sábado, 3 de junio de 2017

L'HOME QUE HO FEIA TOT AL REVÉS

Diuen que en un poble petit de la Ribera Baixa hi vivia el senyor Pep, un home major que ho feia pràcticament tot al revés. Començava les pel·lícules pel final i les acabava pel principi. Dormia durant el dia i treballava per la nit. Quan menjava, sempre començava pel café i acabava amb la cervesseta. Normalment caminava marxa enrere i amb els peus en alt. Dedicava un matí a la setmana per embrutar la casa. També llegia novel·les al revés; començant per l'última lletra i acabant per la primera. Si en alguna ocasió parlava al revés, ningú el comprenia ja que formava paraules totalment extranyes que ningú coneixia. Amb el pas del temps, la gent del poble acabà ignorant-lo i considerant-lo un cas perdut. Però a ell no li importava en absolut això de ser distint a la resta. A més, estava  plenament convençut que amb la seua manera de viure no feia mal a ningú.

Aquell matí, algú trucà a la porta. Com que era de dia, el senyor Pep estava dormint. Ràpidament s'aixecà del llit i es dirigí, caminant d'esquenes i cap per abaix, fins la mateixa porta. Un home ben vestit estirà la mà a mode de salutació. Pep es girà i es posà dret, mostrant-se cordial i receptiu a la presència de l'invitat.

- Sóc Manel, l'alcalde del poble.

Aquell senyor es sincerà dient-li que li semblava molt interessant la manera que tenia de viure de fer les coses sempre al revés. Li preguntà a què era degut això de fer-ho tot sempre al revés. El senyor Pep, el va invitar a passar i prendre café. A ritme de badalls, el senyor Pep li explicà que feia uns deu anys atravessà una època molt complicada degut a la mort sobtada de la seua muller i la seua inmediata jubilació. En aquell moment decidí que. una vegada jubilat. faria alguns canvis en la seua vida. Sempre havia sigut un home disciplinat, ordenat i metòdic però ara, el temps que li quedava de vida volia aprofitar-lo fent les coses totalment al revés. 

- Tu series capaç d'explicar a la gent del poble la teua manera de viure?

- Clar, sense problemes. Seria un plaer...

Com que en eixa ocasió el senyor Pep parlà correctament, Manel l'entengué correctament. Tal i com acordaren, Pep va fer una xarrada per a tots els interessats del poble. Els explicà la seua manera de fer les coses; sempre al revés. La gent va quedar molt satisfeta. Alguns dels assistents barallaren també la possibilitat de començar a fer-ho tot també al revés. 

La gent major del poble comenta que amb el pas del temps, el poble agafà molt de renom per tot arreu. A la comarca de la Ribera no es parlava d'altra cosa. Amb el pas del temps, el poble acabà convertint-se en un referent turístic internacional. De repent, a tothom li interessava la manera de viure dels seus habitants. Poc a poc es construiren restaurants, hotels, aparcaments i demés infraestructures útils per acollir tot el turisme. Tota la gent volia visitar conéixer eixe poble on els seus habitants tot ho feien al revés. 

Es comenta que un dia el senyor Pep desaparegué. Ningú va saber mai quin motiu el dugué a abandonar el seu estimat poble de la Ribera. Potser havia arribat el moment de fer un altre canvi important en la seua vida. 

jueves, 1 de junio de 2017

ABSURDA SOBREESTIMULACIÓ

Resultat d'imatges de sobreestimulación negativa
Les classes de matí, dinar, les classes de vesprada, el repàs de matemàtiques, les classes d'anglès, estudiar una mica, sopar, una horeta d'ordinador, de telèfon mòbil i de televisió... L'endemà, la mateixa jugada i més o menys en el mateix ordre....Hi ha qui a sobre trau temps per practicar el ball, jugar a futbol, a bàsquet o a hambdol... La qüestió és que vivim en una època de màxima sobreestimulació: fem moltes coses, possiblement massa coses. Aparentment, això d'estar sempre fent coses, pot semblar un bon síntoma, ja que els nostres joves permaneixen sempre actius i desenvolupen prematurament moltes capacitats que, de no ser així, quedarien anestesiades. No obstant, aquesta seria una reflexió merament superficial que no podria permetre'm de cap de les maneres. Amb total sinceritat, sóc dels qui pensen que aquesta sobreestimulació no és gens saludable. De fet, pense que aquestos últims anys hem perdut el nostre rumb; sobreestimulem moltes vegades sense criteri, potser també perquè s'ha posat de moda. Quan de temps dediquen els pares als seus fills? Quan de temps comparteixen els xiquets amb als seus amics? I quant de temps juguen fora de l'escola? Hem de ser objectius no sols per sumar el temps d'estudi sinó també el temps d'oci, D'altra banda, resulta preocupant el fet de que sobrevalorem tot allò que val diners; un bon telèfon, un bon ordinador, una bona consola, extraescolars que valen diners....I descuidem, allò gratuït, allò que sempre s'ha fet i mai ha costat cap gallet....Resulta una evidència que la sobreestimulació és també una filla del capitalisme. Dit en altres paraules: estimulem quasi sempre amb coses que valen diners. Quantes vegades compartim amb els nostres fills una posta de sol? I un dia de pluja? Quantes vegades conversem sense presses amb els nostres fills?

Em crida bastant l'atenció el tema de les classes de repàs. Després d'haver raonat en un ambient distès amb molts joves, gran part d'ells confessa anar a classes de repàs per qüestió de comoditat. Bàsicament van a repàs per a que algú estiga controlant-los amb bona cosa d'exercicis i d'explicacions. Així de clar, gran part dels joves van al repàs sense ni tan sols haver-se parat a pensar si són capaços. De fet, gran part dels qui suspenen comenten no haver dedicat cap minut a casa (ni tan sols per fer els deures) després de les explicacions que el professor fa a classe. Em pregunte si els pares s'han parat a reflexionar sobre aquest assumpte. Concretament, la pregunta seria la següent: si el vostre fill té un professor de matemàtiques a classe per què li pagueu un professor de repàs a banda? Compte, entenc que alguns puguen necessitar-ho: hi ha xiquets o xiquetes que els pot costar una mica la competència matemàtica. Però enteneu-me vosaltres a mi: no són la majoria. Potser algú es pregunta: I quin és el problema de que vagen al repàs? Pense que el problema està en que després de tot un dia de classes, estaria bé que els xiquets i adolescents reberen altre tipus d'estímuls totalment distints als que reben habitualment al col·legi...De fet, si ens fixem bé, en la nostra societat està mal vist que els xiquets s'avorrisquen...Els pares volen que els xiquets estiguen actius, ocupats, que treballen, que siguen responsables....No obstant, no els preocupa massa això de que siguen crítics, reflexius i que sàpiguen gestionar les seues pròpies emocions. Supose que molts d'ells, ocupats en tants quefers, no s.hauran adonat que al final vida sols hi ha una i al cap i a la fi es tracta de ser feliços.

Tornant al tema de l'avorriment, pense que no és cap pràctica negativa. De fet, avorrir-se és pensar durant un temps sense fer cap altra cosa distinta. L'avorriment sempre ha existit i és una pràctica que tots hem viscut i de la qual han nascut grans idees. Una persona que s'avorreix, indiscutiblement és una persona que pensa i arriba un moment en que prefereix passar a l'acció. No obstant, hem estigmatitzat massa l'avorriment i hem oblidat que és la base de la creativitat i la reflexió. Però clar, la cultura de l'èxit ens diu que cal estar actiu, produir i ser molt competitius. Estar avorrit és, en definitiva, una pràctica de fracassats. 


Els pares i mares haurien de saber que els xiquets, alguna vegada, han de conviure amb l'avorriment. Avorrir-se no és cap problema ja que és una situació totament vital de la que es poden aprendre i extraure moltes coses. Estem dispostos a deixar d'omplir-los l'agenda als nostres fills? De fet, molts xiquets semblen executius del futur: ben vestits i totalment ocupats. Fixeu-vos amb les paraules de la meua neboda després de dir-li que tinc moltes ganes d'estar amb ella: "Tio, tu saps massa bé que jo estic molt ocupada durant la setmana" La cosa és seriosa, la xiqueta té 8 anyets i diu que està completament ocupada de dilluns a divendres. Això volem, un món així? Un món en el que no tingam temps ni a estar amb la família? En som conscients?


Caldria prendre consciència que els joves d'ara acumulen en un dia la mateixa informació que acumulava un xiquet allà pels anys seixanta....Així és, vivim sobreestimulats. En principi, no sembla un problema perquè el nostre cervell té mecanismes biològics que li permeten controlar aquesta sobrecàrrega d'informació. Ara bé, el problema és que acabem saturant-nos, cansant-nos i estressant-nos. Però clar, aquí cadascú és un món, cadascú té un llindar o un altre per aguantar la sobreestimulació. No obstant, es corre el risc del bloqueig, de la saturació i d'una sensació desagradable front a qualsevol aprenentatge per original i interessant que sigui. De fet, quan de bon matí veig les cares dels meus alumnes, em pregunte per quin motiu estan tan cansats: Han dormit bé? Han estat xatejant? Porten massa coses al seu cap? Baix el meu punt de vista, l'educació ha de centrar-se en acompanyar l'alumne i sobretot en estimular el pensament crític. Com que ara tenim un accés molt més fàcil a la informació, cal que l'alumne sàpiga desxifrar la bona informació i aprenga a reflexionar lliurement sobre aquesta. Resulta curiós: volem que aprenguen anglès, que memoritzen continguts de llengua, però no ens preocupa en absolut que en un futur no siguen suficientment crítics o reflexius. Si açò no ho parem, els robots estan al girar el cantó...

En tot cas, allò que la majoria desitja és que el seu fill o filla aconseguesca ser una persona de futur: un bon metge, un bon advocat, un bon empresari, un bon ingenier... Però ens oblidem d'allò essencial...Si realment volem que els nostres fills siguen feliços, cal deixar-los que llegesquen allò que els cau a les mans, que retallen o pinten allò que realment els apeteix o que s'avorrisquen....Cal aconseguir que els xiquets temptegen el terreny de la improvització, de la creativitat. És important que exploren tot allò que puguen i que pregunten, qüestionen, dubten, demanen, s'equivoquen....D'aquesta manera, els xiquets estaran treballant la seua autonomia: Què dec fer? Què m'atrau més? Què em tranquil.litza? Què m'interessa? Què sé fer millor? Ja sabem, l'autonomia és la capacitat de pensar per si mateix. Les activitats pautades, estructurades, evaluades, controlades, encara que siguen activitats d'aprenentatge no potencien l'autonomia, la creativitat i l'esperit crític. Ara bé, si allò que volem són xiquets triomfadors i competititus, doncs a seguir....En cas contrari, deixeu-los que s'avorrisquen, deixeu-los que pregunten, que investiguen  una mica....

domingo, 21 de mayo de 2017

HIPERPATERNITAT I SOBREPROTECCIÓ

Agafa-li la bossa al teu fill quan surta de l'escola, no siga cosa que es canse. Persegueix-lo donant-li mulladetes de pa encara que t'ignore i estiga jugant al parc amb els seus millors amics. Inscriu-lo a una escola prestigiosa i també a una bona acadèmia d'anglés. Penja contínuament fotos del teu fill o filla a les xarxes socials exagerant la seua descomunal bellessa. No permetes que s'embrute, no siga cosa que la gent culpabilitze els pares d'aquesta greu barbàrie. Quan el teu fill s'ho estiga passant d'allò més bé, encara que li talles el rotllo, fes-li veure que sempre està en perill i pot fer-se mal de mil i una maneres distintes. Soluciona-li tots els conflictes que tinga amb els mestres, companys o amics doncs d'aquesta manera evitaràs que haja d'atravessar eixe mal tràngol de traure's ell, tot sol, les castanyes del foc. Fes-li els deures per a que els tinga bé i li posen bona nota. Creu-te amb exactitud tot allò que et conte sobre el seu professor o professora. Ah, per favor, no permetes que s'aprope a algun gosset o gatet ja que li podrien transmetre alguna malaltia infecciosa...Si el teu fill plora, immediatament acudeix per consolar-lo i si té fam, et poses el davantal i li prepares un menú de tres estrelles, aprofitant que s'ha posat ara de moda açò de la cuina.
Si ens fixem bé, els pares d'ara són taxistes, entrenadors, majordoms, mestres, guardaespatlles.....En definitiva, no sols els xiquets, també els pares i les mares viuen totalment estressats. I clar, els xiquets necessiten pares que estiguen tranquils i estables emocionalment doncs ells viuen una època molt tensa i explosiva. Però s'entén massa bé que els pares i mares tenen por de no donar-li als seus fills allò que realment es mareixen; tenen por de no facilitar-los la felicitat. I en aquest aspecte, també ens estressem: el xiquet ha de tenir les dents perfectes, el cos perfecte, el material escolar més bonic del món, la roba més bonica, la casa perfecta... A totes aquestes exigències, cal sumar-li l'estrés que es respira en qualsevol ambient: "Corre, què no arribes..." Vivim clarament en un context de neurosi, un malestar de la cultura, baix el meu punt de vista, gens saludable. I clar, així som els humans, acudim a la meditació o mindfulness quan realment ho necessitem; quan realment toquem fons. De fet, si ho pensem bé, la pràctica meditativa hauria de ser habitual i formar part del dia a dia. Pel contrari, ho instrumentalitzem tot, inclús la respiració, com si això de respirar adequadament i relaxar-se fos quelcom extraordinari. Mon pare, llaurador de professió, treballava tot el sant dia, però quan arribava a casa sempre tenia el seu moment per jugar, xarrar, relaxar-se amb la família....

Si eres un pare o mare sobreprotector, no t'hauria d'extranyar que en un futur els teus fills et seguiran necessitant: cuinar, fer el llit, anar al metge, buscar feina, matricular-se a la universitat, fer la compra, preguntar als professors o al tutor sobre els seus deures....Que tampoc t'extranye si el teu fill o filla responsabiliza o culpabiltza el professor, el centre o inclús l'actual sistema educatiu dels seus patètics resultats acadèmics. Prepara't perquè és molt probable que hages d'acudir també a la revisió d'algun examen a la universitat ja que, molt probablement, el teu fill ni tan sols es molestarà en parlar amb el professor sobre l'examen en qüestió que té suspés. De fet, les seues preocupacions seguiran sent superficials i ben distintes a les teues: la moto, el telèfon, el gimnàs, la roba que posar-se o què sé jo si la propera excursió a la neu o el proper event d'algun DJ conegut...De quina manera pagar tot això, no li preocuparà el més mínim perquè mai li ha preocupat i tampoc mai li ha suposat un problema. Sense anar molt lluny, l'altre dia vaig quedar amb una alumna fora d'horari escolar per tal de solucionar-li uns dubtes. Mentre jo li explicava unes coses servint-me d'esquemes que li feia al moment, ella tragué el telèfon i es posà a redactar-li un missatge a sa mare. Segons em contà, es tractava d'una urgència ja que la mare havia de comprar-li una samarreta i no recordava la marca. Així és, per a l'alumna era molt més urgent que sa mare no s'equivoqué... És qüestió de prioritats i cadascú té les seues, això sí, la hiperpaternitat i també la sobreprotecció, contribueix a que els joves no modifiquen les seues prioritats i no configuren mai la seua pròpia escala de valors. Sigam seriosos, els joves han d'aprendre a sobreviure per ells mateixos...

Així és, els xiquets han d'equivocar-se, han d'investigar, han de descobrir els seus recursos i per suposat; han d'embrutar-se i també han de pegar-se trompades i inclús, perquè no dir-ho, fer-se sang alguna que altra vegada...De fet, ens hauria de preocupar si els nostres fills o filles mai s'embruten o mai s'han fet una ferida... Si això ocorre, potser caldria preguntar-se: El meu fill no juga? Per què no juga? Tinc jo alguna responsabilitat? I ara venen les grans preguntes: Volem el bé dels nostres fills? Volem que siguen autònoms? Volem que siguen responsables dels seus actes? Volem fills creatius i reflexius? Volem que pensen abans d'actuar? D'altra banda, s'ha posat de moda això de convertir els fills en un símbol d'estatus social i això és clarament patètic perquè tractant-los com a prínceps no els deixem viure eixa etapa tan natural i necessària que els permet aprendre dels errors i formar-se com a persones. Atenció a la sobreprotecció, compte amb la hiperpaternitat; no és gens saludable evitar la frustració, cal considerar-la vital, natural i en definitiva, un procés pel qual tots passem i hem d'aprendre a enfrontar. Ah i per favor, la intel.ligència és quelcom més que treure un 10 en les exàmens. Saber parlar, cooperar, tindre la capacitat de ser empàtic, assertiu...Resulta un problema fer-se major i no tindre les eines per enfrontar-te a la vida. La capacitat de reflexió potser siga la millor herència que podem deixar als nostres fills o als nostres joves...Ah, per favor, no passa res si alguna vegada els xiquets s'avorreixen, això també és saludable i permet que es posen a pensar; una pràctica molt urgent avui en dia.

martes, 18 de abril de 2017

LA FELICITAT

Tots hem escoltat això de que en les petites coses podem trobar la felicitat. Segons aquesta afirmació, les persones podem conquerir la felicitat gaudint amb plenitud de les coses més simples que ens ofereix la vida: respirar, beure, menjar, dormir, parlar....Però si ho analitzem amb profunditat, l'ésser humà no és gens simple: no sols mengem, no sols respirem o observem allò que ens envolta, també prenem alcohol, ens fem alguna cigarreta o ens agrada menjar en bons restaurants. Però la cosa no acaba ahí: també ens agrada viure en una bona casa i fer de tant en tant algun que altre viatge. Hi ha qui desitja tindre un bon cotxe, una bona moto o una bicicleta d'alta gama..els humans, en definitiva, no som gens simples, potser sí ho eren els nostres avantpassats. Però ara som complexos, som tan complexos que no vivim per treballar sino que treballem per viure. Ja sabeu de que parle: aigua, llum, segur, contribució, combustible,...Viure val diners, pràcticament tot en aquesta vida val diners, m'extranya que no ens cobren per respirar, tampoc m'extranyaria....I qui té fills sap massa bé de que parle: bolquers, material escolar...I quan es fan més majorets: telèfon mòbil, ordinador portàtil, motocicleta, diners per anar a la discoteca, classes d'anglès o viatges amb els amics...Així és, ens hem acostumat a la gran fira on tot es compra, absolutament tot.

Potser caldria una reformulació a propòsit del terme "felicitat". Cal tenir present que la felicitat és una idea totalment inventada pels humans, per la qual lluitem diàriament i que moltes vegades acariciem amb coses simples. Però clar, la vida també pega punyalades: que si un problema econòmic, que si un problema de salut, una separació o la mort d'un ésser molt estimat....L'atzar també intervé clarament en les nostres biografies i si no hem estat tocats per la gràcia divina, doncs ja ho sabem: cal arromangar-nos i plorar llàgrimes com el puny....Aleshores, si la felicitat és una idea que hem creat, que tots perseguim i que moltes vegades no podem assolir perquè la sort no està del nostre costat, aleshores, possiblement caldria controlar una mica els desitjos. Sí, així és, quan els desitjos no es fan realitat, generalment ens frustrem: sols cal observar el comportament d'un nen quan no aconsegueix aquell gelat que volia i sa mare no li'l concedeix pel motiu que siga...Si desitgem amb ànsia ser milionaris potser ho aconseguirem però cap la possibilitat que ens passem la vida esforçant-nos i mai ho aconseguim. Serem una mica més durs, si desitgem no tindre cap malaltia i estem patint una greu metàstasi, doncs ens podrirem entre tant de sofriment. Els desitjos cal regular-nos i no ser massa dur amb nosaltres mateixos. Cal canviar l'actitud. Podem reformular el plantejament inicial: intentaré guanyar diners i veure si puc aconseguir ser milionari o intentaré viure la vida el millor que puga encara que haja agafat aquesta punyetera malaltia...Convé saber que la frustració ens aparta de la meta i nosaltres podem evitar aquest sentiment tan negatiu alterant els pensaments que ens fem sobre la realitat en qüestió. Dit en altres paraules: morir no causa sofriment, el sofriment el pensament que tenim a propòsit de la mort.

Evidentment, cal gaudir de les petites coses, estic d'acord....Però sigam seriosos, això de pensar que anant a la universitat aconseguirem ser feliços, això no és així. Deixem també de pensar que trobarem la felicitat quan tingam un bon treball, això són bajocades...La felicitat és un terme que hem inventat i l'hem fabricat a la nostra mida: veritat que una persona de Costa de Marfil, no pensa igual que nosaltres sobre la felicitat? I una dona de Kabul?. Els humans som éssers complexos, iguals en moltes coses però també distints....Cadascú decideix que vol fer amb la seua vida, però en la mesura que siga possible, com que som animals socials, estaria bé que practicàrem la virtut, que regulàrem els desitjos, que disfrutàrem de determinats plaers i que aconseguírem contemplar allò que ens envolta, ara sí; eixes petites coses de les que parlàvem abans. I deixem-nos de buscar la píldora correcta:  la dosi exacta de cadascun dels ingredients l'ha de descobrir cadascú a través de la seua existència. Això sí, pense que la prudència és molt important en aquest quefer: cal aprendre a detectar allò que ens ompli, allò que ens fa bé i allò que ens fa mal. De fet, la saviesa, virtut més important segons alguns filòsofs clàssics, ahí també juga un gran paper.

A propòsit de la felicitat, sempre hi ha hagut gent seriosa que ha reflexionat sobre aquest tema, però com en tots els àmbits, molts s'han dedicat a fer caixa. Molts coachings són experts en explicar-nos com ser feliços, sigau prudents i valoreu-ho... Però no sigam ignorants: actuar és triar i cadascú tria com pot, com vol, com li apeteix....Ara bé, si ho voleu facilet, doncs al mateix telèfon mòbil podreu descarregar-vos alguna que altra aplicació per ser feliços. Però ja us dic, el secret està en trobar cadascú la dosi exacta de cada ingredient i inclús així, sempre ens faltarà alguna coseta perquè la felicitat no és un estat sino un fi al qual tendim tots els humans.

De totes maneres, vivim en la cultura de la rapidessa i si confieu amb això del fast food, doncs ja sabeu: pagueu a algú que us explique com ser feliços i a la marxa...Amb un bon coaching, una mica de regeeaton i quatre bones selfies a la xarxa social, tot solucionat...A fi de comptes, tampoc he intentat dir-vos que he de fer, simplement he compartit certs pensaments....
.
Sigau feliços o almenys intenteu-ho.


sábado, 15 de abril de 2017

TUTORS I TUTORES

Resultat d'imatges de profesor tutor
Els tutors i les tutores són uns treballadors dels qui ningú mai en parla. Però fixem-nos com, aquestos professionals a més d'exercir la docència en diferents nivells i especialitats, tenen també una funció psicopedagògica i de responsabilitat amb el seu grup classe. Han de vetllar pel bon rendiment acadèmic i sobretot pel bon clima de treball a dintre de l'aula.

En eixa hora dedicada a la tutoria, solen escoltar coses molt desagradables: Que si este professor explica mal, que si l'altre no ens puntua bé, que si esta professora té molt mala llet i ens ha parlat malament.. A més, els tutors també parlen molt amb els pares i aquestos, de vegades, sobreprotegeixen els seus fills: Que si el meu fill està tots els dies estudiant, que si la meua filla dedica temps però no entén com explica l'assignatura eixe professor... I el telèfon? I el portàtil? Saben els pares l'ús que els seus fills fan d'aquestos aparells tecnològics? S'han parat tan sols a pensar-ho?

Doncs així són les coses: cada cert temps apareixen alguns pares tocacollons....Sí, ja sabeu a qui em referisc, són eixos pares que únicament gaudeixen generant una guerra en la que mai guanya ningú. Sigam sincers, hi ha pares que no entenen el joc de l'educació i consideren que estan en un concurs de debat on sempre han de donar els arguments més potents, en favor del seu fill o filla. La sobreprotecció està a l'ordre del dia i no s'acaba d'entendre, amb claredat, quina és la funció que té l'escola i quina és l'obligació i responsabilitat que tenen els pares a casa. No s'acaba d'entendre clarament això d'ensenyar i educar: el xiquet ha de vindre de casa, sempre que es puga, amb determinats valors interioritzats.

Fixem.nos com, el bon tutor o la bona tutora, encara que prenga nota d'aquelles coses importants que comenten els seus alumnes a la tutoria, mai emet un judici de valor que puga perjudicar de manera negativa a ninguna de les parts. Els bons tutors o les bones tutores mai fan o mai haurien de fer un mal gest o pronunciar una mala paraula sobre un company o companya... A més, si no es demostra el contrari, els tutors solen confiar plenament, almenys a priori, amb els seus companys de professió....Cal dir també que no es tracta de donar la raó o la culpa a ningú, més bé, es tracta de solucionar conflictes que surten entre ells mateixos però també, cada cop més, entre alumne i professor.

Un bon tutor o bona tutora és també conscient de la societat en la que vivim, una cultura amb recursos materials però tan plena d'estímuls socials que no resulta gens fàcil motivar els alumnes i tampoc resulta massa fàcil això d'estar motivat. Els alumnes són menors i no poden, ni deuen, dirigir aquesta orquestra que és l'educació.... Ara bé, també és veritat que cal trobar un clima òptim en el que ells puguen exposar els seus problemes o inquietuds i conseguentment poder solucionar-los amb ajuda dels docents.

Mai m'han agradat els tutors que desqüalifiquen un company de professió davant els alumnes, que fan cas a tot allò que escolten d'ells sense analitzar-ho, que actuen fent la pilota a la família. En definitiva, són les tutors que no focalitzen l'atenció en allò esencial: aconseguir un bon clima i rendiment del seu alumnat. Mai m'han agradat els tutors que oculten determinades converses creuades amb família, cap d'estudis i director sobre alguna temàtica relacionada amb el professor. El treball ha de ser transparent i totalment ordenat, les cartes que juguem han d'estar totes damunt la taula i salvar la dignitat de tothom.

Els tutors i les tutores treballen amb alumnes que es juguen un futur però també amb professors que mereixen un gran respecte. Tracten amb pares i mares que volen el millor dels seus fills però també amb professionals totalment qualificats. Els bons tutors, opten pel diàleg formal i amistós quan hi ha un conflicte que resoldre. Els bons tutors i bones tutores són persones que convé cuidar en aquesta societat perquè no prejutgen, no ataquen, no apunyalen, no traïcionen... Els bons tutors, aconsegueixen aparcar a un costat la simpatia o antipatia que senten pels seus alumnes o pels seus companys de feina.

I a les mares i pares que critiquen des del palco vip, a aquells i aquelles que des del banc de la plaça, dediquen vesprades senceres a la xafarderia, sols els diré una cosa: es tan còmode parlar, es tan fàcil queixar-se... Allò difícil és col·laborar, allò complicat és estar pendent i realment preocupat per la formació dels teus fills. La tasca del tutor és realment delicada però cal dir que també és molt satisfactòria, això sí, estes coses funcionen així: una de cal i una d'arena.

sábado, 11 de marzo de 2017

MERCEDES MILÁ Y EL ARGUMENTO AD HOMINEM

El pasado 5 de Marzo, Mercedes Milá participó como invitada en el programa Chester in love presentado por Risto Mejide. Pongámonos en contexto indicando como procede una de las partes más entretenidas del programa: va saliendo gente y reflexionando sobre cualquier idea, afirmación o aspecto público del invitado.
En esta ocasión, el bioquímico e investigador valenciano, José Miguel Mulet, desde su pequeño escenario, arrebató contra la tesis de la "enzima prodigiosa" tan defendida por el japonés Hiromi Shinya y ahora respaldada en varios medios televisivos también por Mercedes Milá. Entre tantas afirmaciones que hizo el profesor, quiero destacar la siguiente: "las enzimas prodigiosas no existen sino que son proteínas que cuando las comemos se rompen en cachitos y se degradan" Vaya por delante que, a dia de hoy, son mayoría los nutricionistas y/o bioquímicos que catalogan de "pseudociencia" o simplemente "religión" el planteamiento de la enzima prodigiosa.
Después de la rápida y breve intervención del prestigioso bioquímico, Risto Mejide se tumbó en el sofá y consultó su teléfono móvil no sin antes afirmar que empatizaba con él y con lo que le iba a caer encima. ¡Si eso es empatía, apaga y vámonos! Mercedes Milá respondió con cierta soberbia y, como siempre, creyendo sentar cátedra, así, tajantemente: "Lo primero que te digo es que te leas el libro y adelgaces, porque estás gordo”. Ante semejante salida de tono, el investigador consiguió salir al paso, avergonzado, con un "gracias por decírmelo, porque tengo espejo", afirmando también un tanto cabizbajo: "Tengo un problema de ansiedad", aspecto clave que la periodista pasó por alto y que cualquier persona preocupada por la salud pública, jamás ignoraría puesto que la ansiedad es una de las principales causas de la obesidad y de otros transtornos alimentarios.
Seamos serios, Mercedes Milá actuó sirviéndose de un "argumento ad hominem". En lógica se conoce como argumento ad hominem (del latín, «contra el hombre») a un tipo de falacia (argumento que, por su forma o contenido, no está capacitado para sostener una tesis) que consiste en dar por sentada la falsedad de una afirmación tomando como argumento quién es el emisor de esta. Para utilizar esta falacia se intenta desacreditar a la persona que defiende una postura señalando una característica o creencia impopular de esa persona. Así procedió Mercedes, desvió el tema de discusión y atentó contra la persona intentando ridiculizar a su interlocutor. La periodista, además insistió con afirmaciones del tipo: "tu cintura no es saludable..." El profesor, conservó las formas, recalcando en varias ocasiones que el debate giraba alrededor de la "enzima prodigiosa" y demás afirmaciones relacionadas con la nutrición y la salud. De hecho, finalmente el señor la invitó a que defendiera una dieta saludable pero sin arremeter contra el consumo de la leche y sin defender tales cosas. Menos mal que apareció Risto para separarles, puro espectáculo, a buenas horas...
Después de haber ojeado algunas declaraciones que ciertos especialistas en bioquímica o nutrición han hecho públicas, todo apunta a que el libro del japonés, La enzima prodigiosa, carece de rigor alguno. Sin embargo, ahora son varias las cosas que me preocupan. La primera, que las personas no hayan percibido la falta de respeto o humillación que propinó la periodista al señor ¡ Seamos serios, así no se puede ir por la vida!' Debería preocuparnos si en el momento que pase la tormenta todo estará olvidado. La segunda cosa que me preocupa es que la gente considere esto un habitual escenario en el que conviven dos opiniones distintas pero igualmente respetables. Pero no es así, en la ciencia no es bueno hablar de opiniones porque si así fuera yo podría opinar que los burros vuelan o que la velocidad es igual al tiempo por el radio al cuadrado. En el campo científico, hay que observar únicamente el rigor, lo otro es simplemente espuma... Dicho esto, hay que ser tajantes con el tema, zapatero a sus zapatos, el señor José Miguel Mulet es un experto en bioquímica, ella es una periodista. ¡Juzguen ustedes mismos quién es más fiable para hablar de enzimas y alimentos!
Repito, investiguen y juzguen ustedes si esta señora merece estar en primera fila del periodismo. Más bien yo la situaría allá arriba, a la derecha del padre, allá por encima del bien y del mal, muy lejos del mundanal ruido terrenal. Pero seamos también consecuentes, somos nosotros quienes la hemos hecho millonaria con el programita este que presenta desde hace mil años. ¡Tenemos lo que nos merecemos!
En lo que respecta al canal Cuatro, considero que debería hacerse responsable de lo ocurrido. Sería un despropósito que se pegara carpetazo al tema ya que en muchos centros educativos más de un niño habrá llorado después de que lo llamaran "gordo". Simplemente les diré que, como profesor de filosofía, me he visto en la obligación moral de ponerles este bochornoso vídeo a mis alumnos para que así reflexionen libremente sobre aquello que sucede en la televisión. Pues lo dicho, la cosa es muy seria ya que el sobrepeso es uno de los principales argumentos que se usa hoy en día para hacer bullying a los niños. Ah, se me olvidaba, el señor Risto, por omisión, también es responsable puesto que en ningún momento condenó la conducta de la periodista. Pues eso, Canal Cuatro, Mercedes Milá y Risto Mejide, tic tac tic tac.... No vengáis luego emitiendo programas sobre el bullying sin haber pedido antes disculpas a toda la ciudadanía. En ese caso, vaya por delante la dedicatoria en boca de Artur Schopenhauer: "Predicar moral es cosa fácil; mucho más fácil que ajustar la vida a la moral que se predica"
Tengo que reconocer que ni los contenidos que trata la periodista, ni las formas como lo hace, me interesan en absoluto...Pero jamás he dicho nada porque he considerado que era cuestión de gustos. Ahora bien, en este caso no juzgo las formas, que tampoco me agradan, juzgo el contenido de sus palabras y creo que hay que ser tajantes con el tema: ¿A qué esperan para pedir disculpas? El tiempo pasa: tic tac tic tac...En caso de que no lo hagan, sepan ustedes que se habrá abierto la veda...