Diuen que un home prou jove circulava amb el seu cotxe per aquella
zona. Aquest senyor havia acabat la seva dura jornada de treball i conduïa amb moltes ganes d'arribar a casa per retrobar-se amb la seva família. De repent, en una de las corbes
d'aquell camí, l'home veié una autoestopista, una jove rosa, mullada
per la pluja, amb un llarg vestit blanc, esgarrat i brut de fang. Cal dir
que en aquells temps, era habitual trobar-se gent que es desplaçara fent autoestop. L'home
s'apiadà de la jove i s'aturà amb la finalitat d'ajudar-la. Una vegada parà el cotxe i la xica li explicà el lloc on es dirigia, l'home
es mostrà molt amable invitant-la a pujar amb total naturalitat.
Durant
gran part del trajecte mantingueren una conversa sobre
coses sense gran importància, quan, en un moment donat, abans d'arribar
a una de les corbes més tancades i perilloses, la jove avisà l'home de
què reduïra la velocitat, advertint-lo també que circulés amb molta
precaució al pas per aquella corba. L'home obeí la jove i passat el
perill comprovà, molt atemorit, que de no haver fet cas, probablement
haurien caigut pel barranc i s'haurien matat. Passat un
minut, l'home es relaxà i li donà les gràcies per les seves indicacions. La jove respongué:
- No em dónes les gràcies, és la meva
missió; en aquesta corba em vaig matar jo fa més de 25 anys, era un dia com aquest...
Quan escoltà aquelles paraules, el conductor es quedà
tan sorprès
que no pogué evitar girar-se cap al lloc on la jove seia. La xica havia
desaparegut i solament deixà una única prova: el seient humit de
l'acompanyant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario