CONVÉ RELATIVITZAR

En el nostre ús del llenguatge potser caldria que normalitzàrem l'ús del verb "relativitzar". De vegades, encara que silenciosament, construïm un llenguatge interior bastant perillós: que si l'altre ha triomfat més que jo perquè està casat i amb fills, que si té una millor feina que jo i per això és més feliç, que si el meu veí és una persona d'èxit perquè guanya diners a grapats... Amb diferent intensitat, tots hem tingut, tenim o tindrem pensaments d'aquest tipus, producte d'un tradicional i primitiu malentès; la ferma convicció de que existeixen uns valors absoluts i referents clarament establerts. En aquestos casos, bàsicament quan ens agredim, resulta prudent "relativitzar" i quan dic "relativitzar" em referisc al fet de considerar alguna cosa de forma relativa, és a dir, traient-li l'èmfasi o concisió. Posem-ho en pràctica tornant als exemples anteriors: acàs els qui tenen feina no tenen problemes? Triomfar significa tindre una família tradicional? Podem inclús anar més lluny: Entenem tots la felicitat d'una igual manera? És una evidència que som animals socials i necessitem regular la nostra conducta, però compte en fer cas a les particularitats que ens omplin a cadascú de nosaltres. Hi ha qui li agrada la música, la poesia, viatjar, l'esport, el cinema....De fet, molta gent pensa que treballar moltíssim no serveix de res si no es disposa del temps per gaudir. Però, d'altra banda, hi ha persones que gaudeixen treballant o pensant en els altres i mai han necessitat projectar un periode especial per gaudir. A tots els pobles hi viu algun llaurador totalment estigmatitzat per col·leccionar patrimoni i treballar d'una manera desproporcionada. No obstant, qui som nosaltres per jutjar açò? Qui som nosaltres per considerar que eixa persona no té una vida suficientment feliç? De fet, mon pare es va passar la vida treballant amb un somriure d'orella a orella sense sentir la necessitat de programar-se cap activitat lúdica que fos extraordinària i que suposara una despesa econòmica considerable. Acàs no és una gran sort anar a treballar xiulant i tornar cantant? 
Mentre nosaltres ens considerem fracassats, cap la possibilitat que algú ens admire i ens considere un model a imitar. Relativitzar, cal relativitzar. De vegades, aquell més extravertit, més aparentment feliç, és qui més afecte necessita perquè està sofrint, silenciosament, un terrible turment existencial. Compte, tampoc es tracta d’anar desxifrant el dolor en cadascuna de les persones que transmeten certa felicitat, però cal llevar-li llenya al foc, suavitzar les autoafirmacions que ens porten a la destrucció i evitar eixes sentències tan generalitzadores que provenen de la comparació: "Mira Carles... és un home triomfador". Compte amb açò, per a mi no és un triomfador qui condueix un cotxe d'alta gama, qui vesteix de marca o qui té una espectacular vivenda en una coneguda i luxosa urbanització. He de tornar a rectificar: Què significa ser un triomfador? Un concepte que hem inventat i que no solem qüestionar perquè ens resulta còmode viure a la caverna. A fi de comptes, cadascú té la seua biografia, la seua guerra, els seus entrebancs, la seua realitat, tots tenim clares diferències que ens defineixen... Però clar, amb el temps ens hem convençut que els triomfadors són els qui destaquen en les seues especialitats: un bon científic, un director de banc, un economista. un premi nobel de literatura, tots ells, guanyadors de diners. Molts també viuen convençuts que els personatges televisius de moda són també persones triomfadores ja que han aconseguit un patrimoni amb qüestió de setmanes, mesos o uns pocs anys. Triomfar és segons la majoria, tindre una família, una bona feina i un bon sou... Allò màxim és, segons molts, ser conegut, aparéixer a la televisió.... En canvi, aquell que treballa a un poble, tranquil, al seu ritme, sense pressió... Eixe què? Eixe no és un triomfador? I qui ha aconseguit dedicar-se a la vida contemplativa? 

Les paraules són necessàries per viure però a la vegada, són fortament generalitzadores: bell, lleig, feliç, bo, valent, malalt... Estic convençut que els conceptes són útils en tant i quan faciliten la comunicació humana, no obstant, no deixen de ser simples etiquetes generalitzadores amb un alt percentatge d'error que oblidem. De fet, si no volem caure en l'error comú, és necessari diferenciar entre apariència i realitat. Com que els humans estem limitats i no podem conéixer la realitat tal i com és, cal que abans (o després) d'extraure conclusions precipitades, pugam relativitzar encara que siga una mica. Qui sóc jo per afirmar que aquesta persona és més feliç que jo? Com sé jo què és feliç? Acàs la conec suficientment? O amb tan sols cinc minuts que habitualment compartim a l'hora del café puc extraure aquesta conclusió? Segur que allò que tinc no és una vaga imatge d'aquesta persona? Pensem-ho bé, no tots tenim la mateixa imatge de res ni de ningú, possiblement la veritat sigui perspectiva. Si observem qualsevol objecte que ara ens envolta: el veiem tots d'igual manera? Doncs amb les persones ocorre exactament el mateix, no tots tenim la mateixa percepció d'una determinada realitat, potser aquell què molts considerem "malvat" simplement ha tingut "mala sort" o simplement no travessa un bon moment personal. Mala persona? Bona persona? Ja estem altra vegada amb generalitzacions.,, No hem d'oblidar que els conceptes els inventem les persones i els humans pertanyem a un context històric i social. 

No fa massa temps, una companya de feina m'agafà del braç i em digué:

- Estàs bé? Necessites alguna cosa?

Realment no em passava res. Sol ocórrer que en moments de reflexió, se'm posa un rostre bastant desencaixat, possiblement es tracte d’un gest adquirit: mon pare també posava cara de pocs amics quan pensava en les seues coses. Aquest cas ens pot servir per a no donar-li tanta importància a les etiquetes ja que aquestes són generalitzadores i a més ens fan emetre judicis totalment equivocats. Ja ho deia Nietzsche allò de que les paraules són com les monedes, amb el temps perden el seu encuny, el seu valor. Tornant al cas en particular: jo no estava gens trist, creieu-me,  això sí, possiblement aparentava estar-ho. 

El temps també és un terme que cal tenir ben present per poder relativitzar. Els humans som un devenir: avui estem millor i demà estem pitjor. Ja estem altra vegada: què vol dir estar millor? Què significa estar pitjor? Cadascú es troba en un moment biogràfic del seu desenvolupament, això també ens ha d'evitar comparar-nos o emetre judicis en base a una convenció fixa. Els humans som devenir i els termes són inevitablement estàtics. Posem per exemple el cas d’una dona que no es senta bella i que tingui interioritzat el concepte de bellesa d'una top model molt mediàtica de 25 anyets. No estaria gens malament que aquesta senyora aprengués a relativitzar i pogués concloure amb afirmacions del tipus: "Tinc 70 anys i és normal tindre arrugues amb aquesta edat" o "Cada edat té les seues coses" Relativitzar és necessari per viure: encara que els grecs parlaren de la proporció àurea, la bellessa no és tindre pits rodons i un cul ferm, la bellesa és un concepte que si volem utilitzar-lo amb rigor, cal ser un poc flexibles i elàstics amb el seu ús...

Estic convençut que en moltes ocasions resulta més còmode viure a la caverna, sense relativitzar. Si ho pensem bé, aquell qui decideix practicar el relativisme sol desconfiar també de l'ús del llenguatge. El llenguatge és fortament generalitzador ja que posseeix una estructura totalment fixa: determinant, nucli, verb i complements... Aleshores, quan ens referim a la realitat, ho fem amb eixa estructura prefixada. A més de no tenir suficients paraules per definir allò que observem, estem també fisiològicament limitats: els nostres òrgans sensorials són toscos, motiu pel qual quan ens comuniquem ens referim a una realitat clarament tergiversada, manipulada, humanitzada. No obstant això, viure sense el llenguatge, desconfiar del propi llenguatge i ser fidel a la diversitat, possiblement ens conduiria cap a l'autodestrucció. Tal i com he escoltat dir: "Té més salut mental un creient que tingui on cuidar l’esperit que l’ateu més nihilista". Atenció, encara que el relativisme sigui una actitud amb molt de sentit comú, practicar el relativisme, no és cosa fàcil i inevitablement podria convertir-se en un passaport a la fatalitat i l’autodestrucció. De totes maneres, una certa dosi de relativisme no fa mal a ningú i pot resultar inclús saludable. Relativitzar, cal relativitzar, això sí, sense que això afecte a la nostra salut. A fi de comptes, la vida és pur teatre i nosaltres som els actors.