LA MONETA DE FORTALENY

A la localitat riberenca de Riola, vivia un home amb la seva dona i els seus tres fills. Pep es dedicava al transport, concretament al transport de plantons (tarongers). En un dels seus rudimentaris viatges a l'estranger, un client li regalà una moneta com a símbol de gratitud. El senyor Pep, totalment sorprés pel regal, no dubtà en agafar la moneta als brassos molt il.lusionat en emportar-se-la cap a casa. En arribar a casa, encara que la mare no ho veia massa clar això de conviure amb un animal d'aquestes característiques, els fills insistiren fins a extrems que la mare acabà acceptant amb la prèvia condició que serien els fills qui se n'ocuparien d'ella.

Tal i com anà passant el temps, la moneta anà agafant tamany fins convertir-se en una autèntica bèstia de difícil domesticació. Mentrestant, Pep continuava viatjant pel món i els seus fills sempre el mateix: de casa a l'escola i de l'escola al carrer. La moneta, com podreu imaginar sempre estava sola i cada dia se la notava més entristida. Quan cridava semblava que demanava auxili però ningú l'escoltava. Casualment era la senyora Carmen qui es sentia apenada de veure patir l'animalet i qui es preocupava en donar-li menjar tots i cadascun dels dies.

Per aquells temps, a Fortaleny acabaven de construir una plaça just a l'entrada del poble. Allí, construiren també una gàbia molt gran que ompliren amb pavos reals i d'altres animals exòtics. Casualment, també buscaven una moneta. Quan la senyora Carmen s'assabentà d'aquesta última noticia reuní tota la familia i exposà les seves preocupacions insistint en què l'animal ja no podria continuar a casa. El seu marit ho va comprendre immediatament i no oposà cap resistència, com que els fills ja havien superat el periode de fascinació tampoc es mostraren massa preocupats per la decisió de la mare.

En un principi la mona es sentia bastant cómoda, ara almenys podria moure's encara que fos entre quatre murs no massa separats entre sí. Com que els xiquets preguntaven per l'animal, tant el pare com la mare els informaven que la moneta allí es trobava molt bé i que damunt comptava amb la companyia dels veins de Fortaleny que, cada dia, de manera religiosa, acudien a visitar-la. No obstant, d'una manera progressiva, la mona anà entristint-se i arribà un moment en que es quedà arraconada a la gàvia sense voler saber res de ningú. Amb la innocència pròpia dels xiquets, tots seguien visitant-la, li donaven cacaus però la moneta sols responia amb una mirada lenta i de cansanci. Imagineu-se l'infern que hagué d'aguantar quan arribaren les falles, els xiquets més rebels li llançaven coets a totes hores cosa que provocà un empitjorament considerable en la salut de l'animalet. La moneta mereixia no mereixia tot allò, estava clar que no havia tingut massa sort. Aquell petit espai li limitava els seus moviments i a més no tenia la tranquilitat necessària que requereix un bon descans. En determinades ocasions, l'animal arrancava a xillar d'una manera desesperada a la vegada que sacsejava molt bruscament la porta. Els més ingenus interpretaven que la moneta volia jugar, però estava clar que l'animal demanava llibertat i desitjava pegar a fugir d'aquell lloc.

Segons conta molta la gent del poble, la mona es va passar tota una nit trencant fils d'aram i treballant dur per escapar abans que es fera de dia. Finalment ho va aconseguir. Quan la gent més major es despertà comprovà que l'animalet anava solt pel carrer. Alguns intentaren agafar-la, però l'animal s'espantà utilitzant la força bruta dels seus brassos. Finalment, uns homes pescadors utilitzaren una xarxa de pescar per atrapar-la. Quan l'animal es trobà indefens, tres homes es llançaren i la deixaren completament inmobilitzada. Diuen que la lligaren i la portaren de nou a la seva gàvia. Setmanes després, el senyor alcalde repensà la situació i aconseguí trobar la millor solució tant per als veins del poble com per a l'animalet. Vàries persones resultaren ferides i de l'animal mai s'ha sabut ja res més.

---------

De vegades, sense adonar-nos, fem patir als animals. Cal anar amb compte amb tot açò i pensar que nosaltres, a fi de comptes, també som animals, racionals però animals.