jueves, 6 de septiembre de 2018

ELS DINERS I LA FELICITAT

Vivim en uns temps on resulta habitual que els humans relacionem (inclús identifiquem) la felicitat amb els diners. Estareu d'acord amb mi que eixe és l'ambient que es respira: un bon Cotxe, una bona casa, segona vivenda, alguns viatges...

Ara bé, si ho pensem bé, els diners no són en si mateix més que un mitjà per a satisfer determinats desitjos o plaers. De fet, al llarg de la història hem viscut moments on no ha existit la moneda, ja sabeu: jo et done una vaca i tu em dones cent gallines. Però clar, ara tenim la moneda, els bitllets i mitjançant aquestos podem aconseguir menjar, beure, un bon restaurant, el millors dels vins o un Ferrari....Està clar, els païssos subdesenvolupats utilitzen els diners per comprar aliments indispensables. Pel contrari, els païssos del primer món, tenim una ànsia per consumir, un desig infrenable, en molts casos inclús patològic.

No hi ha més que veure la quantitat d'aplicacions o de xarxes on la gent ven, de vegades compulsivament, tot allò que ja no utilitza. Aquell que ven no sols ho fa perquè no li resulta útil sino també perquè allò que abans era un caprici ara s'ha convertit en un estorb, un objecte gens reconfortant. Aleshores, arriba un moment en que cal posar-ho a la venta i aconseguir alguns dinerets per comprar altra cosa: potser altra vegada un caprici. Així vivim actualment, de caprici en caprici: una piragua, una bici d'alta gama, però també una bona raqueta de padel, un ordinador de la pometa o un rellotge amb GPS incorporat. Feu la prova de mirar tot allò que teniu a casa i no utilitzeu, potser us convé també posar-ho a la venta, què sé jo...Possiblement amb allò que arreplegueu, pugau
pagar-se el viatge eixe que sempre heu desitjat....Si ens fixem, el nostre comportament és simptomàtic de que allò que comprem ens ompli únicament durant cert temps. M'atreviria a afirmar que amb el consumisme, aconseguim paliar determinades carències o insatisfaccions vitals. De vegades, els diners són com la xocolata: un substitut...

Com veiem, els diners els utilitzem per comprar coses també innecessàries. Els diners són el mitjà que tenim per satisfer determinats desitjos com menjar, beure, però també d'altres totalment innecessaris. Si estudie aprovaré, si aprove aconseguiré anar a la universitat, si vaig a la universitat trauré una carrera, si trac una carrera tindré una bona feina, si tinc una bona feina tindré diners i si tinc diners, possiblement seré feliç. Aquest és el raonament que, més o menys, fem molts de nosaltres: amb diners podrem ser feliços. No obstant, potser li donem eixe pes als diners com a conseqüència del capitalisme pur i dur en què vivim, pel consumisme tan bestial amb el que ens bombardegen diàriament els mitjans de comunicació, per l'obsessió que tenim en acumular coses, objectes i propietats. De no ser així, els diners no tindrien eixa importància tan gran que li donem en les nostres vides. De fet, si ho pensem bé, sense salut, no podem gastar-nos els diners amb plenitud, encara que si tenim diners sí que podem disposar de tractaments alternatius en cas d'estar malalts i d'aquesta manera, millorar una mica (o molt) la nostra salut o benestar. Ningú ho nega, els diners ajuden en aquesta búsqueda imparable cap a la felicitat. Però compte, són quelcom material que ens pot donar plaer, satisfacció, els diners mai són un fi en si mateixa...Ara bé, eixos plaers que aconseguim amb els diners poden ser molt momentanis, poc perdurables...

Si tornàrem a l'Atenes clàssica, possiblement compartiríem la necessitat que té l'armonia social i la vida virtuosa per aconseguir la felicitat. Però clar, eixa idea clàssica de que som animals socials i sols mitjançant la vida virtuosa podem alcalçar la felicitat, sembla un conte de fades. Quina societat? On està la vida en societat? Els humans rarament formem comunitats, generalment formem associacions: ens unim únicament per interessos. Mirem els adolescents, per exemple...Ells van al col·legi, tenen també amics fora del col·legi, van al gimnàs o fan alguna activitat extraescolar. En cada lloc tenen uns companys, uns amics, uns interessos....Realment creiem que als humans ens fa falta avui en dia ser virtuosos per ser feliços? Realment, eixa part romàntica s'ha perdut. Hi ha qui ni tan sols diu "bon dia", "bona nit" o "adéu". En aquesta societat, la virtuositat salta a la vista però no es val·lora per aconseguir certa felicitat, ja que aquesta ha cobrat un significat que té a veure amb el nivell adquisitiu de vida. Ara bé, és innegable que la pràctica de la virtut, a més d'aportar a la societat, també ens fa retroalimentar-nos i enriquir-nos. Si jo sóc valent i no sóc covard, no sols puc col·laborar en crear una societat més justa i més feliç sino que també aconseguiré que no em tracte la gent malament i no em faça mal. Si teniu l'ocasió, ahí va una proposta: practicar la virtut i d'ací un temps, veure els resultats....De fet, hi ha una aplicació al telèfon en el que pots fer-te reptes amb la finalitat de practicar els bons actes i la bona virtut. 

Moltes vegades fem el següent raonament: si tenim diners podrem disfrutar més. Sense adonar-nos, estem considerant que amb diners podem gaudir de més plaers: bon cotxe, bona casa, viatges....I clar, el problema radica en que no tenim en compte els plaers naturals i necessaris. Aquestos plaers són el menjar, dormir, beure, respirar...Sense adonar-nos, estem deixant a un costat aquestos plaers tan necessaris en aquesta societat. Realment, si ho pensem bé, sense tenir aquestos plaers ben satisfets, resulta difícil aconseguir certa armonia en les nostres vides. Atenció perquè determinats plaers no naturals i no necessaris, poden aportar-nos un plaer instantani però degenerar en un dolor immens d'una manera no massa llunyana en el temps. També és veritat que vivim al dia i no sol preocupar-nos més que el futur pròxim.

ELS OBLIDATS A COSTA DE MARFIL

Aquest estiu he estat a Costa de Marfil, col.laborant amb la ONG SED dels Germans Maristes. Durant la primera quinzena de juliol estaguérem organitzant tallers per a xiquets en un col.legi de Korhogo. La resta del mes col.laboràrem en un centre de salut a Koni,  un poblat situat a tan sols quinze kilòmetres de la ciutat marfilenya. Vaig decidir col.laborar en aquest camp de treball amb la idea de compartir el meu temps i donar una maneta en tot allò que poguera. A més, tenia clar que no volia deixar-me arrastrar per la llàstima doncs aquesta mai ha sigut constructiva. Finalment he de reconéixer que aquesta experiència m'ha sacsejat tant per dins que finalment ha transformat la meva persona.

Els "dispensaires" existeixen per tot arreu d'Àfrica. A diferència dels hospitals, són centres gratuïts que funcionen únicament gràcies a organizacions i gent solidària. En aquestos centres sanitaris, a més de l'atenció sanitària també tenen lloc distintes campanyes preventives i de vacunació al llarg de l'any. A dia de hui són la salvació que tenen aquells qui no poden permitir-se un tractament a l'hospital de la ciutat. Sincerament, el sistema sanitari marfileny posa els pèls de punta i ens fa entendre millor eixa baixa esperança de vida o eixa alta tasa de mortalitat infantil.

Només arribàrem al lloc de destí, el metge Juan José Márquez junt a la religiosa i infermera, la germana Nicole,  ens contaren la història de Cathérine. Pel que sembla, aquesta dona estava totalment oblidada a un racó de l'hospital de Korhogo així que decidiren emportar-se-la al dispensari de Koni. Dies després vaig tenir l'ocasió de conéixer la seva filla Jacqueline, una jove amb una responsabilitat admirable que des d'un primer moment va veure quina seria la seua responsabilitat. La xiqueta ajudava una mica en les tasques domèstiques de la comunitat religiosa i quan la mare ja dormia aprofitava per llegir i estudiar amb una vela a l'habitació.

Em va sorprendre molt negativament l'actitud del marit de Cathérine. Dia rere dia acudia amb la intenció de menjar-se l'únic plat de calent de la seva muller. Després de vàries advertències sense èxit, decidírem fer-lo fora del centre i prohibir-li l'entrada. Dies després vaig descobrir que aquest senyor tenia dues dones més i una cabassada de fills i filles. M'agrada pensar que Jacqueline s'ha empoderat i té molt clar que vol ser una dona lliure i autosuficient.

Tal i com anaven passant els dies vaig corroborar que tant la desnutrició com la malària eren la causa de mort més comuna arreu del país. A tot açò calia sumar-li també les greus dificultats econòmiques que atravessa la gent per fer fer front als tractaments i el mateix pensament animista que atribuïa la causa de determinats problemes (tant físics com psicològics) a la presència de mals espèrits. Mai ha estat positiu això de mesclar ciència i fanatisme, investigació i dogmatisme.

Després d'uns dies amb tantes vivències,  em vingué al cap una qüestió a propòsit d'uns malalts que tenim una mica més oblidats al primer món: els malalts mentals. Resultava inevitable que em preguntara sobre la situació d'aquestos a Costa de Marfil. Com viuen en aquest país les persones que sofreixen la malaltia mental? Pense que la pregunta era pertinent ja que en aquest país, ni tan sols el govern ha volgut considerar-ho un problema de salut mental.

Tots saben que a casa nostra, gran part de les persones amb problemes de salut mental poden aconseguir portar una vida normal sempre que duguen un tractament controlat per un metge o terapeuta. D'altra banda, supose que pocs s'atrevirien a pensar que un atac d'epilèpsia, d'ansietat, un brot psicòtic,  esquizofrènic o un problema de retard mental o de alzheimer tenen una causa de caràcter esotèric o sobrenatural. A més, en determinades malalties com la depressió els síntomes remeteixen (o solen remetre) amb un tractament de dopamina o serotonina. Però clar, la mateixa fluoxetina, que és un inhibidor de la recaptació de la serotonina, moltes vegades ha de compatibilitzar-se amb un treball psicològic, físic o nutritiu per allò de la plasticitat neuronal. Baix el meu punt de vista malgrat el nostre coneixement de la ment i la normalització de certes patologies, potser hem medicalitzat massa l'àmbit de la salut mental. Estic convençut que seria molt més saludable invertir en educació emocional i psicològica ja que gran part dels problemes provenen d'una mala gestió o uns hàbits poc aconsellables.

Quan vaig trobar un bon moment, li vaig plantejar també el tema dels malalts mentals a Jacques,  el company marfileny encarregat de l'ambulància. Sense deixar passar ni tan sols un segon, Jacques sentencià que a Costa de Marfil els malalts mentals eren considerats una vergonya per al País i també per als mateixos familiars. Inmediatament, tal i com de vegades ocorre, la conversa se n'anà per altres camins. Estava clar que ell, coneixedor de la sanitat, no n'estava gens d'acord amb el tractament que rebien.

Uns quants dies després vaig conéixer també a Abdul, un sacerdot molt Jove. Com que férem amistat,  em confessà que tenia el somni de crear algun projecte per tal d'ajudar els malalts més oblidats africans: els malalts mentals. Seguidament, em parlà d'un tal Mr. Gregoire,  un antic reparador de pneumàtics, que actualment dirigia una fundació denominada Amics de Saint Camile. Com que aquella nit els mosquits no em deixaven conciliar el son, vaig buscar diferents documents que parlaven de l'asaciació. Finalment, vaig veure un audiovisual sobre aquesta fundació i sobre la figura del senyor Gregoire. A continuació, com que tenia el seu telèfon, el vaig telefonar i vaig parlar amb ell.

Si volem comprendre millor la malaltia mental a Costa de Marfil, resulta inevitable parlar del marabú. Aquest ritual consisteix en aplicar unes brosses i arruixar el cos amb aigua. Tal i com bé ha interioritzat la gent d'allí, si s'està poseït per una serp, la persona desapareix i es transforma en una cobra. Si és un geni qui la poseeix,  començarà a moure's i també desapareixerà. En aquest cas, donarà voltes sobre si mateixa i acabarà desapareixent. Però si es tracta d'un home es quedarà quiet encara que l'esperit no desapareixerà del seu cos i la família haurà d'acceptar-lo i portar-lo novament a casa. Una persona de molta confiança en comentà que la majoria de gent que ha acudit a aquestos curanders mai més se'ls ha tornat a veure. Les families que acudeixen a aquestos centres de pregària la família ha d'estar plenament convençuts perquè en el cas contrari, tornaria la maldició al proper embaràs. Com veiem, la por és i sempre ha tingut un gran poder de control.

En alguns poblats de Costa de Marfil encara s'encadenen als malalts mentals. Són una autèntica vergonya motiu per qual estan lligats i maltractats per a que els mals esperits surten, a més també estan encadenats a casa o en alguns casos en un arbre del bosc. Aquest és el destí que tants malalts tenen escrit en aquest país i que el senyor Gregoire, amb escassos recursos, aconsegueix millorar.

Tan sols un baix percentatge de malalts mentals tenen en aquest país africà un accés fàcil als medicaments i també molts pocs estan diagnosticats i tractats amb normalitat. Cal tenir present que malgrat el predomini de l'islam i el cristianisme, l'animisme segueix determinant les distintes maneres de viure i afrontar la vida. De fet, existeix un marcat sincretisme religiós: alguns són musulmans però també animistes.

Pel que he investigat posteriorment a casa,  quan el senyor Gregoire era jove guanyava molts diners com a reparador de pneumàtics. Tant bé li anava la cosa que decidí comprar 4 cotxes i consolidar una empresa de taxis a la ciutat de Korhogo.  Però l'empresa fracassà i es va arruïnar cosa que li provocà una greu depressió arribant inclús a plantejar-se molt seriament el suïcidi. Casualment,  en un curs de Teologia,  conegué un centre psiquiàtric situat a la ciutat marfilenya de Bouaké. En eixe moment, entengué que havia de fer alguna cosa per tota aquesta gent tan oblidada i començà a treballar amb molta ll.lusió.

Ell és qui presideix i coordina l'associació. Amis de Saint Camile s'ocupa de buscar a tots aquells malalts mentals encadenats, maltractats i estigmatitzats per les seves famílies. La funció del senyor Gregoire consisteix en sensibilitzar els familiars sobre la malaltia mental i dignificar les seves vides. Una vegada localitzada la persona es posa en contacte amb la família. A continuació, sempre insisteix en la immoralitat que suposa aquesta pràctica pel fet d'invair els Drets humans més universals. Una bona dutxa, la cura de les ferides produïdes del rosament de la cadena, l'alimentació i un nou missatge de confiança que realment necessiten. Confiança, aquesta paraula la repetia insistentement el senyor Gregoire en la conversa telefònica que tinguérem. De fet, gran part dels malalts mentals que pertanyen a l'associació incorporen responsabilitats laborals i càrrecs a dintre de la mateixa organització. El treball és també un gran aliat en el camí cap a la recuperació i la normalització. En aquest sentit, estic totalment convençut que a casa nostra encara no hem comprés que treball i dignitat són termes inseparables. I compte, no em referisc a la formació o les activitats lúdiques, cosa que fan ací tantíssims centres de Salut mental...En referisc a treballar i guanyar diners: falta confiar amb ells i amb la seva capacitat productiva. En la memòria col.lectiva ha quedat enregistrada eixa imatge del "manicomi" i potser ens calga resetejar-la ja d'una vegada.

En aquesta línia, resulta inevitable parlar també dels centres de pregària. Són espais on es provoca dolor i sofriment als malalts ja que pensen que d'aquesta manera se n'aniran els mals esperits. Els peguen i els deixen de donar menjar durant un temps... I res, tots ho saben però ningú s'atreveix, potser per falta de convenciment, a denunciar-ho públicament. L'opció de la pregària és l'opció que prenen encara algunes families i que el senyor Gregoire, molt insistentment, intenta fer desaparéixer.

Quan el senyor Gregoire Ahongbonon visita els centres intenta convencer-los de que això és un clar atemptat contra els Drets Humans de la persona. Però la cosa no resulta fàcil ja que determinats sacerdots,  malgrat ser cristians, creuen també en la idea animista de la possessió demoníaca. Tal i com em digué el senyor Gregoire, és un clar exemple de la presència del mal al món.

Nosaltres tenim avanços mèdics, fàcil accés als medicaments i una cultura d'acceptació i normalització que va desestigmatitzant la malaltia mental. No obstant, tenim una urgència que resoldre: la falta de confiança en ells. La manera pública que tenim ací d'afrontar el problema és aconseguint que el malalt mental tingui una pensió i deixe de treballar. Compte, nosaltres podem aprendre dels marfilenys i de Gregoire això de que el treball dignifica i ens fa sentir éssers lliures, útils i autosuficients. De fet, estic convençut que molts especialistes que ara no treballen podrien haver seguit amb les seves professions si s'haguera fet una recol.locació en altre lloc a dintre de la seua empresa o secció.

Permitiu-me acabar amb unes qüestions a propòsit del problema que ens ocupa. Per què no volem que els nostres malalts mentals treballen? Continuem pensant que són els més perillosos? Per què no es fan polítiques que faciliten el reconeixement overt de la malaltia mental? Per què no s'inverteix més en prevenció psicològica? Existeix un interés econòmic en que tingam una societat fortament medicalitzada? Quina repercussió en la salut tindrà aquest excessiu i actual consum de medicaments? Resulta positiu que tingam tantes patologies al nostre manual? Per quin motiu no s'introdueixen als hospitals els distints tractaments alternatius que podrien reduir eixe excessiu consum de fàrmacs? Som una societat feliç? La mirada cap a Costa de Marfil ha de servir per mirar-nos a nosaltres mateixos.



lunes, 5 de marzo de 2018


1.- Enumera 3 valores morales importantes aparecen en la película. Contextualiza estos valores en la película.

2.- ¿Qué enfermedad le diagnostican a John Forbes Nash? ¿En qué consiste? ¿La conocías? ¿Sabías que afecta a 1 de cada 100 personas?

3.- ¿Con qué problemas se encuentra una persona que tiene esquizofrenia?

4.- ¿Existe un estigma sobre las personas con enfermedad mental? ¿Por qué crees que esto ocurre? ¿Hemos avanzado en algún sentido?

5.- ¿Te parece correcto el calificativo de "loco" que durante tanto tiempo hemos atribuido a las personas que tienen alguna enfermedad mental?

6.-  ¿Ha cambiado tu imagen respecto a los enfermos mentales? ¿Después de estas 4 sesiones, sigue siendo la misma o se ha visto modificada?

7.- ¿Qué te parece la decisión que toma el protagonista de la película de dejar de tomar la medicación? 

8.- ¿Qué papel tiene el psiquiatra sobre una persona con un problema mental? ¿Y el psicólogo? ¿La familia? ¿Y la sociedad, crees que cumple una función positiva? ¿Incorporarías algún elemento que mejore la calidad de vida del enfermo?

9.- Enumera 2 conclusiones personales y serias después de haber visto el documental de Salvados (1 de 5) sobre la depresión. 

10.- Según el filósofo Michel Foucault vivimos en una sociedad de control. De hecho. el DSM-V, último manual de enfermedades mentales, ha incorporado enfermedades y trastornos que jamás fueron considerados como tales. ¿Qué piensas sobre esto?






domingo, 25 de febrero de 2018

Reflexiones de Descartes

En la selectividad de la Comunidad Autónoma de Valencia, en la cuarta pregunta nos piden que hagamos una reflexión sobre cualquier aspecto del autor, comparado con lo que piensa otro autor, con hechos de su época o con aspectos del mundo contemporáneo.

Por lo que respecta a René Descartes, filósofo racionalista del siglo XVII, he pensado en los siguientes temas de reflexión para que los al.umnos de Bachillerato elijan uno que les apasione o les guste más.

1.- La importancia del escepticismo en la vida del científico.
2.- La importancia de la duda en la vida del científico o político.
3.- El alma según Descartes y Platón.
4.- El concepto de libertad en Descartes y Kant.
5.- El escepticismo según Descartes y Montaigne.
6.- Dualismo y libertad en Descartes y Montaigne.
7.- Dios según Descartes y el cristianismo o religión católica.
8.- Dios según Descartes y Hobbes.
9.- Dios según Descartes y Gassendi.
10.- El innatismo según Descartes y David Hume.
11.- Las ideas innatas en Platón y Descartes.
12.- La primera máxima de la moral y la obediencia de las leyes en la actualidad.
13.- La duda y la película Origen.
14.- La duda y la película The Cube.
15.- El mal uso en la actualidad del "Pienso, luego existo"
16.- La libertad según Descartes y la religión católica.
17.- La firmeza en las decisiones y su importancia en la actualidad (segunda máxima de la moral provisional)
18.- La necesidad de modificar nuestros pensamientos y deseos antes que el orden del mundo en la vida de los seres humanos.
19.- El error de cultivar únicamente la razón. La importancia de las emociones y sentimientos. Cuarta máxima.
20.- El error de Descartes visto desde Antonio Damasio. (No existe un dualismo)
21.- Dios según Descartes y Thomas Hobbes.
22.- Libertad como voluntad y como autonomía (Kant).
23.- Las pasiones según Descartes y según la Religión católica.
24.- El uso del método en la investigación policial o delictiva (criminología).
25.- Teoría mecanicista o Física en René Descartes y en la actualidad.
26.- La importancia de los sentidos según Popper. Nace el método científico.
27.- Los animales no tienen lenguaje ni razón. Los prejuicios que algunos tenemos respecto los loros.
28.- Dios en Descartes y Kant.

miércoles, 10 de enero de 2018

ETERNA LLUITA


En la vida, hem de trovar el nostre equilibri
entre la raó i les emocions o els sentiments. 
Des del primer dia de vida fins l'últim, estem obligats a lluitar. Fixem-nos com en el moment en que ens trauen del ventre matern i ens aboquen a l'exterior, en eixe just moment: arranquem a plorar. Mentrestant, els pares van tantejant el terreny: Per què plora? Tindrà son? O potser és fam? Estarà malalt? Però l'enigma no sempre resulta fàcil de descobrir, de vegades plorem perquè ens fan mal les dentetes, el cap o simplement perquè desconeixem eixa nova realitat fora del ventre matern.


A l'etapa adolescent, pràcticament tots, patim perquè desitjaríem tindre una llibertat absoluta; tornar a casa sense haver de respectar un horari. Ja més majors, ho passem malament perquè tenim problemes econòmics o perquè ens ha deixat la persona amb qui tants anys hem compartit la nostra vida. En definitiva, hi ha mil motius distints pels quals ho passem malament. Quan estem malalts, encara que se'ns fa difícil viure, en algunes ocasions encara aconseguim aferrar-nos a la vida d'un mode quasi sobrenatural. Paga la pena la reiteració: Vivim en una eterna lluita, això sí, si som capaços d'acceptar-la i la normalitzem, tot serà molt més fàcil i cómode. 

En
determinades situacions hauríem de relaxar-nos perquè ningú digué que la vida fos de color de rosa i no tingués moments complicats. A més, si ens fixem, gran part dels problemes tenen el seu origen en la nostra racionalitat; el mateix "logos" que en època prehistòrica evità la nostra extinció. De fet, des d'una perspectiva totalment animal són pocs els problemes que tenim. Més que problemes, els animals tenen necessitats que busquen la seua satisfacció: fam, sed, son, supervivència... La resta, són simplement la projecció de les nostres inseguretats, la nostra competitivitat o els mateixos prejudicis. De tant en tant, ens hauríem d'aturar i diferenciar les necessitats dels desitjos, aquestos últims són convencionals i per tant, no sempre són necessaris. Vivim en una eterna lluita però compte, convé destacar que gran part de les nostres lluites són guerres socialment construïdes i evitables en gran part dels casos. El fet de relativitzar, potser és una bona estratègia i un bon art que convé cultivar per tal de no amargar-nos la vida. Ara bé, potser ens resulta molt més fàcil viure guiats per un ús metòdic de la raó.

Pel simple fet d'existir, estem abocats a un món en el que se'ns exigeix lluitar. Hem d'esforçar-nos tots els matins quan anem a treballar i hem de lluitar sobrenaturalment quan tenim alguna malaltia que pretén llevar-nos la vida. Lluitem quan travessem problemes realment complicats com la mort d’un familiar o algun problema amb els nostre fills. I és en aquestes situacions extremes quan realment tirem mà del coratge, l'esperança, la paciència i un bon grapat de valors que semblaven no existir. Convé rememorar que el coratge ens ajuda, entre altres coses, a enfrontar els nostres propis temors o preocupacions. Ara bé, una única consideració, de vegades exagerem aquesta lluita i oblidem allò que els sentiments i les emocions volen comunicar-nos. 

Temps enrere vaig conéixer un alumne que totalment capficat amb la nota de selectivitat, va travessar una etapa molt complicada durant els dos anys últims a l'institut. Va aconseguir una bona nota de Batxillerat, de Selectivitat i finalment, es va matricular (tal i com sempre havia desitjat) a la Facultat de Medicina. Doncs bé, passats 6 mesos se n'adonà que ell realment tenia vocació de mestre i la il·lusió per fer Medicina era, més bé, dels seus pares. En definitiva, cal estar atents perquè malgrat el nostre coratge, no sempre lluitem per allò que volem, sinó també per allò que els nostres éssers estimats, o no tan estimats, desitgen. Així és, aquells que ens estimen, com que ens volen sobreprotegir, acaben penetrant en el nostre inconscient i projectant sobre nosaltres les seues pròpies il·lusions, desitjos o frustracions. Cal estar atent, molt atent i en aquest sentit, hem de fer un treball personal per tal d'evitar lluites innecessàries. També és veritat que de vegades pot resultar saludable actuar sense pensar massa o guiat per algú o alguna extern a nosaltres.

Centrem-nos ara una mica en les preocupacions. Si ens fixem, som autèntics esclaus d'elles. Ens preocupa perdre la feina, que la nostra parella ens abandone, que els nostres fills tinguen algun problema de salut, que tingam problemes per arribar a la fi de mes. Però les preocupacions no sempre són fàcils de detectar: de vegades creiem que ens preocupa una cosa i realment, quan ho analitzem detingudament i rasquem en el nostre interior, ens n'adonem no és aquesta la cosa que ens preocupa sino una altra ben distinta. En aquest sentit, l'inconscient també s'encarrega de disfressar les nostres preocupacions. Cal prestar atenció i detectar eixes falses preocupacions, focalitzant l'atenció sobre aquelles que són realment importants i prioritàries. Aquesta lluita és totalment personal, cadascú la fa d’una manera però convé fer-la sense cap tipus de temor. Si ho pensem bé, la mort és una de les grans preocupacions que tenim però quan ella arriba, nosaltres no ens enterem de res perquè realment ja no estem en aquest món. Amb això vull dir que gran part de les preocupacions no serveixen de res, però ens hi hem acostumat a viure tenint-les i algunes formen part ja quasi de la nostra personalitat.

Pel que fa a les preocupacions, hauríem d'acabar assimilant-les, controlant-les, superant-les o simplement acceptant-les. La ira és a fi de comptes una manera que tenim de combatre les nostres dificultats o preocupacions. L'enuig i la ira provenen d'una resistència quan la vida no s'adapta als nostres desitjos. Segons deia Sèneca, nosaltres som gossos lligats a la part de darrere d'un carro: la corretja és suficientment llarga per donar-nos llibertat però no ens permet moure'ns en la direcció que vulguem. Seguint amb l'analogia, si seguim en la direcció oposada, de segur que ens farem mal. En la vida ocorre més o menys el mateix, moltes vegades (no sempre) és millor seguir en una direcció no desitjada que anat en sentit contrari o quedar-se paralitzats. En aquest sentit, la recerca de la serenitat és (o hauria de ser) una eterna lluita humana. En aquest camí, hem d'aprendre a evitar la frustració i a controlar els nostres desitjos.

Recorde un dia a l'hospital, quan ma mare ja estava diversos dies en coma... Vaig pensar, mentre l'acariciava: "Ai mare, bonica, desitjaria que estigueres desperta, poguérem xarrar junts, fer-nos un cafenet...". Com veiem, la causa del meu sofriment era eixe desig de poder estar en condicions normals amb ma mare. El meu era un desig completament humà, això està claríssim, però evidentment, era un desig que em provocava dolor i que, estava en les meues mans, canviar-lo per un altre més agradable: "Mamá, desitge que no patisques i que no ens separem fins el final" Aquest últim, és un desig molt més saludable i realista, adequat a la realitat, almenys així ho pense jo... Si volem ser feliços, hem de lluitar per acceptar la realitat i controlar els pensaments i desitjos que formem sobre ella. Vaig estar al seu costat, acompanyant-la primer en el seu procés de curació i després, finalment, fent-me la idea del problema que tenia i desitjant-li una mort digna. Amb aquest desig d’una mort digna, vaig poder gaudir dels últims moments amb ella: la vaig acariciar, la vaig besar, li vaig parlar i vaig sentir tot el seu amor. La mort dels pares: una eterna lluita humana, una guerra que guanyem quan acceptem amb amor aquest fet tan extrany i absurd: la mort dels éssers que més estimes.

Em sembla inevitable fer diferència als qui tenen algun problema de tipus mental. Molts d'ells es desperten sense forces i han d'anar a treballar, han de fer la feina de casa, atendre els fills i fer tantes coses més. Alguns d'ells encara poden enfrontar-se al món, a la realitat, però d'altres no alcen el cap i viuen en la més oblidada situació. La resta d'humans, reaccionem amb l'estigma. Així és, considerem que són malalts i oblidem que a fi de comptes són persones, com nosaltres, però amb un problema, trastorn o malaltia. A més, ni en l'educació ni en els mitjans de comunicació s'ha normalitzat encara aquesta situació, de tal manera que a més del problema que ja tenen cal sumar-los eixa eterna lluita que consisteix en enfrontar-se a la societat i als seus propis prejudicis. Estaria molt bé que els humans forem capaços de lluitar contra l'estigma i acceptàrem la diversitat humana. Ens resistim també a acceptar l’homosexualitat, les dones valentes, els homes tendres i afectuosos. Així és, aquesta hauria de ser també una altra eterna lluita.

Les persones amb certs problemes patents, vivim baix pressió de certes categories que pretenen controlar-nos. Aquestes categories no accepten la individualitat i sempre ens clasifiquen: invàlid, inútil, drogadicte, boig, discapacitat... És una evidència que determinades malalties dificulten certes tasques professionals i tenir un diagnòstic ens resulta molt útil, però també és veritat que en l'imaginari col·lectiu s'ha instaurat sempre eixa idea d'incapacitat tan extremasament radical. Però no ens hem d'oblidar de Nietzsche, Kafka o Mozart... Tampoc ens hem d'oblidar d'eixe veí que malgrat la seua malaltia mental, aconsegueix pintar bé o escriure d'una manera molt digna i creativa. D'altra banda, la perillositat és altre dels prejudicis enquistats que es tenen sobre els malalts mentals. Una vegada vaig llegir una notícia que portava com a titular Assasinat a mans d'un malalt mental. Així és, en ple segle XXI un sector molt significatiu de la població segueix pensant que els malalts mentals són éssers perillosos. En canvi, subratllem eixa qualitat, un tant subjectiva i n'oblidem altres. Hi ha malalts mentals que destaquen per ser simpàtics, creatius, amables, interessants o intel·ligents. Però clar, el qualificatiu de perillositat aconsegueix eclipsar moltíssims valors i això és també una eterna lluita que tenim o hauríem de tindre sempre els humans. No hi ha més que veure la pel·lícula Una ment meravellosa per adonar-nos de tots els valors que John Forbes Nash tenia com a persona. Sols per un moment, tanqueu els ulls i imagineu un món on no hi ha bells ni lletjos, ni llestos, ni inútils, ni discapacitats, ni malalts mentals. Un món format per persones, simplement això, persones...

En les meues classes de Filosofia sempre he intentat destacar que les persones no som conceptes, ni etiquetes sino més bé això: una realitat que està en continu devenir. L'eterna lluita potser consisteix en trencar amb el silenci. Podeu fer l'experiment d'imaginar un món en el que les persones aconseguiren trencar amb el silenci i eixiren sense por de la caverna. De fet, a Catalunya hi ha una associació que porta el nom d'Obertament que pretén trencar amb els prejudicis i destapa la malaltia mental. Allí, tot aquell que vol pot explicar obertament els seus problemes o preocupacions. 

Al cap i a la fi, l'eterna lluita, està en acceptar-se un mateix tal i com realment és i acceptar la resta amb les seues diferències. Que voleu que us diga, estic cansat d'escoltar a determinats especialistes parlant de metodologies per solucionar l'assetjament i mai escolte allò més constructiu: cal educar en la diversitat. Eixa possiblement siga l'eterna lluita si no volem acabar en un món totalment deshumanitzat: una educació en la diversitat perquè les persones no poden classificar-se amb dos o tres conceptes. Abraçar la multiplicitat seria l’ideal, l’eterna lluita també.



persones.

domingo, 31 de diciembre de 2017

LA FELICIDAD SEGÚN ARISTÓTELES

Aristóteles (384-322 a.C), discípulo de Platón, elabora su propia teoría ética y de la felicidad en su obra Ética a Nicómaco. Antes de pasar a desarrollar su teoría, hay que tener en cuenta que la ética aristotélica nace como una crítica al intelectualismo moral de Sócrates: no basta, según Aristóteles, con el conocimiento de la felicidad o del Bien para ser feliz. Dicho de otra manera, uno puede conocer el bien y no hacer el bien. Cabe decir también que la ética de Aristóteles es teleológica, esto significa que para considerar si una acción es buena o correcta, hay que analizar las consecuencias de esa acción. En las consecuencias de toda acción tiene que estar la felicidad, por ese motivo, es una ética eudemonista. 

Según Aristóteles, la felicidad consiste en unir sabiamente la virtud, la vida contemplativa y los bienes externos. Con esta afirmación, Aristóteles nos da una definición en la que intervienen tres elementos muy importantes que los sabios son capaces de combinar par alcanzar la felicidad. Veamos en qué consiste cada uno de esResultado de imagen de la felicidad según Aristótelesos tres elementos. 

Según Aristóteles, la virtud es un elemento importante ya que somos animales sociales por naturaleza. Desde que nacemos, vivimos inmersos en la sociedad. La virtud consiste en el término medio entre los dos extremos: el exceso y el defecto. Aristóteles, nombrará una serie de virtudes éticas explicando el exceso y el defecto de cada una de ellas. Por ejemplo, la valentía sería el término medio mientras que el exceso sería la temeridad y el defecto la cobardía. Pues eso, en el término medio está la virtud. Aristóteles también señala que hay unas virtudes superiores denominadas dianoéticas: allí encontramos la prudencia y la sabiduría, virtudes que nos acercan a los dioses. Hay que destacar que la virtud exige de un entrenamiento; es el hábito el que hace la virtud. 

Por otra parte, Aristóteles habla también de la contemplación o vida contemplativa, una tarea de filósofos. Se trata de una actividad de la percepción y el intelecto. Alcanzar la contemplación en este sentido es algo así como percibir que vemos cuando vemos, percibir que escuchamos cuando escuchamos, percibir que pensamos cuando pensamos y percibir que existimos cuando percibimos que percibimos y que pensamos. Puede que hoy en día nos estemos percatando de esta necesidad humana. 

Finalmente, Aristóteles analiza la importancia de los bienes externos. Su ética es una ética de fines y no de medios. Esto significa que el dinero es un bien material, un medio para satisfacer el fin último que es la felicidad. El dinero es un medio y jamás un fin en si mismo. Por ejemplo, trabajamos para tener dinero y  con el dinero podemos cubrir nuestras necesidades básicas y comprar cosas... Eso sí, es propio de esclavos vivir continuamente pendiente de los placeres externos porque ellos no son la felicidad aunque sí que nos la facilitan.

En definitiva, como habíamos dicho inicialmente, la felicidad consiste en unir sabiamente la virtud, la vida contemplativa y los bienes externos. Sin embargo, Aristóteles nos habla de unas virtudes superiores, a las que llama "dianoéticas". Estas virtudes son básicamente la prudencia y la sabiduría y son virtudes que nos acercan a la perfección de los Dioses. 


lunes, 17 de julio de 2017

AVI, TINC DOS OCELLS.

Resultado de imagen de DOS PERIQUITOS EN UNA JAULA
Eixa nit, el nen dormirà a casa els seus avis. 

- Iaio, saps què? Mon pare m'ha comprat dos ocells. Ara són meus.
- Dos ocells. I on els tens?
- Sí. Són dos periquitos, un blau i un groc. Els tinc dins d'una gàbia que ha comprat la mare. I saps, iaio.... Estan molt contents...
- Segur? Com ho saps que estan tant contents? 
- Sí... Estan contents perquè canten...

L'avi, després d'acomodar el nét al seu llit, l'acarona i li diu:

- Demà anirem al camp i el iaio et mostrarà uns ocellets que viuen a un arbre, en un niu...
- En un niu... Què és un niu, iaio?
- És una cabanya de palla que ha construït la mare dels ocellets amb el seu bec.
- I no fa por que se'n vagen, iaio?
- No sé n'aniran perquè encara són petits i no poden volar... De totes maneres, no et preocupes perquè allí estan molt a gust ja que la mare els porta menjar i els protegeix fins que es fagen majors.
- Ai iaio, tinc moltes ganes de veure'ls... No podem anar ara, iaio?
- Demà, demà..... Dorm i demà veuràs com de contents estan.... A més, en breu mampendran el vol... Aleshores seran lliures i feliços...

El nen, ja dorm...




jueves, 6 de julio de 2017

MEDIOCRES

El terme "mediocre" prové del llatí, concretament de l'adjectiu médius, media, médium. El seu segon lexema "ocris" significa muntanya. Amb això, el terme significà durant cert temps "a meitat de la muntanya". Amb el pas del temps, anà sumant significats i actualment la Real Acadèmia dóna el significat de "baixa qualitat", "tirant a roín" o "amb poc de mèrit".


Supose que tots coneixereu a aquells que mai accepten ni reconeixen el mèrit dels altres. Realment ho veuen, ho pensen, però mai ho reconeixen públicament. Hem de tenir present també que la mediocritat s'aprén i també es cultiva, en aquest aspecte és com netejar-se les dents. Amb açò vull dir que els qui es relacionen únicament amb mediocres, et resultarà difícil deixar de ser mediocres i es moriran pensant que l'altre té alguna imperfecció imperdonable. A més, estem invadits per una gran industria que potència la passivitat, la estupidessa i la distracció. Així és, la indústria de la estupidització està ahí. I viure en la manada és fàcil i molt còmode. Eixir de la mediocritat, plantejar-se cert escepticisme, ens exigeix ser lliures i existencialment, la llibertat s'aconsegueix amb esforç i cert sofriment personal. En certa mesura, la mediocritat és també una situació de confort.

Resultat d'imatges de estudiando con el teléfono móbil en la manoAquell que és mediocre generalment es rodeja de mediocres. Potser ho faja per ignorància, ja que no vol reconéixer la pròpia mediocritat i a la vegada té por de trobar-se amb si mateixa. El mediocre del segle XXI és un ésser insubstancial, no temerari, un ésser que no arrisca, que viu cómode, que mai nada contra corrent, conformista, silenciós, poc reflexiu... Amb tot això, és un ésser que pot ser eficaç a la seua feina, tindre èxit, inclús ser reconegut i tindre un càrrec important a dintre d'una empresa. Existeix una banalitat del mal, dit en altres paraules: malgrat actuar malament en moltes ocasions, és veritat que estem a dintre d'un sistema molt instrumental.litzat.

Podríem diferenciar distintes fases de la mediocritat. En primer lloc, la indiferència: aquell que està distret, totalment distret, no se n'adona d'allò que passa al seu voltant. D'altra banda, estan els qui pensen que la manera d'eixir de la mediocritat està en la excentricitat, imitant a algú que té èxit o a alguna persona reconeguda com una estrella de Rock o televisiva. En tercer lloc, el fanatisme és també un tipus de mediocritat posssiblement el més perillós ja que el fanàtic, sense ser capaç de qüestionar res, adopta un model de comportament i coarta l'altre. Pel que fa a la imitació, no crec que el problema estiga en imitar o en copiar. Baix el meu punt de vista, el problema està en no ser-ne conscient de tot allò que estem vivint quan imitem i també en no reconéixer que s'està copiant o imitant.

El mediocre sols premiarà al mediocre, clar i ras... Aquesta actitud té una clara explicació: valorem una persona quan ens projectem amb ella... No s'extranyeu si sou lluitadors, autèntics i mai heu sigut valorat pels vostres superiors. De fet, mai rebreu una palmadeta a l'esquena perquè el mediocre també és un tant envejós i en el fons sap que la seua mediocritat és un mecanisme de defensa o d'ocultació de la seua inseguretat vital. Realment, el mediocre ho té realment difícil per sortir-se'n ja que la mediocritat és el motor del sistema; sols hi ha que veure la televisió. La societat en la que vivim accelerada, flexible, impossibilita que les persones establesquen un projecte i se'ns convenç que tenir un cotxe d'una determinada gama és un rasg important d'identitat. Un ésser mediocre mai posarà en qüestió res, absolutament res...Ell estarà conforme amb tot i parlarà de coses banals... Pense que almenys, en el pijor dels cassos, podrem ser, com diu un gran amic meu: "bones cabres", però mai mediocres...

jueves, 29 de junio de 2017

QUÈ ÉS UN VALOR?


Resultat d'imatges de lamborgini
En aquella ocasió el professor de filosofia, intentava explicar als seus alumnes el significat del terme"valor". Però com de costum, uns xarraven amb el seu company, altres miraven cap a l'infinit, alguns inclús s'intercambiaven discretament deures d'altres assignatures. El professor s'adonà que calia fer alguna cosa que despertés la curiositat en els alumnes i així poder entendre la importància que tenen els valors. 

El professor s'alçà de la cadira i passejant-se per l'aula, llançà una pregunta als seus alumnes: Dieu-me una cosa que segons vosaltres tinga valor! Un alumne, amb certa compulsió, afirmà: "Un porsche té molt de valor". El professor li indicà que estava totalment d'acord amb ell ja que qualsevol cotxe d'alta gama té un valor indiscutible pel fet de costar molts diners. El professor proseguí insistint amb la mateixa qüestió: Dieu-me una altra cosa que tinga valor! El mateix alumne, convençut que dominava la matèria, repetí: "Un mercedes...." El professor hagué de reconduir la classe perquè aquest xiquet sols apelava al valor econòmic però no sabia com fer-ho....Així que es quedà pensatiu fins que se li ocurrí una genial idea.  

De repent, el professor tragué de la seua butxaca una foto i la mostrà als seus alumnes: "Mireu, ací tinc una foto" Un dels alumnes preguntà amb veu amplificada: "Eixa foto de qui és?" Amb certa tendresa, el professor mostrà la foto i els contà que eixa dona era sa mare i que tan sols feia un any que havia mort. Ara sí, durant uns segons, un silenci estupefacte s'apoderà d'aquell espai, no cal dir que els joves quedaren totalment atònits, impactats, emocionats i clarament interessats per allò que estava passant en eixe determinat moment...Un parell d'alumnes situats al final de la classe també s'emocionaren, cosa que pogué comprovar el professor observant els rostres desencaixats i els ulls llagrimossos. Passats uns segons, el professor els plantejà una pregunta: ¿Què creieu que té més valor per a mi, aquesta foto o 100 euros? Un alumne, amb veu baixeta i amb un somriure un tant impertinent, afirmà: "Els cent euros, està clar..." No obstant, quan el professor l'observà amb mirada penetrant, l'alumne acatxà el cap, possiblement avergonyit de la seua descontrolada actitud...

Caminant de part a part de la classe, el professor agafà la foto i la desplegà mentre els explicava que realment aquella no era una foto normal sino més bé la targeta que que hi havia en el tanatori el dia en que sa mare va morir. Pel que els contà, tan guapa estava sa mare en aquella foto que volia conservar-la motiu pel qual se la posà eixe mateix dia a la cartera. A continuació, tornà a repetir la mateixa qüestió als seus alumnes: "Què té més valor, aquesta foto o el millor dels cotxes?" El mateix alumne repetí: El millor dels cotxes té més valor que la foto que tu mostres perquè els grans empresaris es compren cotxes d'alta gama com Mercedes, Jaguar, Porsche..." Estava clar que l'alumne no s'esforçava en comprendre la qüestió i per tant, era incapaç d'empatitzar amb el dolor que en aquell moment podria estar sentint el professor. No obstant, el professor reprengué a explicar-los el concepte de valor, considerant que un valor era una estimació positiva que fem a una cosa, fet o persona. Evidentment, aquesta estimació -seguia explicant el docent- tenia que veure també amb les emocions i no únicament amb la raó.

Com que el professor era conscient que el seu alumne ni tan sols havia sigut capaç d'empatitzar amb ell, li preguntà: Què val més un cotxe de marca Lamborgini o una abraçada de ton pare? La classe quedà totalment paralitzada. El professor era coneixedor que l'alumne en qüestió havia perdut el seu estimat pare feia tan sols un any. L'alumne arrancà a plorar sense poder detindre's...Amb aquella explicació, el professor pretenia fer-lo entrar en raó que allò material, no sempre té més valor que allò emocional. Allò que estimem, de vegades no es pot comprar en diners i no per això té menys valor que el millor dels cotxes: Una foto en un moment donat, una abraçada, un bes, inclús un record....A més, es tracta de valors distints: un n'és econòmic i l'altre és un valor més sentimental o moral. En acabar, el professor, aprofitant l'hora del pati, es va fer un café amb el seu alumne i acabaren abraçant-se ja que els dos realment s'estimaven i això havia sigut simplement una classe de valors i una situació una mica trista però realment molt constructiva. 

miércoles, 28 de junio de 2017

VISITA AL TRAUMATÒLEG

Resultat d'imatges de médico mirando el ordenador
El suposat metge, amb una bata blanca, surt de la consulta i alçant una mica el to de veu pronúncia el meu nom. Inmediatament acudisc. Entre dins la consulta. El metge seu cara l'ordinador.

- Hola. 

- Hola, dime... ¿Qué te pasa? (Em pregunta, curiosament, sense apartar la vista de la pantalla)

- Resulta que... Em fan molt de mal els dos talons. Em vaig posar a jugar a frontenis i supose que entre el sobrepés que tinc i el sobreesforç que he fet, m'he fotut.... En fi...

El metge s'alça de la seua taula i es dirigeix al fons de la consulta on està ubicada la camilla. Encara que no em diu res, jo intuïsc que l.he de seguir...

- Venga, quítate los zapatos y túmbate. Veamos esos pies...¿Te duele aquí? ¿O aquí?

- Ahí, ahí... Em fa molt de mal ahí... Justament en la part central dels talons.

Amb la feina entre mans, sona el telèfon de la consulta. El doctor torna a la taula del despatx i despenja amb certa energia el telèfon. Totalment emprenyat, li explica al seu interlocutor que no està gens d'acord amb el nombre de consultes que li han assignat per a eixe mateix dia. En fi, em sap greu per ell, però així és la vida: tots tenim problemes,... Dos o tres minuts després, torna a la camilla, on estic jo encara gitat...

- Por lo que veo... Esto parece una fascitis plantar...Te haremos unas placas y luego veremos los resultados.

Vint minuts després i amb les radiografies ja realitzades, torne una altra vegada al traumatòleg.

- Hola. Ja estic ací una altra vegada.

El metge, molt seriosament i sense gesticular, observa les radiografies....

- A ver.... Sí.... Está claro, tienes un espolón en el pie derecho.... Te mando a fisioterapia y si en 10 sesiones sigues igual, entonces te infiltraríamos. Venga, ya me dices...

- Aleshores, el peu esquerre, què?

- ¿Cuál es el problema? ¿No ha quedado claro? Tienes espolón en el derecho, en el izquierdo no hay nada... (El metge parla amb una mica d'indignació, com si jo li hagués faltat el respecte...)

- Com que "res de res". Anem a veure... Em fan els dos talons igual de mal, alguna cosa tindré en el taló esquerre, no? Potser vosté no veu res a la radiografia, però el meu dolor, li dic jo que és real... Faja el favor, podria vosté tornar a mirar altra vegada la radiografia per si de cas ens enganyem?

El doctor, primerament em mira una mica molest, però després mira la pantalla, fixant-se ara molt més amb allò que veu...

- Bueno, la verdad es que, si te fijas (Desplaça la pantalla i senyala amb la punta del seu bolígraf una de les dues radiografies) también tienes "un poco" de espolón en el izquierdo.... Venga, te lo escribo en el informe para que hagas rehabilitación, con los fisioterapeutas, en los dos pies.

Mentre ell omplia el informe, no vaig poder evitar permetre'm una petita reflexió.

- Veu, el diàleg entre metge i pacient és molt important. Jo tenia un professor de filosofia a la facultat que una vegada em digué: Si vols ser un bon docent, no dones cap classe sense estar concentrat a la feina i observar atentament els teus alumnes averiguant quines són les seues inquietuds, dificultats i interessos. De fet, quan algun dia no ho faig com toca, les coses no surten igual...

- ¿Y esto a qué viene?

- Molt fàcil. Si vosté recorda, jo li he dit al principi, en la meua primera visita, que em feien mal els dos talons, que tenia un dolor insuportable. Si m'havera escoltat amb atenció, quan havera observat les radiografies, s'havera fixat en els dos peus per igual i no sols en la lesió que més destaca a les radiografies. La cosa és que vosté tenia altres coses al cap... Però no passa res, això pot passar a qualsevol, a mi també em passa de vegades en la meua feina...

- Venga, como quieras. (El metge, alça el cap i em regala una mirada d'indignació)

Potser el metge m'haurà considerat un pedant. Ara bé, ell ni tan sols m'ha preguntat l'edat, ni la meua professió, ni si sóc alèrgic a algun medicament, ni tan sols s'ha interessat per una gran cicatriu d'una intervenció que temps enrere em feren al peu dret, just al costat dun dels talons que tant de mal em fa...El metge sols ha fet cas a les proves, li ha importat tres pitos allò que jo senc o pense....

Si volem comprendre bé una situació, realitat o persona, cal preguntar, escoltar, observar i mostrar-se accesible....Resulta molt important la sentència socràtica, també útil per a l'àmbit de la medicina: "sols sé que no sé res". Sense humiltat no anem a cap lloc....Com deia el gran mestre Sócrates: "La saviesa està en reconéixer la pròpia ignorància" De fet, jo em pregunte: Quantes coses hauran descobert els professionals de la sanitat pel fet de practicar un bon diàleg amb els seus companys de professió o pacients? Ara bé, una cosa és escoltar i altra ben distinta és oir. A més, sigam clars, si mentre visities el teu pacient estàs parlant per telèfon i tens el cap en altres quefers, malament anem.... 

De totes maneres, els metges treballen amb persones i les persones, sobretot quan estem malaltes, necessitem certes coses que s'estudien en l'ètica o deontologia mèdica. Així és, no som robots ni màquines, som persones...A més a més, el dolor, és possiblement allò més personal i subjectiu. Com a tal, mereix d'una especial atenció. Les radiografies no substitueixen el diàleg i aquest pot resultar profitós i agilitzador. 

ELS DINERS I LA FELICITAT

Vivim en uns temps on resulta habitual que els humans relacionem (inclús identifiquem) la felicitat amb els diners. Estareu d'acord amb ...