LA MONETA DE FORTALENY

A la localitat riberenca de Riola, vivia un home amb la seua dona i els seus tres fills. Pep es dedicava al transport, concretament al de plantons de taronger. En un dels seus viatges rudimentaris a l'estranger, un client li regalà una moneta com a símbol de gratitud. Ell, totalment sorprés per l’obsequi, no dubtà a agafar el primat als braços i, molt il•lusionat, se l’emportà cap a casa. En arribar-hi, encara que la mare no veia massa clar el fet de conviure amb un animal d'aquestes característiques, els fills insistiren fins a tals extrems que no pogué fer més que resignar-s’hi, però amb la condició prèvia que serien ells qui se n'ocuparien.

En la mesura en què anà passant el temps, la moneta agafà grandària fins convertir-se en una autèntica bèstia de difícil domesticació. Mentrestant, Pep continuava viatjant pel món i els seus fills seguien amb la rutina de sempre: de casa a l'escola, i de l'escola al carrer. La moneta, com podreu imaginar, sovint estava sola i cada dia se la notava més entristida. Quan cridava, semblava que demanava auxili, però ningú no l'escoltava. Precisament era la senyora Carme la que se sentia tendrament afligida de veure patir l'animalet i, per això, es preocupava de donar-li de menjar .

Per aquells temps, a Fortaleny, acabaven de construir una plaça, tot just a l'entrada del poble. Allí, hi fabricaren també una gàbia molt gran que ompliren amb galls dindi i d'altres animals exòtics. Casualment, buscaven una moneta. Quan la senyora Carme se n'assabentà, reuní tota la família, exposà les seues preocupacions, i insistí que l'animal ja no podria continuar a casa. El seu marit ho va comprendre immediatament i no oposà cap resistència. Els fills, com que ja havien superat el període de fascinació, tampoc no es mostraren massa preocupats per la decisió de la mare.

 En un principi, la mona se sentia bastant còmoda al seu nou hàbitat; ara almenys podria moure's encara que fóra entre quatre murs no gaire separats entre si. Com que els xiquets preguntaven per l'animal, tant el pare com la mare els informaven que, allí, s’hi trobava la mar bé i que, a sobre, hi comptava amb la companyia dels veïns del poble que, jorn rere jorn, de manera religiosa, acudien a visitar-la. No obstant, d'una manera progressiva, la moneta –com havia passat anteriorment- anà entristint-se, fins que arribà un moment en què es quedà arraconada a la gàbia sense voler saber res de ningú. 

 Amb la innocència pròpia dels xiquets, tots seguien visitant-la i li donaven cacaus, però la seua resposta era una mirada lenta i plena d’esgotament. Imagineu-vos l'infern que hagué d'aguantar quan arribaren les falles i els xiquets més rebels li llançaven coets a tothora, cosa que provocà un empitjorament considerable en la salut de l'animalet. La moneta no mereixia tot allò; era evident que no havia tingut massa bona sort. De fet, aquell nou petit espai li limitava els seus moviments i, per a més inri, no tenia la tranqui•litat necessària que requereix un bon descans. En determinades ocasions, l'animal cridava d'una manera punyent, alhora que sacsejava la porta de forma brusca. Els més ingenus n’interpretaven que volia jugar, però era inqüestionable que tenia un desig ingent de fugir d'aquell lloc i, per tant, demanava llibertat. 

 Segons conta molta gent de Fortaleny, l’animalet es passà tota una nit trencant fils d'aram i, treballant com un corcó, s’escapà abans que es fera de dia. Quan les persones més majors es despertaren, comprovaren que anava solta pel carrer. Alguns intentaren agafar-la, però s'espantà tant, que utilitzà la força bruta dels seus braços. Finalment, uns homes pescadors feren servir una xarxa de pescar per capturar-la. Així, en un moment en què l'animal es trobà indefens, s’hi llançaren i la deixaren completament immobilitzada. Diuen que la lligaren i la portaren de nou a la seua gàbia. Unes setmanes després, el senyor alcalde repensà la situació i aconseguí trobar la millor solució, tant per als veïns del poble com per l'animalet. Passaren els anys i, a hores d’ara, de la moneta, ja mai no se n’ha sabut res més.

 ---------

 De vegades, sense adonar-nos-en, fem patir els animals i no som conscients que també són éssers vius. Per aquest motiu, hauríem de detenir-nos uns instants i pensar que nosaltres, en definitiva, també som animals; racionals, però animals.