EL CAFÉ I LA CORBELLA

València. Estació del Nord. El tren tardarà encara mitja hora a sortir i tinc temps de fer-me un café. Entre a un restaurant, m’assec  a la barra, observe el cambrer. Està molt ocupat. Espere i, quan em mira, li demane "Un café, per favor!”. "De seguida" -em contesta amb un aire melòdic molt simpàtic-. M’hi pose mig sobre de sucre i remoc la beguda estimulant amb una cullereta. A la meua dreta hi ha una dona major; a la meua esquerra, un home de mitjana edat que porta una guitarra penjada a l'esquena. De sobte, entra un xic i s'endú una safata amb dos tallats i dos croissants. Tot seguit, hi torna a entrar i, amb accent d’embriaguesa, crida potentment: "Posaaaa’m un entrepaaaà de pernillllll!!!". El cambrer, visiblement temorós, li explica que no n’hi ha i que solament té el que es pot observar a l’aparador. El xic es posa a pegar punyades a la barra. El café em tremola a la mà mentre em mossegue la part esquerra del llavi inferior. El cor també em batega amb força. Observe el cambrer i em fa llàstima. Ja m’ha atés altres vegades i sembla bon xaval. Continua explicant-li que no pot fer-li l'entrepà i l'individu l'amenaça de cridar la policia. Malgrat això, ell manté una conducta lloable. En cap moment perd els papers. L'altre segueix pegant colps i demana el llibre de reclamacions de forma reiterada. Deixe el café damunt del platet. El cor em batega encara més ràpidament. “Si la cosa es complica, hauré de fer alguna cosa” –em dic-. El xicot de la guitarra em mira, i jo també el mire a ell. Fa cara de circumstàncies i segurament pensa, com jo, que aquest no s'atén a raons. Finalment, el mala bèstia desapareix maleint i sense pagar, i tot torna a la normalitat, la temperatura baixa i la tensió es regula. El cambrer, tot atabalat, s'equivoca dues vegades amb el canvi i no pot donar prou coll. Els clients, que han presenciat la situació, ho comprenen. Un home, amb to amable, li indica que no s'ha cobrat bé. El cambrer es disculpa i ell el mira amb cara tendra mentre li comenta que no té més importància. El xic mig quequeja, té la boca seca i està blanc com la llet. Em fa pena, molta pena. No hi ha dret... Mire el rellotge i només falten cinc minuts perquè isca el tren, però abans li pregunte si necessita alguna cosa. Em respon que el que sent realment és que jo haja passat per aquest tràngol. Li dic que es tranquil·litze, que ha actuat com un campió.  Me n'acomiade. El tren ja surt...

Arribe a Sueca, agafe el cotxe i decidisc parar al supermercat abans d'anar a casa. Hi entre, salude l'encarregada (una morena boniqueta). Em pose a comprar. Sent com un xic jove parla també amb la xica. Pel to de veu, sembla enfadat. Em gire i corrobore el que em pensava: està molt, però que molt emprenyat... De sobte, hi apareix un jove suecà a qui casualment conec de vista i es posa a parlar amb la xicona. El primer xic, empipat i amb to amenaçador, amplifica la veu: "Escolta, tio, espera, estava parlant jo abans amb ella!!!". L'altre li contesta que només volia saber una cosa. Es posen a discutir i el de Sueca, evitant-lo, li diu que el deixe en pau i que se’n vaja d’allí. Contra tot pronòstic, li fa cas i ix del supermercat. Gràcies a déu la cosa no ha anat avant i tothom respira tranquil! De sobte, les portes automàtiques s'obrin i tots hi dirigeixen, estupefactes, la mirada. És ell, novament... Està molt nerviós i porta una corbella enganxada a la corretja. No hi ha dret! Torne a mossegar-me el llavi, aquest cop més fort que l’anterior. Desitge amb tota la meua ànima que no ocórrega res, per favor... Intentaria clavar cullerada, però si en el cas del restaurant no ho he cregut convenient, en aquest encara menys, instint de supervivència. El tio està sonat, li falta un bon regó i, a sobre, va calent d'orella i podria sentir-se ofés. S'apropa a la caixa, les empleades criden molt angoixades i li recalquen al xicon suecà -que està pagant a caixa- que córrega perquè porta una falç... Deixe el carro de la compra i m'aprope on es troba tota la gent mentre que, amb el puny al cor, espere que arribe a temps de fugir. El jove amb la corbella a la mà, li demana que es disculpe. El xic de Sueca no ho dubta ni un segon: "Perdona, tio, perdona, no faces barbaritats amb això...". L’altre surt del súper, agafa el cotxe i s'esfuma a tota velocitat... Un pare abraça la seua filla, que està espantada. Almenys no ha passat res!

L'encarregada telefona la Guàrdia Civil, que només triga cinc minuts a arribar-hi. Testifique i deixe les meues dades a l'agent en qüestió. Finalment, me'n vaig cap a casa. Mentre conduïsc, vaig repassant tots els fets i no puc deixar de repetir-me, mentre esbufegue, que ha sigut un matí molt mogudet. Alhora hi reflexione i em dic que el que resulta curiós i positiu és que, tant en el primer cas com en el segon, la gent ha empatitzat amb qui, de manera innocent, estava sofrint. De fet, és en aquestes situacions quan els humans ens sentim units i ens protegim sense buscar res a canvi. Clients i treballadors tots a una i consolant-se.

D’altra banda, i posant-me en el paper de jutge, els aplique, als dos individus, les condemnes que els correspondrien tenint en compte les lleis que, al meu parer, han infringit. Al primer ninot, el faria treballar i servir cafés en un restaurant de molta tirada. Al segon, amb la mateixa corbella que ha amenaçat, el faria netejar tot el riu Xúquer, que bona cosa de falta li fa. De segur que amb l'esquena escaldada sí que atendrien a raons. Finalment,  em pregunte què passaria si a aquest últim mala peça li pega per tornar al supermercat, però, sobretot, per què aquest establiment no té agent de seguretat. Decidisc no pensar-hi, millor oblidar el que ha  ocorregut i creure que als humans encara ens queda la pietat. Curiosament convivim amb persones de pols clarament extrems; unes, en "guerra de tots contra tots"; les altres, amb bons sentiments. Heus ací Hobbes i Rousseau, una bipolaritat total! Bé, faré una becadeta...