TRAGÈDIA DE GERMANWINGS

Encenc la televisió, aquesta narra una tragèdia realment colpidora i petrificant: una avió s'ha accidentat i han mort 150 persones. Passats uns dies, sembla que s'han anat aclarint algunes dades: l'auxiliar de vol és qui ha provocat, de manera voluntària, que l'avió es precipitara contra els Alps. Sembla que aprofitant que el comandant anava a fer les seues necessitats, l'home bloquejà l'accés a la cabina i accionà voluntàriament la palanca que provocà el descens de l'avió i la conseqüent mort de 150 persones. A més, pel que s'ha anat investigant posteriorment, el xicot tenia la baixa mèdica i no l'havia presentat a l'empresa: tenia una depressió severa. Davant d'aquestes dades, la població s'ha escandalitzat enormement. No entraré en analitzar les qualificacions d'alguns comentaris escrits a les xarxes, simplement obeïré la màxima de la filosofia que és reflexionar de manera valenta i amb el màxim espèrit crític. 

Es evident que els mitjans de comunicació, durant un parell de setmanes, s'han centrat en reflexions de tipus psicològic, en el millors dels casos. En altres casos també s'ha apel·lat al morbo i la carnassa: que si no troben els cossos, que si hi ha no sé quants espanyols, que si cadascun dels familiars cobrarà 300.000 euros per víctima i tot això, repetit mil i una vegades en mil i un canals distints. Que això és una informació realment rel.levant? Fixem-nos com en un principi de la investigació, com que no hi ha apenes informació, els mitjans de comunicació recorren a dades bàsiques que apenes tenen interés social. 

Davant d'aquesta inqüestionable tragèdia, em resulta curiós el fet que els humans confiem totalment en els altres. Fixem-nos com depenem absolutament de la resta d'humans. Quan pugem al bus, quan engeguem el cotxe o simplement quan ens mengem un simple entrepà estem dipositant una confiança a cegues en altres persones. Que no deu ser que no som éssers confiats?

Els mitjans ens han bombardetjat amb la idea que haurien de millorar els controls sobretot en aquestos casos on es juga amb la vida de tantes persones. Estic totalment d'acord, però atenció! Som finits, limitats i sempre se'ns escaparà alguna cosa que mai no podrem controlar, això és inevitable. Si això no ho entenem, aleshores crec que anem molt mal encaminats perquè serem incapaços de digerir les futures tragèdies. També s'ha comentat que a la cabina hauria d'haver tres pilots i no dos, com en alguns casos, sobretot en companyies de baix cost, ocorre. Però compte! Per la mateixa regla de tres els hospitals haurien de millorar el seu servei de guàrdies i els instituts els seus recursos docents. O és que la sanitat no és important? Que no és l'educació una fàbrica de personetes? De vegades, un cas impactant ens anestesia la capacitat de veure més enllà. 

L'altre dia, passejant pel passadís de l'institut, em vaig topetar amb un grup d'alumnes simpàtics. Els vaig preguntar sobre el fet de l'accident aeri. Un dels allí presents digué amb veu alta: "Jo no entenc com algú és capaç de fer eixa cruel barbaritat". Just enfront d'ell i a la meua dreta, una jove, per cert, molt ben vestida, respongué: "Doncs jo sí ho entenc, deu ser una flipada saber que la vida de tanta gent depenga absolutament de tu i estiga sota el teu poder". Convindria que ens plantejàrem fins a quin punt el dimoni pot anar vestit de Tommy Hilfinger. Permeteu-me la següent qüestió: Som en tots, en essència, un poc temeraris? Se'm posa la pell de gallina, però permeteu-me una incògnita: Cabria la posibilitat que tots cometérem aquest acte tan cruel i temerari? Preferisc desviar l'atenció, tal i com aconsellen els psicòlegs quan al nostre cap s'asomen mals pensaments. 

Crec que identificar depressió amb violència no és quelcom saludable des d'un punt de vista social. Els mitjans de comunicació haurien d'anar amb peus de plom si no volen transmetre aquest missatge. A dia d'avui segueix existint un estigma de cara els malalts mentals. Aquest sector de la població ho passa molt malament. No perdem de vista això... 

Penetrar en la personalitat del copilot no resulta gens fàcil, ens faltarien moltes dades. No obstant, atenent a la informació que hem anat rebent, sembla que aquest jove alemany no havia presentat els documents de la baixa per depressió. La seua exnòvia declarà que quan parlava de feina es posava molt nerviós. Pel que sembla, un dia l'escoltà afirmar que algun dia el seu nom passaria a la història. De tot açò. podríem llançar la hipòtesi que aquest xicot tenia una ànsia per ser pilot, una ànsia infrenable que, pels motius que fora, encara no havia aconseguit. La seua frustració era tan gran que decidí provocar un accident històric i així convertir-se en personatge històric. El que aquest xicot desconeixia, pense jo, és que els Kamikazes s'obliden amb facilitat, no interessen, simplement causen morbo en els moments exactes del fet però el temps acaba esborrant-los. Ara bé, de moment s'ha complit allò de: "Todo el mundo sabrá mi nombre". Però no descuidem el fet que aquest comportament s'ha fixat únicament amb un fi: ser reconegut. Però els mitjans, en aquest cas el fet d'ocasionar tantes morts, han sigut bàrbars, desorbitats, francament desproporcionats. Benvinguda la màxima moral: El fi no sempre jusfica els mitjans.

Els familiars ara tenen per davant un llarg i dur pelegrinatge pel camí del dolor. Acceptar una tragèdia irracional d'aquesta magnitud pot portar molt de temps. Les morts amb violència i evitables són difícilment superables per part dels familiars. Em quede amb la solidaritat, empatia, hospitalitat i pietat que s'ha respirat entre tanta gent: Els humans podem ser molt animals però també som humans, tan humans...