jueves, 25 de diciembre de 2014

BODA I VERGONYA

Ja sabeu el que sol ocórrer als sopars d'empresa. Al principi, la cosa sembla bastant formal, inclús les conversacions giren al voltant de la faena; ara bé, a poc a poc Dionís va fent de les seues i, llavors, el personal va deixant-se anar-hi.

El cas és que en un d'aquests sopars -jo ja un poc enterbolit- se'm presentà l'ocasió de contar un afer que havia tingut lloc un any abans. Llavors, un amic meu, present al sopar en aquell moment, es casava. La boda era a Alzira, un migdia del mes d'Abril. En arribar-hi, vaig aparcar el cotxe a un bon lloc amb la intenció de dirigir-me caminant cap a l'església. De sobte, em vaig adonar que a l'exterior no hi havia ningú. Recelós, vaig endinsar-m'hi. De manera imprevista vaig ensopegar amb el meu amic.

- Xè!, Sergi, què fas ací -exclamà tot sorpés- T'has equivocat de data. Em case el proper dissabte.

Immediatament em vaig quedar en blanc. El meu cos es paralitzà i vaig pensar: "terra, traga'm!"

Això sí, vaig saber dissimular i, com aquell que no fa, vaig pegar mitja volta i me'n vaig fugir. Ara bé, he de confessar-vos que el meu amic va saber estar a l'altura de les circumstàncies perquè em somreïa i em posava la mà al muscle, tot i transmetent-me la seua comprensió.

Arran d'aquesta situació -fa un temps desconcertant, ara tendra i divertida-, em van vindre unes immenses ganes de meditar sobre allò que provoca el sentiment de la vergonya. Per què sentim vergonya? D'on prové aquesta? Pot esdevenir positiva? I negativa? Quin paper juguen els diferents tabús?

Si considerem que el sentiment de vergonya és, clarament, un fet social, una majoria de persones en pateix. Així, a través de l'educació ens ensenyen que, per exemple, posseir un cos que no respon als cànons de bellesa vigents o, parlar en públic o tindre la sensació que estàs fent en ridícul, pot inundar-nos d'un torbament vergonyós. De manera paral·lela, el sentiment de rubor, de confusió va lligat a la personalitat de cadascú i, en ocasions, aquest és negatiu, sobretot quan es barreja amb el sentiment d'inseguretat i/o timidesa. És en aquest cas quan l'espontaneïtat humana pot arribar a emmudir-se. No obstant això, el sentiment de vergonya pot resultar positiu, -ser més respectuosos amb els altres- si tenim en compte que som animals socials i necessitem cooperar amb la resta del món per tal de conviure.

Per aquests camins de déu vagava quan vaig observar el que ocorria al sopar: hi havia plats amb trossets de carn, un calamar per ací i una oliva per allà. Casualitat o vergonya? A l'acte, un company amb les restes del menjar i l'oferí a la resta. Per què? Per educació? Per què no gosava prendre, lliurement, aquell aliment que tant cobejava? En aquest sentit, la línia que separa l'educació de la vergonya és molt fina.

Després de compartir aquella anècdota, vaig assumir que sóc un animals imperfecte i que aniria contra natura avergonyir-me'n. A fi de comptes, aquells càrrecs públics que omplin la vidriola a costa dels ciutadans, ni tenen vergonya ni la coneixen. Fins i tot pense que, una manca absoluta d'ella és una símptoma que hi ha, tal volta, quelcom de patològic que caldria analitzar.

Un altre punt important, és la temàtica dels tabús. Aquests actuen com a limitadors i consegüentment, generen certa vergonya en aquell que no vol o no pot infringir-los. Posem per cas els tabús de tipus sexual. Parlar de sexualitat davant de les persones és una qüestió que, a hores d'ara, continua deshoronant-nos. El mateix llenguatge té també els seus tabús. Aquelles paraules malsonants, per posar un exemple. Com també els fanàtics als qui el desacord amb qualsevol dogma tradicional pot abocar-los a un seriós dilema i, tot per culpa de la vergonya. Particularment, em ve a la memòria la servil importància del rite del mocador per al poble d'ètnia gitana.

Com veiem, els tabús tenen un poder infinit. En el cas concret que ens ocupa, si el mocador de la mossa no es taca de sang en trencar-li l'himen, indubtablement per a ells, la xicona no és verge i l'enamorat pot, amb tot el dret del món i emparat per la resta de la família, rebutjar-la. Veritablement us dic que aquestes pràctiques ancestrals i desafortunades, m'humilien, em causen repugnància i antipatia. Quin sentit té que l'home avantpose els dogmes a la seua dignitat i integritat intrínseca a tot ésser humà?

Tot i això, tancaré  aquesta petita anàlisi sobre el sentiment de vergonya amb un bocí d'ironia. Imagineu-vos, per un moment, quins hagueren estat els efectes del meu desordre pel que fa a la data del casament del meu amic si jo hi hagués acudit amb una parella. Ben bé que coneixeu el temps que dediquen les dones a empolainar-se! El meu amic i jo somriguérem a propòsit d'aquesta posibilitat hipotètica. 





No hay comentarios:

IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...