MÉS ANIMAL QUE UNA HACA

Fa molts anys mon pare em contà la història de Pep, un senyor de Sueca. Deien que era més animal que una aca, tantes barbaritats feia aquell senyor que aconseguí una considerable fama per tota la Ribera Baixa. 

En aquesta ocasió la seua dona Carmensín no parava d'insistir-li que volia fer-se una reforma a la casa. Durant molts anys, com que el senyor Pep no volia gastar-se diners, ignorava o esquivaba la seva muller deixant passar el temps. Arribà un moment en què s'aproximà el casament del seu fill i casualment Pep havia tingut una molt bona campanya amb la taronja. Considerà que ara seria el moment per fer la reforma que tant desitjava la seua muller, així d'aquesta manera ja no la sentiria mai més renegar. Comenten per Sueca que la seva dona el va fer recórrer totes totes les cases de taulells de la Comunitat Valenciana i que inclús visità les cases més conegudes de Castelló. Pel que es conta, la senyora Carmensín estava molt obsessionada amb la idea de posar-se uns taulells brillants i clars en què resulta fàcil reflectir-se quan estan ben nets. Tan capficada estava la senyora Carmensín amb aquesta idea que ho repetia en tot moment i de manera compulsiva, sense adonar-se'n i fent-se de notar allà on anava.

Però al senyor Pep no li feia massa gràcia aquella brillantor. Ell era un home llaurador dels de tota la vida, però no aconseguí de cap manera convéncer la seva dona per a que el.legiren uns taulells un poc més rústics. Finalment, després d'haver triat tot el material necessari, els obrers es posaren, mai millor dit, mans a l'obra: parets, portes, fontaneria i evidentment taulells nous. Foren vora dos mesos de sorolls, de cansanci i de poc de descans però finalment l'obra s'acabà, tot fet i pagat, tal com les coses es feien abans. 

Després d'un dia molt dur al camp, el senyor Pep arribà a casa. Obrí la porta i allí, al menjador, estava la seua dona amb una cara d'un pam de nassos. En principi, Pep no li donà massa importància, doncs ja era bastant habitual que, la seua dona s'enfadara per qualsevol cosa sense gens d'importància. No obstant, passats uns segons li preguntà a què era deguda eixa cara de pocs amics. La dona li explicà que el sòl relliscava molt i que estava penedida d'haver triat aquells taulells tan brillants. Pep es quedà petrificat, no s'ho podia creure, havien rodat tota la Comunitat buscant taulells i finalment -en contra de la seva voluntat- havien triat d'entre els més brillants els de millor qualitat. Però la seua dona ara, després de tota la feina, erre que erre li explicava que no aconseguia poder caminar amb normalitat per aquella casa. Cal saber que estaven acostumats a caminar sobre formigó i aquell canvi evidentment s'havia de notar. 

Segons conten, el senyor Pep se n'anà immediatament a buscar algú que li venguera un camió d'arena. Sí, sí, com sentiu, un camió d'arena. L'endemà de matí, aprofitant que la seua dona passava el dia a casa sa mare, Pep aprofità per descarregar el camió d'arena a la porta de sa casa. A continuació, amb el carretó va escampar l'arena per tota la casa. Finalment, arribà la seua senyora Carmensín, obrí la porta i allí estava Pep esperant-la. El senyor Pep seia al menjador totalment esgotat de tota la feina feta. Diuen que Carmensín agafà l'escombra i el perseguí a granerades per tota la casa. Mentre Pep corria, comenten que deia: "Però no deies que t'esvaraves...?"