domingo, 21 de agosto de 2016

ANAR AL METGE



En diverses ocasions m'he trobat amb persones, generalment majors, que no els fa gens de gràcia això d'anar al metge. Concretament, un senyor del meu poble, quan escolta pronunciar a algú la paraula "metge", desapareix com per art de màgia. També li ocorre una cosa similar amb el substantiu "mort". Si en escoltar alguna d'aquestes paraules es troba xarrant amb algú al bar, es desplaça amb discreció fins l'altre extrem de la barra. En el cas de que estiga conversant amb algú de més confiança, aconsegueix desviar la temàtica de la conversa i traure'n una altra també interessant, d'aquesta manera evita parlar-ne d'això tan temut. I és que aquest senyor, encara que reconeix estar molt tocat de salut, no vol renunciar a les múltiples causes que li provoquen el seu malestar: el tabac, la cervesseta i eixos esmorzarots habituals...Però la cosa no acaba ahí, ja que m'ha reconegut en distintes ocasions que l'edat no és el factor principal pel qual es troba així de malament, més bé, és el fet de no cuidar-se ara que s'ha fet major i més ho necessita. Com veieu, ell és molt conscient però li falta voluntat, ganes, possiblement li falte veure que val la pena fer eixe sacrifici i, com que jo empatitze amb ell, tampoc vull fer-li una homilia i tallar-li el rotllo cada vegada que me'l trobe amb el got a la mà.


La seua dona li renega contínuament i l'acusa d'irresponsable però ell no li fa cas, segons diu ella: "va a la seua bola". L'altre dia me'l vaig trobar de bon matí al bar del cantó de ma casa, com que el vaig veure preocupat amb els anàlisis i demés assumptes de salut, li vaig proposar que hauria de comprar-se unes bones esportives i caminar tots els dies mitja horeta. Ell reconegué que amb eixa rutina plantejada, de segur que es trobaria molt millor i sense adonar-se'n acabaria disminuint eixos vicis i costums tan perjudicials per a la seua salut. Però clar, tots som conscients que després d'una bona caminata no hi ha res millor que una cervessa ben fresca o un esmorzar en condicions. Sigam sincers, tots practiquem algun que altre vici: una cervesseta per ací, una copeta de vi per allà, un cigarret, un esmorzarot, una nit de copes..I sí, està clar que a tots ens arribarà eixa sentència abans del judici final, em referisc al dia en que el metge et diga això de que en el terme mig està la virtut: "...sols una copeta de vi al dia...Què vols anar d'esmorzar?...això un dia a la setmana...Esport, esport n'has de fer tots els dies" I sí, a molts ens arribarà això i sabeu què? Molts, si volem perdurar un poc més, haurem d'aparcar els vicis per a certs moments puntuals i la cosa no és tan greu, de fet els hòmens de la prehistòria també ho feien així i realment estaven fortíssims: caminaven molt, corrien per a poder caçar o pescar, nadaven...i les setes al.lucinògenes o begudes amb brosses les consumien en cerimònies puntuals. Pensant-ho bé, viure els plaers en la seua justa mesura, no està tan malament. I és que Dionís, d'una o d'altra manera, sempre ha estat present en la nostra història i en les nostres vides.
Quan ens fem majors, tot són problemes. Que si tinc la tensió alta, que si tinc una mica de sucre o un poc de colesterol....Davant d'aquesta realitat, mentalitzar-se tampoc és una tasca fàcil. Per contra, mirar cap a un altre costat evitant la visita al metge és una actitud molt més extesa i habitual del que creiem. I clar, practicar aquesta conducta evitativa, aparentment ens facilita, d'una banda, continuar amb els nostres vicis i excesos i d'altra, evitar pensar en la mort, una realitat totalment natural però que a molts ens aterra. Ara bé, ja ho diuen els psicòlegs: les pors cal afrontar-les, com siga, però cal afrontar-les perquè evitant-les les alimentem i les fem grans, poderoses.

Com que el meu veí em preocupa i la seua dona no para d'insistir-me en els problemes de salut que arrastra el seu marit, he estat buscant una explicació filosòfica amb la finalitat de que canvie una mica la seua actitud. Després de pegar-li moltes voltes i més voltes crec que l'estimat amic hauria d'entendre la diferència entre plaers necessaris i innecessaris. Pel que sembla, és necessari alimentar-se, descansar i totalment innecessari acudir a l'alcohol, al tabac o a les grans ranxades. No obstant, si no està conforme, he pensat en que també pot aplicar el just mig del que parlava el metge: alguna copeta, algun esmorzar, alguna casalleta, alguna, sols alguna...Avui, sense esperar-ho, me l'he trobat pel carrer i m'ha dit: "Saps què? Jo era molt bo de jove i he decidit anar a jugar a "frontó" amb tu" Ai mare, ara dieu-me com li explique que amb quasi vuitanta anys, seria molt més convenient anar a caminar o a nadar perquè en un moviment extrem la cadera pot....Tampoc m'extranyaria que un dia d'aquestos se'm plante a ma casa la seua muller, donant-me les culpes d'haver-lo motivat a reprendre aquest esport. Pel que puga passar, parlaré amb el metge i que li faja ell la reflexió, em fa por que es faja mal i tot s'acabe com el ball de torrent. De fet, el seu fill m'ha dit que ja té preparat tot l'equipatge: la faixa, la pilota de vaqueta, l'esparadrap, les cartes i els guants de cuir. Déu meu, la cosa no ha quedat clara, quan temps enrere li vaig dir que jugava a "frontó" em referia a "frontenis" que és la manera correcta de dir-ho. Bé, per si de cas, em prepararé jo també l'equipatge i farem una partida de pilota a mà, que tampoc està gens malament, això sí, no m'extranyaria que em guanyara. 

martes, 2 de agosto de 2016

M'AVORRISC A L'ESCOLA

Hola, em dic Carles i tinc 14 anys, els mestres diuen que sóc molt llest però he de reconéixer que m'avorrisc molt a l'escola. Moltes hores d'institut, classes llarguíssimes, activitats repetitives, monòtones, sobrecàrrega de deures per a casa, exàmens, exàmens i més exàmens. Pense que a l'escola es podrien fer moltes coses interessants però no arribe a entendre com aquestes tan rutinàries han anat guanyant terreny i convertint-se en normals. Sincerament, no ho entenc! Hauria de ser una cosa normal que a l'assignatura de llengua ens feren escriure poemes, històries, ens prepararen xarrades amb alguns escriptors i ens organitzaren un pla lector individualitzat segons els interessos de cadascú. A l'assignatura de matemàtiques, què sé jo? Podríem treballar l'utilitat pràctica que tenen les equacions, les integrals o la trigonometria...De fet, encara queden professors que sempre aporten alguna activitat o procediment original que enriqueix l'aprenentatge de les seues matèries. No estaria gens malament que sortírem més al carrer, a la vida i que l'assignatura no quedara reduïda a quatre parets i una llum blanca artificial. Què està passant amb l'educació? Entenc tot allò que diuen els professors, a saber, que hi ha uns conceptes, uns continguts, uns objectius, unes proves diagnòstiques, una selectivitat. Sí sí, com sentiu, els professors no solament utilitzen aquesta terminologia, també utilitzen altres conceptes que serveixen per designar documents i paperasa que en qualsevol moment (diuen ells) els pot demanar l'inspector: programacions, unitats didàctiques, criteris de qüalificació, pla de recuperació...Em plantege les següents preguntes:  Acàs els professors són administratius? La seua tasca no és la d'ensenyar? No entenc res! Tinc un professor que de dant en tant ens mana feina i aprofita per a treballar amb l'ordinador. Un dia li vaig preguntar: Don Josep, eixos documents de què són? I ell em respongué: "Papeleo Carles, papeleo que ara ens demanen i que ens fa perdre molt de temps" Com veiem, el mateix professor és conscient que està deixant de banda allò important: els alumnes. El professor hauria d'estar a peu de classe i plenament concentrat amb els seus alumnes. Jo pense que Don Josep ens podria ensenyar moltes coses i nosaltres també podríem demanar-li consells sobre determinats problemes que tenim. Però clar, supose que preparar les classes i això que ell diu "papeleo" li ocupa tot el seu temps. 

Els professors m'han dit, any rere any, que sóc un alumne excel.lent. Possiblement ells no entenen que per ser considerat un "bon alumne" he de renunciar al meu temps lliure. Voleu saber què és un alumne bo per als meus professors? Un alumne bo és aquell que fa tots els deures, estudia tots els dies, guarda el silenci a l'aula i trau molt bones notes als exàmens. Ah, se m'oblida, els pares també consideren que un alumne bo és aquell que a sobre, ha de tenir moltíssimes activitats extraescolars programades. Jo, personalment vaig a anglés i a natació, podeu imaginar com d'esgotat arribe a casa, però clar, encara que molts dels meus companys ja estan al sofà o al llit, jo he d'estudiar. No m'extranya gens ni mica que abunden els alumnes "roïns", de vegades em pregunte si este sistema educatiu el que pretén és que tots sigam alumnes roïn o, màquines que no pensen. El meu amic David, aprova amb una nota justa totes les assignatures, però sabeu què? Es passa tota la santa vesprada jugant al poliesportiu. Quina barra! Jo em pregunte: mereix la pena ser bon estudiant? 

Volia contar-vos que el meu amic Òscar va ser diagnosticat d'hiperactivitat fa ara tres anys. Actualment està estudiant tercer d'ESO, anem junts a classe, però ell fa algunes assignatures en grups reduïts. El tutor diu que ell necesita reforç perquè té algunes dificultats. Òscar llegeix moltíssim i té una imaginació bestial, em pregunte si això ho sap també el tutor. Em dóna ràbia que no puga estar a classe amb tots nosaltres ja que podríem aprendre molt d'ell. Tant gran és la creativitat d'Òscar que té un blog on comenta setmanalment aquelles pel·lícules preferides que ha vist. He de confesar-vos que mai m'han convençut massa això dels diagnòstics. Tal i com està d'avançada la medicina avui en dia, si ens revisàrem exhaustivament, tots tindríem alguna malaltia o, com a mínim, algun que altre transtorn. De fet, els diagnòstics de res serveixen si no es pot treballar amb temps, paciència i bons recursos. Existeixen recursos per treballar amb el meu amic Òscar? Doncs si no és així, val la pena que estiga amb tots nosaltres i així tots aprendríem de tots; ell de nosaltres i nosaltres d'ell. Ma mare és metja i en determinades ocasions l'he escoltat afirmar que vivim en una societat obsesionada per les etiquetes i els diagnòstics. Des de que a Òscar va ser diagnosticat, sempre s'ha sentit "malalt", però baix el meu punt de vista no hi ha malalties sinó únicament pacients, persones o individus distints que precisen d'ajuda. 

Pel que fa a les proves de lectura, mai he comprés per quin motiu tots els alumnes hem de llegir el mateix llibre. No ho entenc! El professor ha triat un llibre sense preguntar amb la terrible notícia que no li agrada a pràcticament ningú. Acàs no podria posar un llistat amb una petita sinopsi i que cadascú llegira aquell llibre que més li agradara? No entenc perquè hem de llegir tots el mateix llibre! Potser siga per comoditat, d'aquesta manera el professor simplement ha de fer un únic examen. A més, si ho plantejara de forma oral seria molta feina, ja que cada alumne hauria de quedar amb el professor i presentar-li la lectura a títol individual. No obstant, si el que es tracta és de que llegim i ens enamorem de la lectura, aquesta crec que seria una manera molt més adequada, inclús es podrien fer les presentacions davant de tota la classe i així compartir les nostres lectures amb la resta de la classe. Acàs no seria positiu per a que molta gent s'enamorara de la lectura? Però no és aquesta la realitat, tots hem de llegir una novel·la que el professor ha triat, a mi m'agrada la ciència ficció i aquest curs he de llegir un llibre policíac i un altre d'aventures. No entenc perquè ho he de fer, quina ràbia...De vegades pense que els professors tampoc tenen la culpa, supose que a ells també els demanaran com a nosaltres coses que no són importants: els documents dels que abans parlava. De fet, sembla que ja fa cinc anys que els alumnes de Tercer d'ESO estan llegint el mateix llibre. Em pregunte si el professor o el col·legi ha signat algun contracte amb l'editorial en qüestió. En fi, millor deixar-ho estar... 

Doncs això, m'avorrisc a l'escola....











PARLAR I ESCRIURE BÉ

No és la primera vegada que un alumne em pregunta: Per què quan corregeixes li dones tanta importància a l'escriptura si el que realment vullc és ser ingenier o arquitecte? La pregunta sempre me l'han plantejada després d'haver corregit un examen i haver-los restat algun que altre puntet per errades ortogràfiques o d'expressió. Quan els alumnes s'indignen d'aquesta manera, encara que no se'm note, interiorment estic encés en flames, motiu pel qual de vegades he contestat amb un to irònic: "M'ho dius seriosament que no entens per què és important escriure bé?" Finalment, allò més preocupant ja no és únicament la quantitat d'errades ortogràfiques sinó que els joves no tinguen clara la importància de la bona escriptura per a la vida professional. Tampoc ho tenen fàcil, els joves són conscients que els personatges televisius de moda utilitzen les xarxes socials a la babalà, sense respectar cap normativa. Per cert, no seria cap despropòsit que aquestes xarxes eliminaren els perfils de tots aquells personatges públics i famosos que no respecten ni mostren voluntat per respectar la normativa, açò sentaria precedents i enverinaria uns referents molt qüestionables. Ha d'haver treballadors en tots els sectors, clar que sí, això està claríssim, però els joves en edat d'estudi haurien de tenir un bon recolzament social: què fa determinada gentola eixint a les televisions públiques? On estan els nostres joves poetes, escriptors, investigadors, artistes i músics? A quina televisió surten?

Escriure d'una manera clara, ordenada, respectant les normes ortogràfiques, no serveix per mostrar una imatge de persona culta i formada. Usar bé el llenguatge, facilita la comprensió i l'atenció d'aquells que t'estan llegint. En el cas de que el canal siga oral, ocorre pràcticament el mateix: algú que respecta les pauses, posa èmfasi en aquelles paraules importants, pronúncia amb més força la síl·laba tònica d'una paraula i és capaç d'expressar-se amb tranquil·litat, dóna una imatge molt més positiva. La lectura és necessària, ja que ens aporta moltes paraules per referir-nos a la realitat que ens envolta. També hi ha qui es pregunta: Si el que jo vull és ser metge, per què he de llegir? La raó és evident, la lectura, a més d'entretenir-nos, també estimula la imaginació i incorpora un grapat de terminologia que després podem emprar en la nostra vida en favor d'una millor comprensió del món i d'una comunicació més fluïda amb aquells que ens envolten.

Compte, sóc conscient que també hi ha qui té paraules d'ovella i fets de llop. Hi ha gent que té mel a la boca però males intencions. Si ho pensem bé, parlar i escriure bé no és una pràctica a la que li donem importància socialment, cosa que si fem, per exemple, fomentant la importància de l'anglès o de la informàtica. De fet, hi ha qui aconsegueix traure el premi extraordinari de la seua classe i mai ha pronunciat més de 5 paraules juntes sense cometre un error de coherència, d'adequació o d'ortografia. No sols es tracta de tindre coneixements, es tracta de saber com comunicar-los, amb quines paraules fer-ho. Es tracta també de saber en quin moment hem d'emprar un registre més culte i en quina situació cal servir-se d'un altre més col·loquial o informal. Compte, hi ha vegades en que l'elegància lingüística pot resultar beneficiosa per aconseguir algun objectiu, així com també ens pot resultar positiu un bon ús dels gestos. 

Una paraula dita en un moment puntual pot canviar la nostra vida, una paraula pronunciada en un moment no adequat pot aportar-nos greus problemes. Una expressió confosa, desordenada, sense respectar les pauses i sense vocalitzar correctament pot resultar-nos molt perjudicial segons quines feines. Una habilitat en l'us de la paraula pot resultar-nos positiu en les nostres relacions personals o també professionals. 

De totes maneres, no hem d'oblidar el silenci...De vegades, callar és el millor símptoma de saviesa. Cal aprendre a restar en silenci i evitar parlar d'una manera compulsiva. Veieu? Altre vici dels humans: parlar per no callar...Per cert, també cal cridar i alçar la veu, en determinades ocasions és l'única manera de fer-se respectar.

IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...