
La recreació que Albert Camus
fa del mite de Sisif ens ve com anell al dit. Sisif desafià els déus i,
com a conseqüència d'això, aquests el condemnaren a pujar una pedra
molt pesada fins al cim d'una muntanya. Cada vegada que estava a punt de
conquerir el seu objectiu, la pedra li queia i havia de repetir
l'esforç un altre cop per tal d'aconseguir el seu propòsit. Si ens
fixem, no hi ha treball més inútil i dolorós que l'estèril i el
desesperançat. És tot just la condemna del protagonista la mateixa amb
què, d'una manera o d'una altra i més prompte que tard, ens retrobem
tots i cadascun de nosaltres. El missatge sembla clar: l'absurditat està
servida i és el suïcida aquell qui més l'entén; ara, però, cal elegir
entre renunciar al que va en contra de la lògica i de la raó o
acceptar-ho i reincorporar-nos.
El
mateix dia a dia és també un tornar a començar. L'obrer que de bon matí
es desperta i treballa sense descans per guanyar-se el jornal; el
docent que tots els dies es troba amb la realitat complexa dels alumnes i
de les famílies; els metges que cada jorn han de tragar-se les
impertinències de pacients concrets... Camus assenyala: "Despertar-se,
tramvia, quatre hores d'oficina o de fàbrica; dinar,
tramvia, quatre hores de treball; sopar, dormir, i dilluns, dimarts,
dimecres, dijous, divendres i dissabte al mateix ritme..." Per a
molts, malauradament, la rutina és encara més absurda: "casa, casa,
atur, casa, atur...". És clar que podem lamentar-nos o fins i tot
plorar-li a la mala sort, però encara que això siga natural no és gens
constructiu, ja que l'atzar és, a més d'invisible, una força indomable
sobre la qual els humans res no podem fer.
A
més del victimisme o de l'acceptació, també hi ha qui opta per la
resignació, una opció tan moral com qualsevol altra. Imagineu aquell qui
després de tanta lluita contra l'alcohol o les drogues decideix llançar
la tovallola. L'home major que ha perdut la seua muller i ja no
s'esforça ni tan sols per fregir-se un ou o també qui té una malaltia
greu i no veu el sentit de seguir les pautes d'un tractament. Però clar,
tots nosaltres hem estat domesticats amb allò de "la vida és molt
bonica i cal viure-la". Ara bé, si pensem una mica entendrem que,
simplement, estem davant d'un eslògan que pretén vendre'ns una realitat
molt diferent a la real i que en la pràctica esdevé enormement dura.
Resulta comprensible també que molts ens refugiem en la religió i veiem
aquesta vida com una prova implacablement cruel per a després, en
l'altra, aconseguir recompensa.
De
petits, generalment ens convencen -i ens autoconvencem- que als divuit
anys serem més feliços. Quan arribem a la majoria d'edat ens adonem que
no és tan fàcil i ajornem pujar la pedra per al moment que tinguem una
bona feina. Quan som ja adults, som conscients de les peripècies que cal
fer per arribar a la fi de mes. Aleshores, tornem a decebre'ns i ens
fem creure que ja vindran les vaques grosses. Però, en un tres i no res,
ens fem majors i confiem en la jubilació. Mireu com d'enrevessats som
que fins i tot a l'època on totes les debilitats estan a flor de pell,
encara confiem que aconseguirem una vida més feliç. No sé si sóc
pessimista o massa realista, també és veritat que marcar-se objectius i
projectar un futur millor ens anima a seguir lluitant en aquesta
absurditat humana i tornar a començar. De fet, tampoc està gens malament
allò de "cal viure la vida"; això sí, una vida en la qual cadascú faça
la seua. Ah, se m'oblidava! Arriba un moment en què ja no podem tornar a
començar: és quan el silenci etern tan temut esdevé, en aquesta ocasió,
el nostre aliat i ens allibera.
4 comentarios:
Trist però cert.
És una sensació que tinc sovint. Crec que ens passa a molts però no ho diem en veu alta, perquè cal mostrar la confiança en la vida (tal com dius ens han educat així) i, per tant, quan has de tornar a començar, has d'imbuir-te de la il·lusió d'un futur millor. Però sovint és una disfressa que t'autoimposes, perquè és el que diuen els manuals, mentre que la sensació de l'absurditat de la vida la tens a dins, fent veure que no hi és. Trist però cert. Continuaré esforçant-hi però, ja que el que si s'aconsegueix és que tot sigui més suportable. Gràcies per compartir aquestes reflexions
Sí, costa menys de dir que d’assumir: el Sol ix cada matí, per més llarga que siga la nit. Però és que el Sol eixirà igual cada dia, independentment que ho assumim o no. La vida és una correlació de dies fets, és bàsicament temps! El sentit que tinga depén de les experiències amb què l’omplim, i per això, la desesperació humana rau en no poder controlar-les ni predir-les ni (menys encara) provocar-les al nostre gust. Rectifique: la desesperació rau en saber-ho i pensar-ho. És el preu de ser animals racionals.
No som amos de res puix que no som amos del nostre devenir. Per això els retors no es cansen de dir-nos que som (i serem) pols. La meravella de tot plegat és que, llevat d’algunes excepcions, la majoria tenim el propòsit de reviscolar d’eixa pols (del nostre fracàs) i tornar a començar (a viure) de nou.
Molt bé, Maria. Me n'alegre. Disfressa o no, si t'ajuda a viure, és la teua cuirassa. La vida és eixa "cosa" que protegiren alguns a Auswitch i a altres llocs horribles per més inútil que pareguera. La vida no pot ser absurda. Jo confie en la Natura i crec que tot està perfectament dissenyat o en procés de perfecció. Si la vida que tenim no ens agrada, segurament és perquè la humanitat no aprén (o encara estem dins la caverna).
Publicar un comentario