este món és que tots passarem o bé per la caixa o bé cremats entre brasses, això sí, sempre i quan no inventen altra cosa més moderna que tampoc m'extranyaria.

lunes, 2 de enero de 2017

FELIZ NAVIDAD Y PRÓSPERO AÑO NUEVO.


Resultat d'imatges de falsa navidadYa en Noviembre, las luces de colores, los Papás Noeles y la música navideña invaden nuestras calles anunciando la llegada de la Navidad. Los centros comerciales ponen toda la carne en el asador con la intención de despertar nuestra bestia negra del consumismo que late silenciosamente. Todos reconocemos que detrás de la parafernalia subyace un mensaje subliminal: “gástate el dinero, es ahora el momento”. De hecho, la mayoría consideramos inevitable vaciarnos los bolsillos saliendo de compras y haciendo regalos a nuestros seres queridos. Seamos sinceros, este consumismo actual es alarmante y ha llegado ya a cotas demasiado altas. Pero la cosa es más grave aún si analizamos nuestra  situación económica, totalmente incoherente con el comportamiento compulsivo, masivo e irreflexivo que tenemos por comprar. Mejor no nombrar datos de pobreza no sea cosa que pillemos a alguno de ustedes masticando cigalas u otros crustáceos tan peligrosos para el paladar.

En lo que concierne a nuestras decoraciones navideñas al menos huelen a sinceridad, en realidad son puestas para crear un clima familiar y de proximidad en nuestro entorno. Si nuestras calles prolongan este clima, bienvenida sea la decoración, pero generalmente no es así en tanto y cuando se meten en nuestro inconsciente estimulándonos a gastarnos la pasta, aunque sea con bolsitas llenas oxígeno. De hecho, la cosa se ve más clara si analizamos el origen y la función que tiene Papá Noel en nuestra sociedad: es americano, gordo y trae siempre muchos regalos. ¿Pero los regalos quién los paga? El papá, no el Noel sino generalmente el mileurista o incluso el que se encuentra en el paro, apunto de ser desahuciado y le cuesta llegar a fin de mes. Entiendo que algunos utilicen esta fiesta religiosa como trampolín para descansar, salir, estar con la familia, lo que hacemos las personas cuando no trabajamos. Pero por favor, permítanme que separe la alegría festiva del desbarajuste y el consumismo exagerado, no quiero ofender a los más necesitados. Cada cual haga lo que quiera en su casita, si uno quiere poner ciervos de madera que ponga ciervos, si otro quiere poner cabras montesas que las ponga, si desea iluminarse todo su chalet y contratar 10,000 vatios de potencia para que resuenen villancicos las 24 horas del día, allá ustedes, si se lo permiten sus vecinos... De hecho, como dice mi querido amigo y militante de la vida, Carlos Moukarzel: no decoran igual Donald Trump que José Mújica. Eso sí, la vía pública es de todos, señores, y esa iluminación cuesta dinero.
Por otra parte, en estas fechas tan señaladas nos enviamos mensajes con imágenes prediseñadas. Resulta curioso, con la importancia que le damos a estas fechas y ni  siquiera nos paramos a elaborar nuestro propio mensaje en función de a quién vaya dirigido. ¿Dónde están las postales navideñas? ¿Ubi sunt? La cultura de lo precocinado y recalentado resurge con más fuerza en estas fechas tan entrañables: el mismo vídeo que te envía tu mujer o tu novia, te lo envía ese amigo con el que compartes ducha en el gimnasio, ese mismo al que le ves el culo todos los días. Bienvenidos al copia y pega, el mismo copia y pega que utilizan los chavales cuando hacen trabajos del instituto, el mismo copia y pega que tanto nos cabrea a los docentes. Autenticidad, seamos serios, si quieres a alguien, si alguien te importa, sal de tu zona de confort y llámale o envíale un mensaje personal, que salga de tu corazón, de tu alma o al menos de tu puño y letra. Seamos serios: deja de hacer lo que la mayoría. Siendo sincero prefiero apagar el teléfono que estar leyendo imágenes y mensajes precocinados, todo sea dicho, algunos con faltas de ortografía imperdonables. Llamadme raro, me da igual, pero no entro al trapo, es algo superior a mí...
Venga, va, tiremos la casa por la ventana: la vajilla más nueva, el marisco, los polvorones, el champagne, los turrones, el entrecot, el solomillo y los padrinos a rascarse los bolsillos sí o sí....Son navidades y hay que estar ahí, comiendo y con gente, rodeado de mucha gente, aunque esa gente te la sude, aunque sólo compartas con ella tu tercer, cuarto o incluso quinto apellido. Así es la navidad, una época en la que aumentan las visitas al psiquiatra pero también un periodo en el que por imperativo hay que sonreír, una época en la que hay que cantar villancicos y también hay que brindar sonriendo por un año nuevo. Bienvenidos a la navidad, una época en la que tu vida es perfecta, en la que saludas a todo el mundo, en la que eres bueno, bondadoso y solidario... Seamos sinceros, así es la navidad, una época en la que más que sentarte para compartir, te resignas a soportar ese primo machista o esa cuñada pija y prepotente. Así son las navidades, un periodo en el que se te exige presencia física, una época en el que nos olvidamos de la interiorización, para eso ya tenemos a Paolo Coelho o acudimos a nuestro life coach.  
Independientemente de cuales sean los orígenes de la navidad, resulta muy curioso que la celebración navideña nos someta a una serie de obligaciones cuidadosamente diseñadas y estructuradas de forma rígida e inamovible. Independientemente de las creencias místicas, es innegable que entorno a la navidad gira una interesante combinación de actitudes y sentimientos, tales como la entrega, el perdón y la culpa. Pero seamos sinceros, muchos asesinamos la celebración cristiana religiosa pero contribuimos, puede que de manera inconsciente, a que haya otras creencias, normas morales y rituales nada humanos. Así es, profanamos lo sagrado, olvidamos el nacimiento de Jesús pero colgamos esos papás noeles diminutos y luces intermitentes en nuestros balcones. Nos olvidamos del adviento y el perdón pero hacemos grandes regalos y estrenas a golpe de cheque o talonario. Sin embargo, la simbología cristiana aguanta y sigue resistiéndose: el nacimiento de Jesús, la estrella de Belén, las campanas anunciando la buena nueva y los regalos que se intercambian a modo de símbolo y como recuerdo de los magos de Oriente.
Quiero desearos paciencia, mucha paciencia, para rematar visitas y compartir mesa los pocos días que nos quedan. Ya sabéis lo que cierta cantante española le decía a su mediática pareja en plena persecución paparazzi: "Enseña dientes...".  Pues eso, aplícate el cuento si realmente te importa lo que piensen de ti, suele dar muy buen resultado. Eso sí, no te sorprendas que en la mesa haya alguien a quien le moleste tu alegría y entonces enseñe más dientes que tú. Si esto ocurre, tranquilo, a fin de cuentas: "el hombre es un lobo para el hombre", animal competitivo, como bien supo ver Thomas Hobbes. Si se da el caso, no saques los colmillos, dicen que la respiración profunda o diafragmática no va nada mal y además libera los chacras y ayuda a focalizar la atención . Mira por dónde, al final, habrá que echar mano de esas infusiones con efecto inmediato: Buckay, el mindfulness y la nueva religiosidad, eso sí que no me lo esperaba....

De estas navidades me quedo con la ya tradicional visita que mi vecino José María me hace por el tejado. Es lo que tiene tener como vecino a un ser tan querido. ¡Que ese ser sea tu hermano, eso ya es el colmo! Llegados a este punto, permítanme, ahora sí, que les desee Felices Fiestas y un próspero año nuevo.

                                                                                                                Sergi Pascual
                                                                                                                Filósofo y Teólogo









martes, 27 de diciembre de 2016

TOLERÀNCIA

Resultat d'imatges de chino poniendo arroz a su difuntoEra un dia d'hivern i en aquell xicotet cementiri hi havia una dona major posant-li flors al seu estimat difunt. Una vegada dalt de l'escala, la senyora considerà que havia d'aprofitar l'ocasió per torcar, una mica, la pols a la làpida i d'aquesta manera aconseguir també que lluïra la fotografia del seu adorable marit.

Conservant la calma d'aquell lloc sagrat, s'apropà, molt silenciosament, un home xinés de mitjana edat. Aquest senyor repetí la mateixa operació: agafà també una escala per poder accedir a la quarta altura que era casualment on es trobava el seu difunt. Una vegada pogué accedir a la làpida en qüestió, tragué un plat d'arròs (que tenia guardat dins d'una bossa de plàstic) i el diposità, molt pacientment, en el lloc destinat a les flors. Quan la dona que estava just al seu costat es percatà de la situació, li digué:

- Senyor, vosté realment creu que el seu difunt es menjarà  l'arròs que li acaba de posar? 

Inmediatament, el senyor, li respongué:

- Sí sí, estic plenament convençut. Jo crec que el meu estimat difunt es menjarà l'arròs just quan el seu puga olorar les flors que vosté, tan delicadament, li acaba de portar.

-----------------------------------------------------------------------------------------

La intolerància disminueix quan fem servir el llenguatge per preguntar i informar-nos i no per a sentenciar, etiquetar i prejutjar.